Ahir va ser un dia realment complicat, contradictori. Veure entrar a les presons de la Generalitat la presidenta Forcadell, el vice-president Junqueras i els consellers Romeva i Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez va ser dur. Els millors entre nosaltres tancats de manera injusta per una justícia que no és la nostra, però en una presó regida per nosaltres. És una imatge torbadora, políticament molt punyent.

El contrast era pensar que des d’aquella furgoneta de vidres pintats els presos polítics, per primera vegada en molts mesos, veien el país directament, veien o sentien les mostres de solidaritat, els llaços grocs, les pintades que inundaven les carreteres, els crits dels manifestants, els discursos que es feien murs enllà. És molt difícil d’imaginar què sentien junts Junqueras, Romeva i els dos Jordis, veient les estelades desplegar-se al seu pas. És molt difícil d’imaginar què sentien juntes, Forcadell i Bassa, sentint per una megafonia que devia ser suficient les paraules dels companys, dels amics que, de la porta del centre de reclusió estant, proclamaven que no ens aturarem fins a tenir-los a casa i lliures. Del tot i finalment.

Imagine que aquesta nit deu haver estat una nit molt especial per a tots ells. Espere i vull que els hagen tractat amb la dignitat i l’honor que mereixen. Com els representants de la ciutadania que són. Com la gent que tots nosaltres vàrem votar per encarnar la direcció del país, des del govern o des de les associacions cíviques. Complir el reglament penitenciari no és incompatible amb demostrar respecte i honorar qui ho mereix. Ben al contrari. Que aquesta nit l’hagen passada junts i no separats, en unes cambres en condicions, podent escoltar si volen les emissores catalanes, podent mirar, si volen, la televisió deu haver estat, de segur, una situació tremendament emocionant per a ells, després d’haver sofert tant com han sofert a les presons espanyoles. Les visites dels presidents Torra i Torrent espere que els hagen servit per a entendre que n’és molt, de profunda, la nostra solidaritat amb ells, com també la determinació a fer tant com siga possible perquè s’acabe aquesta injustícia.

Els vidres de les furgonetes eren tintats i no els vàrem poder veure les cares ni sabem si somreien o ploraven, si es donaven la mà, si es feien costat els uns als altres. Però sabem que avui comença una nova etapa. O que començarà quan arriben els consellers Turull, Rull i Forn –diuen que dimarts a tot estirar. Els Lledoners i el Puig de les Basses seran, segur, un Poolsmoor. Quan el règim de l’apartheid va entendre que no podia derrotar el moviment d’alliberament, Mandela i els seus companys van ser traslladats de la duríssima presó de Roben Island a Poolsmoor, prop de Ciutat del Cap, on van viure junts i, sobretot, van poder discutir l’estratègia del moviment que acabaria significant un dels canvis més increïbles dels molts canvis increïbles que varen fer-se en el curs del segle XX. Imagineu només la conversa d’ahir, junts per primera vegada, dels dos Jordis amb Junqueras i Romeva. Imagineu com s’enriquirà encara més quan arriben Rull, Turull i Forn. Imagineu com segueixen les converses entre Forcadell i Bassa, que han viscut juntes aquests mesos tan terribles, ara mirant l’Empordà de la finestra estant, els Pirineus…

I una pregunta final que ahir em vaig repetir una vegada i una altra: els sabrem pagar, quan finalment isquen plenament lliures, tot això que fan, tot aquest sacrifici? Els sabrem expressar com arriben a ser d’importants per a nosaltres, més enllà de les posicions polítiques que adopten i amb independència de les crítiques polítiques que els puguem fer en un moment o en un altre? Serem capaços, com a país, de recordar sempre de quina manera aquest govern, aquests polítics, a la presó i a l’exili, ens han representat i ens han obligat a alçar-nos, a eixir al carrer, a continuar lluitant? Serem capaços de recordar sempre que per a guanyar la llibertat de tots hi va haver homes i dones que van perdre la seua?

 


[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb