Accions durant la proptesta contra les sentències als presos (Fotografia: Albert Salamé / Vilaweb)

Una de les lliçons del 2017 és que no vam saber reaccionar contra un rival violent. La violència dels piolins, les amenaces a la nostra classe dirigent, i a la no dirigent, els empresonaments de mig govern, la por de veure morts, no ho vam saber digerir. La idea dominant (ho farem de la llei a la llei, no s’atreviran, si toquen una urna han perdut) va saltar enlaire durant els fets d’octubre. I el conflicte del 2017 es va resoldre d’una manera agressiva. Però per increïble que sembli, quatre anys després, el discurs públic continua dominat (tot i que no de manera exclusiva) per la idea que el conflicte es pot, s’ha de resoldre, i es resoldrà, d’una manera civilitzada: referèndum pactat. Els qui parlem de controlar el territori, i desobediència civil, som pocs, mal entesos i més mal organitzats. No tenim relat. No hem aconseguit d’anar més enllà de la queixa.

Per això s’aboquen tantes energies a parlar, criticar, polir, enfonsar, odiar i estimar els actors del conflicte més preparats per a insistir en la idea de la llei a la llei, del referèndum pactat, i de la negociació: la classe política actual (que bàsicament és la mateixa que la del 2017). Som en el punt de creure que, si ells funcionessin millor, tot aniria millor. “Els qui fallen són ells, i per això estem encallats.”

Per això són tan d’agrair perles com les de Lluís Llach en l’entrevista d’ahir a VilaWeb: “Aquí ha fallat tothom, la classe política i ara fallem nosaltres al carrer. La gent d’alguna manera es va apoderar i van deixar de ser súbdits per convertir-se en ciutadans. És allò que senties en algun moment dels anys 2014, 2015 o 2016: dèiem que els protagonistes érem els ciutadans i la sobirania era nostra i nosaltres l’exercíem. Quan tornem a quedar-nos a casa potser tenim encara mentalitat de ciutadania, perquè és difícil d’abandonar-la, però tenim una actitud de súbdits.”

Aquests darrers anys, com a molt, aconseguim dies, setmanes, moments de reacció: sortim al carrer per la sentència contra els presoners, per les visites del rei, de Pedro Sánchez o per la presó de Hasel. Però en cap cas no hem tingut la iniciativa. No hem aconseguit d’actualitzar la marxa de la sal de Gandhi, ni els ‘sittings’ dels Estats Units, no generem debat entre nosaltres, no ens espremem el cap pensant en solucions al problema que teníem (com vèncer un rival violent que hi tornarà). I això que tenim camp per a córrer: un país amb el 52% dels vots independentistes, amb extenses zones amb majories per sobre del 60%, 70, i 80% de vot independentista, i una idea centenària més viva que mai: la Catalunya ciutat. Tan ben connectada, tan plena de racons, tantes possibles idees.

Posar tot l’interès, crítica, amor, odi, idolatria o rebuig en una classe dirigent preparada, bàsicament,  per a negociar, en lloc de posar-la en la creació (o actualització ) d’una organització clandestina pensada, bàsicament, per a actuar és, crec, el nostre gran pecat. Fer-los culpables de tot és fer-los responsables de tot. És cedir-los tot el poder. I el poder és compartit. Com Llach, jo també crec que nosaltres també fallem. No ens han pas d’obsedir els candidats, els polítics i els programes. Ens han d’obsedir els clandestins i la desobediència civil. Evidentment, són dos mons amb zones comunes i interconnectades, però continuen essent dos mons diferents, independents i que necessiten vida pròpia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.