El judici del cas Pujol entra demà en l’etapa decisiva. Després d’una llarga desfilada de més de dos centenars de testimonis, ha arribat finalment el torn dels set germans Pujol Ferrusola i dels nou empresaris acusats. La gran incògnita és què passarà finalment amb el president Jordi Pujol, que encara no se sap si hi haurà de declarar. El tribunal de l’Audiència espanyola presidit per José Ricardo de Prada va decidir dimarts que el citava presencialment per avaluar-ne l’estat de salut i determinar si podia declarar. L’examen mèdic serà a dos quarts de deu i, mitja hora més tard, quan comenci la sessió, el jutge anunciarà la decisió. 

Al començament del judici es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt d’ésser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats, a San Fernando de Henares. El pronòstic més estès és que Pujol, finalment, no haurà de declarar, perquè els metges forenses que n’han avaluat l’estat han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en dubte que estigui en condicions físiques ni cognitives de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. Ara, atès el fort component polític del procediment, la decisió del tribunal no es pot avançar amb certesa.

Sigui com sigui, a partir de demà la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que ho han fet en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic d’ençà de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Les tesis de l’acusació i de la defensa

Com és sabut, el president Pujol és acusat d’haver aprofitat la seva posició política “per a teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins a Convergència. Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran, en Jordi, va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir-se, mirant de demostrar que no ho eren.

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils. 

La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, com una part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat de rellevant fins ara?

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica la banca andorrana va desembocar en la vulneració del seu secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més a més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni. 

El testimoni més sucós ha estat segurament la d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.