Els noms dels peixos

  • El coneixement sobre els peixos sol ser intermitent –i acumulatiu, també– al llarg de l'existència. Un saber perifèric que apareix com de casualitat

Anna Zaera
26.12.2022 - 21:40
Actualització: 26.12.2022 - 21:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un moment a la vida que aprens els noms dels peixos. Coneixement anecdòtic, li’n podríem dir, potser sí. El coneixement dels peixos ha estat allunyat, fins ara, de qualsevol pla d’ensenyament reglat. Que si l’aladroc, l’anguila, el bacallà, el bonítol, el congre, el llucet, el marbre, el moll o pelaia, la sardina, l’orada o la morralla. Cada poble, sobretot els de tradició pesquera, té les seues variants. A la Ràpita, de la rajada se’n diu escrita. I és el peix més literari de la costa. El coneixement sobre els peixos sol ser intermitent –i acumulatiu, també– al llarg de l’existència. Un saber perifèric que apareix com de casualitat. L’adquireixes perquè els veus a la paradeta del mercat, perquè algú te’l cuina, perquè els contemples algun dia fent immersió lleugera o escrit en alguna novel·la. I encara que ells, els peixos, escurcen la distància entre l’absoluta quotidianitat i fins i tot el misteri de la mitologia, mai els no acabes de reconèixer del tot. Potser en alguns moments de l’any com ara, durant les festes de Nadal, a causa dels àpats i el mercat, agafen protagonisme. Surten als noticiaris, com a llistats de matèria primera, i ens arriben en forma de preus i ofertes. El procés de reconeixement de les nostres espècies veïnes, aquestes que viuen a l’aigua, té moments estel·lars, però, com una història que he conegut fa poc.

Durant anys, l’artista Victòria Rabal, directora del Museu del Paper de Capellades, agafava el cotxe a les cinc de la matinada direcció Mercabarna. El seu objectiu era arribar al Mercat Central del Peix de Barcelona per trobar el peix que aquell dia inspiraria la seva col·lecció de retrats de peixos. Amb una acreditació en què constava el títol de “la pintora”, la Victòria accedia al museu dels peixos frescos, ubicava els seus estris de treball en un raconet enmig de les parades, i començava la prospecció. Es perdia pels passadissos i per les caixes apilades de gel. Se’ls mirava tots, primer, en general. A continuació, feia una panoràmica dels colors i les formes dels peixos, així, a poc a poc. Guiada per algun instint o tal vegada per l’olor, que quan és fresc no és pudor, arribava a algun exemplar que li cridava l’atenció. Què la seduïa potser no ho sap ni ella. Especularem que era la forma ovalada o de serpentina la que la feia aturar. O bé el color rosa o metàl·lic de l’animal. La fermesa de la carn, la textura, les escates. Potser el repòs pacífic d’aquell cos entre llums fluorescents. Es deixava delectar pels ulls fixos, per la boca, per la cua delicada que, en alguns casos, i així ho explica ella en un vídeo, els feia semblar elegants. Entre els elegits, buscava l’exemplar més sofisticat o que millor representava l’espècie, l’assenyalava amb el dit, i, zas, se’l feia seu! Sempre comprat, això sí, als peixaters.

