Els Pets: “El jovent d’ara no vol carregar la responsabilitat de salvar la llengua”

És impossible entendre la música de les darreres quatre dècades d’aquest país sense els Pets. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres (tots tres nascuts a Constantí el 1963) difícilment s’imaginaven, el 24 de desembre de 1985, en el seu primer concert, que quaranta anys després encara començarien una ronda de concerts que els duria novament per tot el país amb un format molt especial: dos espectacles complementaris en què interpreten íntegrament quatre dels seus àlbums més coneguts: el Calla i balla i el Som, la primera nit, i el Bon Dia i l’Agost, la segona. D’aquesta manera, celebren una trajectòria que els ha fet formar part de l’imaginari col·lectiu d’unes quantes generacions, gràcies a la capacitat de reinventar-se i, alhora, mantenint-se sempre fidels a la seva essència.

En un matí gris de febrer, ens trobem al bar Autentik’s de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) per parlar de la ronda que tot just comencen i els moments més destacats de la seva carrera, i també del moment que viu la llengua catalana i el seu futur com a grup.

—El cap de setmana passat vau inaugurar la ronda de celebració dels quaranta anys del grup. El format és força innovador, com l’ha rebut el públic?
—Lluís Gavaldà (L.G.): Ha funcionat més bé que no ens esperàvem, perquè era una aposta arriscada. Quan estrenes, no saps mai com reaccionarà la gent. I, quan vam acabar, vam sentir com si ens haguéssim tret de sobre tres tones de pes dels nervis i la responsabilitat. Sé que és un tòpic, però el públic va ser absolutament increïble. Vam notar que encara hi ha una estima cap a nosaltres que és difícil d’explicar.
—Joan Reig (J.R.): L’endemà del primer concert a l’Auditori de Girona, el Falin i jo vam sortir a passejar i la gent ens deia: “Molt bé, ahir, i avui hi tornem!” Ens va sorprendre que moltes persones hagin comprat entrades per a les dues nits, perquè és car i, al final, són quatre hores de Pets…

—Com va sorgir la idea del format?
—J.R.: La idea és teva [assenyala Gavaldà].
—L.G.: Gràcies. Tenia una idea encara més boja, que era fer un integral. Interpretar els tretze de discos en dies consecutius. Per sort, els meus companys tenen més seny que jo i van decidir de limitar-ho a quatre dels més significatius. Els toquem íntegres, però sense lligar-nos a l’ordre del vinil, sinó jugant amb la dinàmica del directe. Ara, crec que ha estat el cop que hem fet més hores d’assaig prèvies de la nostra trajectòria. Són concerts llargs, però a cada un fem un bis final amb grans èxits diferent.
—Falin Cáceres (F.C.): Hem preparat cinquanta cançons amb molts arranjaments nous. Això és una feinada per a nosaltres, que no estem acostumats a treballar gaire.

—Com ha estat el fet de retrobar-vos amb cançons que feia molts anys que no tocàveu en directe?
—L.G.: A vegades costa d’enfocar una cançó que té molts anys i que mostra creences teves d’aleshores. Teníem clar que no volíem fer un concert de grans èxits i, per tant, no volíem reproduir les cançons tal com sonen en el disc. Hem intentat de dur-les cap al terreny on actualment som. Agafar el Calla i balla i donar-li una volta per poder-lo defensar amb dignitat i creient-nos-ho. Ha estat un repte i una satisfacció.
—J.R.: També ha estat divertit. És agraït per als músics, però el públic també ho agraeix. Es produeix una mena de joc, perquè comença la cançó i la gent potser no la identifica… I més endavant comença a cantar en Lluís i, llavors, sí.
—L.G.: L’efecte Dylan!

—El primer concert de la història dels Pets va ser la nit de Nadal de 1985 a Constantí. Què en recordeu?
—L.G.: No podia afinar la guitarra. Me l’havien deixat i era inafinable. He de dir que aquell dia, devíem ser unes cinquanta o seixanta persones, que estava molt bé, però anys després ens ha dit tanta gent que hi era, que no quadra gaire!
—J.R.: Com el Maig del 68! Si tota la gent que diu que hi va ser hi hagués estat de veritat, hauríem estat unes cinc-centes persones!
—F.C.: Ens ho vam passar d’allò més bé envoltats d’amics. El descontrol que hi havia també era molt diferent del que podem tenir ara.

—Les coses han canviat molt!
—L.G.: Vam sortir amb una estelada, no?
—F.C.: Sí, penjada a l’escenari. I la vam dur uns quants anys.
—J.R.: Va ser una situació agredolça, perquè la primera part de l’espectacle va ser el segon i darrer concert dels Condons Adulterats, que érem nosaltres tres i un company, l’Ismael Sabater. En la segona, l’Ismael va baixar de l’escenari i vam presentar unes quantes cançons noves.

—Per què us vau estrenar en una nit de Nadal?
—L.G.: Per als “catalano-visquents”, la nit de Nadal és una nit difícil de gestionar, perquè els amics de cultura espanyola estan enfeinats… Tenen tot un merder, festa familiar… Sempre quedàvem penjats aquella nit i vam pensar que seria una bona nit per a fer aquest concert de comiat dels Condons Adulterats.
—J.R.: Vam haver d’esperar el Fali!
—F.C.: A casa meva és una nit molt important. Per això vaig fer tard, com sempre.
—L.G.: I va arribar molt més entonat que nosaltres!
—J.R.: Deu anys després ho vam repetir, però hi havia més vips perquè ja érem més populars. Hi havia l’Andreu Buenafuente, el Xavier Grasset, que és un incondicional!

—Ara que mirem enrere, quin és el disc de la vostra trajectòria que considereu més clau?
—J.R.: En quaranta anys, hi ha moltes etapes i és complicar escollir-ne només un. El Calla i balla és importantíssim perquè és el primer que fem amb un productor professional i una discogràfica que confia en nosaltres. En aquell moment, no ens ho hauríem imaginat mai. Ens vam posar les piles ràpidament.
—L.G.: Per mi, el Sol va ser el primer disc amb el qual ens vam treure aquella etiqueta que ens havien posat de grup de festa major, xirucaire o polititzat, que ens suposava una llosa. La crítica va començar a respectar-nos. D’altra banda, Agost és el disc més representatiu i madur del repertori. És el que consolida la nostra manera de fer.

—El Bon dia va ser el gran èxit comercial.
—J.R.: Sí, perquè l’any 97, en plena davallada del moviment del rock català que havia esclatat a principis dels noranta, ho vam petar, que diuen els joves d’ara. Val a dir que hi havíem treballat molt. Teníem fe en el disc.
—L.G.: Va ser un èxit inesperat. Així com a l’època del Calla i balla tot el gruix del moviment del rock català ja t’empenyia, a l’època del Bon dia no t’empenyia res, al contrari. Però hi teníem fe. Vam pagar unes sessions d’enregistrament a Itàlia i tot! Ens la vam jugar i va sortir bé.

—En una entrevista recent mostràveu una gran preocupació pel retrocés del català. Curiosament, el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, us va respondre assenyalant l’anomenada “cultura woke” com un dels principals factors que han causat aquest fenomen. Li voleu respondre?
—L.G.: No coincidim amb el diagnòstic i tampoc li volem respondre, perquè és el que ell desitjaria. No volem compartir ni tan sols un paràgraf d’una entrevista amb un personatge així.

—En aquesta mateixa conversa, el Lluís deia que el concepte de militància lingüística és anacrònic. Per què?
—L.G.: Suposo que perquè els temps han canviat. El jovent d’ara no vol carregar la responsabilitat de salvar la llengua. Així com nosaltres sempre hem sentit una mena de responsabilitat moral, perquè som conscients que és una llengua minoritzada i en ple procés d’extinció, ells aquesta sensació no la tenen, no l’han viscuda i no se la fan seva.
—F.C.: Potser és que a la nostra època el català encara no estava normalitzat i patia molt. Ara és una cosa a la qual no donen gaire importància.
—J.R.: Si agafem com a model la música urbana que es fa ara, ja no és que la facin en català o en castellà, sinó que barregen llengües en la mateixa cançó, la mateixa estrofa o el mateix vers. El jovent d’avui parla així! Una altra cosa és si això és bo o dolent per a la llengua, però el que fan és conseqüent amb la seva manera de viure.
—L.G.: De fet, cada generació musical és un reflex de la realitat social que l’envolta. Nosaltres som fills d’una època en què el català estava molt minoritzat, especialment en l’àmbit cultural, i encara més en la música. La música actual és filla d’una societat en què la llengua catalana no és una prioritat social. Malauradament, aquesta és la realitat.

—Quan vau començar teníeu clara aquesta responsabilitat lingüística?
—L.G.: La prioritat, quan vam començar, no era salvar la llengua, sinó passar-nos-ho bé. Ara, darrere d’aquesta voluntat lúdica hi havia un compromís lingüístic i social que ja teníem abans de ser músics.
—J.R.: I el vam incorporar a la nostra manera de fer amb naturalitat. En aquest sentit, crec que som hereus de l’escena de la Nova Cançó, perquè molts grups catalans coetanis cantaven en castellà. Musicalment, potser miràvem més a Madrid o a Londres que no pas a casa nostra. Però el compromís amb la llengua sempre l’hem tingut clar.

—Curiosament, el mal moment social de la llengua coincideix en un moment en què l’escena musical en català és en plena efervescència. Sentiu que vau obrir un cert camí en la normalització del pop en català?
—L.G.: Tots sols no, va ser una feina conjunta de molts grups diferents. Curiosament, la majoria veníem de comarques, que és on el català estava més normalitzat.
—J.R.: La nostra generació i el moviment del rock català va fer una tasca important, sí. La societat també se’l va fer seu i el va fer hegemònic durant una temporada. La prova és que després les institucions ho van provar d’utilitzar.
—L.G.: Es va produir la paradoxa, crec que única en la història del país, que un moviment que feia bandera del català es va posar de moda. Fins i tot gent aliena a la cultura catalana s’hi va afegir, perquè era la tendència trencadora del moment. És a dir, el català va ser trencador, que potser és una de les coses que ara li falta.

—No creieu que la crítica especialitzada i el discurs cultural dominant han mirat la música en català massa sovint per damunt l’espatlla?
—J.R.: Aquesta és una visió espanyocèntrica. Es fa a Catalunya, però és espanyocèntrica. La gent catalana que veu el món des del punt de vista espanyol pensa així. A nosaltres ens deien kumbaiàs, xirucaires. Gent d’aquí, no de Madrid. Molts artistes catalans d’expressió castellana ho feien… Perquè els vam fotre el pa del cistell! El van haver de repartir.
—F.C.: Si t’atures a mirar la realitat, això no és així. El cap de setmana passat vam omplir dues vegades l’Auditori de Girona. Hem exhaurit les entrades a gairebé tots els concerts de la gira. La gent no té cap vergonya de dir que li agraden els Pets, sinó no vindrien a veure’ns.
—L.G.: Hi ha un punt d’autoodi evident i que forma part del tarannà del país. Però no ens podem queixar, perquè la gent ens tracta amb molt de respecte. Fins i tot des d’estaments que en teoria no són gaire catalanòfils. Hem de ser agraïts i adonar-nos que som uns privilegiats.

—Quina és la fórmula per a ser tan estimats tants anys després?
—L.G.: Hem viscut una espècie de renovació continuada de públic que ens ha permès d’arribar fins aquí. Fem quaranta anys! Això és un miracle. Arriba un punt en què tens una edat que fa que la gent et tracti fins i tot millor del que et mereixes. Ni que sigui per la insistència i la presència mediàtica constant. Molta gent sent que ja formem part del patrimoni nacional. Som aquell oncle una mica tarambana però alhora entranyable, perquè ja té una certa edat. La gent ens veu i diu: “Mi-te’ls! Encara s’arrosseguen!’
—F.C.: “Qui ho havia de dir! Tan dolents com eren!” Tenim un públic que no ens el mereixem.
—L.G.: Una altra cosa és que siguem bons, que ho som i molt.
—F. C.: I guapos! Sobretot guapos.
—J.R.: I agraïts! Estem molt agraïts, sobretot a la gent que compra dos tiquets de la gira.

—Això de tocar tant a Reus com a Tarragona és perquè ningú s’enfadi?
—J.R.: Ho hem fet tota la vida. Constantí és just al mig, per tant, hem de quedar bé.
—L.G.: Forma part d’una estratègia de màrqueting. Si toques a tots dos llocs, com que es piquen entre ells, els omples. Són quaranta anys, ja ho tenim tot pensat!
—F.C.: A Tarragona ens estimen molt, però a Reus encara més!

—Joan, a més d’aquesta ronda, has començat a publicar cançons del nou disc tot sol que prepares. Què busques en aquest projecte que no trobes amb els Pets?
—F.C.: Aquesta és la pregunta del dia! Digues…
—J.R.: Com deia aquell, la resposta la té el vent! Busco el que no em donen ells. L’amor que no em donen, el busco fora de casa…
—L.G.: Nosaltres som la parella de tota la vida, amb la qual hi ha confort, hi ha amor… Però falta la guspira. I la guspira la busca a unes altres llars.
—J.R.: També tinc previst de plantar avellaners!
—L.G.: “I plantaré avellaners.” Posa-ho!

—Com us imagineu el futur com a grup?
—L.G.: Com els Sírex, que celebren ara seixanta-cinc anys! Mentre els Sírex tirin, nosaltres no pararem. Ara, crec que ja s’està coent una ronda per llars de jubilats o cases parroquials…
—J.R.: Hem de deixar-ho clar: commemorem quaranta anys de carrera. No és una gira de comiat!
—L.G.: Potser pleguem després, però no ho direm!