Més enllà d’aquest aparellament, que potser sí que tenia alguna base jeràrquica, humana-peix, la resta del procés no era gens especista, més aviat del tot horitzontal. Un diàleg entre peix i persona, entre peix i Victòria. Com deuen fer, imagino, els taxidermistes. El que feia la Victòria era fotografiar aquella espècie concreta, però no en digital com podríem pensar, sinó per mitjà d’una tècnica antiga. Com es feia quan encara no existia la fotografia, i les imatges s’obtenien aplicant tinta sobre la superfície de l’objecte. La Victòria els pintava delicadament la pell amb tinta xinesa. Després hi posava el paper a sobre, pressionant amb les mans per imprimir-lo sobre el paper. Aquest era un treball de detall. Només tocant-lo amb extrema gentilesa podia reproduir-lo amb tota fidelitat. Aquesta tècnica japonesa s’anomena gyotaku i és formada per gyo –que vol dir peix– i taku –que vol dir fregar. Juntes seria alguna cosa semblant a “impressió de peixos”. Expliquen que el gyotaku es va començar a utilitzar al Japó cap a l’any 1800. El més antic que es coneix és el carpí de Kinshi –que veiem en la fotografia d’aquest article–, imprès l’any 1839 i que actualment es conserva a l’Arxiu Històric Regional de Tsuruoka. El text que acompanya la imatge diu: “El carpí que el senyoret capturà al canal Kinshi el darrer dia del segon dia lunar de l’any del porc senglar, any 10 de Tenpo.” Durant segles, els pescadors van fer servir aquesta tècnica als mercats nipons per explicar la morfologia del peix i acostar el gènere als compradors. Es feia amb tota mena de peixos, ja podien ser taurons, mol·luscs, crustacis o equinoderms, com garotetes, estrelles i espardenyes de mar. Ara, encara ara, explica la Victòria, molts pescadors esportius del Japó usen la tècnica per presumir de les captures.

L’artista, ara que han passat més de deu anys des que va iniciar el projecte, recuperava aquest dijous passat a Igualada les làmines de peixos en una petita mostra a l’Espai Creatiu la Maca. Explicava com aquell projecte l’havia salvada de caure en una depressió. I explicava encara ara la intimitat d’aquell moment tota sola amb el peix. Aquella comunió entre espècies a través de la tècnica de cos a cos. D’unes mans que toquen, que recorren l’anatomia del peix. Un moment d’una relació total. Explicava que, feta la translació, la tinta negra sobre el paper era el testimoni d’aquella vida. Una manera de registrar l’existència del peix. Un protonegatiu que més que representar el peix, superava l’acte de representar i el poetitzava. Als que hi érem, ens quedava el dubte de què passava després, i ella ens ho va explicar. La Victòria, després del seu ritual, se l’emportava a casa, el posava a la banyera, com si fos un fill, i el rentava fins que tornava a quedar immaculat. L’aigua negra s’escolava pel forat i tot seguit el cuinava donant substància a un bon arròs o a un fumet per compartir-lo amb els seus amics i familiars.

Des del 2010, la Victòria, que té el títol de mestra artesana catalana, va buscar entre els passadissos de Mercabarna fins a completar el seu projecte artístic, que era documentar les 75 espècies de peixos que es comercialitzen en aquest mercat. De fet, i com vam intuir els que escoltàvem la seva història, aquest projecte segurament anava més enllà. Era una manera de descobrir el mar. D’acostar-se a un món desconegut. Potser no tant per als biòlegs, i el seu coneixement científic, o per als pescadors i les seves rutines de captures, però desconegut per a la resta, que el limitem a l’estacionalitat lúdica i l’època estival.

Aquests dies de desembre, i quan devem ser als antípodes del mar d’estiu, el que més coneixem, llegeixo com l’escriptora Auður Ava Ólafsdóttir a La veritat sobre la llum (Club Editor) també tomba la mirada a l’aigua del món. En aquest llibre dedicat a les llevadores, diu que moltes dones volen donar a llum a l’aigua, potser inspirades en els cetacis. La protagonista assegura en aquestes pàgines que els parts a l’aigua la van portar a voler saber més coses sobre el part de les balenes, i va descobrir que balenes i humanes tenim moltes coses en comú.

A la Victòria aquella rutina i el seu treball amb els peixos l’havia salvada. Aquella recerca matinera, i el cos a cos, l’havien tornada a humanitzar. Els mars i els oceans, i els seus peixos, tal vegada sí que tenen aquesta capacitat innata de rescatar els terrícoles de morir ofegats. I conèixer els seus noms, que sí, a cada lloc són diferents, com les receptes i les llegendes, ens acosta també a la riquesa de les seues desconegudes singularitats, i, qui sap, si, en conseqüència, també a les nostres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes