Els Catarres: “Les festes majors ens han donat la vida”

Paracaigudistes és el títol del nou disc dels Catarres. El trio, format per Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells, comença la celebració dels quinze anys de carrera amb aquest nou treball d’estudi, el sisè de la seva trajectòria i el primer amb cançons originals d’ençà del 2022. És un àlbum que manté l’esperit optimista i vitalista de la formació i que fa una crida a viure amb atreviment i sense por ni recança. En total, són dotze cançons eclèctiques, que transiten entre els sons de la rumba, el rock, el pop i, fins i tot, una mica d’electrònica.

Parlem del disc, dels quinze anys de carrera i del moment polític i social del país amb dos dels tres membres del grup.

—Als catalans sovint ens caracteritzen de porucs o conservadors. En canvi, el disc Paracaigudistes és un cant a viure sense por.
—Èric Vergés [È. V.]: Els catalans fem moltes coses i molt divertides. Ser català ja té un punt de resistència i de valentia importants. Defensar la idea de Catalunya requereix prou coratge perquè algú pensi que som conservadors. El disc és molt vitalista i manté l’esperit ‘catarra’ de tota la vida. Sempre hem buscat la part positiva de les coses. No vull dir que les coses hagin de sortir sempre bé, però sí que, quan surten malament, et donen una experiència que es converteix en una eina per al futur i enriqueix també el camí. Aquesta és una de les metàfores del disc, però n’hi ha una altra que en Jan explica molt bé.
—Jan Riera [J. R.]: Vaig comprar el títol de Paracaigudistes perquè m’imaginava la metàfora de llançar-se a viure. Des del moment que neixes, la vida és un viatge de no-retorn, és sempre una caiguda. I es tracta d’esquivar tempestes, de gaudir de les vistes i d’intentar que aquest viatge sigui llarg. El repertori del disc representa bé això. Hi ha cançons per a qualsevol moment de la vida, algunes que no hauríem pogut escriure quan teníem vint anys, però que ara, amb quaranta, sorgeixen. Hi ha desamors, amors quotidians, saber valorar les persones que han exercit de paracaigudes emocional en algun moment… En definitiva, cançons que et poden acompanyar en moltes situacions de la vida i per això m’agrada aquesta metàfora.

—En el procés creatiu, aquestes reflexions són la primera cosa? O primer hi ha les cançons i després hi cerqueu un concepte que les uneixi?
—È. V.: Generalment, el títol i el concepte del disc és l’última cosa que fem. Primer, generes les cançons i en acabat hi ha una temàtica que sorgeix. Curiosament, en aquest cas, la cançó “Paracaigudistes” neix després del títol. En teníem onze i, en la darrera setmana d’enregistrament, va aparèixer. Ens va semblar que era un bon resum de tot el que havíem fet i que l’havíem d’incloure en aquest disc perquè si no perdia el sentit. De manera que, fent honor al seu esperit, ens vam llançar a la piscina i la vam gravar en dos dies!

—I la vau col·locar primera.
—J. R.: Sí, era la carta de presentació del disc!

—En aquest disc heu canviat la manera de compondre. En comptes de començar amb la música i després afegir-hi una lletra, ho heu fet a l’inrevés. Per què?
—È. V.: Ha estat un exercici per a buscar nous punts de vista a l’hora de crear cançons. Hem publicat molts discos i correm el perill de repetir-nos massa. Si t’obligues a canviar radicalment la manera de treballar, es nota. Potser és una mica incòmode al principi, però et fa trobar nous camins per a atacar problemes. I ens permet parlar molt més clarament del que volem parlar. A vegades, et forces a crear una lletra perquè encaixa amb una melodia. Ara és al contrari. Primer pensem què volem dir, després com ho volem dir i, finalment, hi busquem la música adequada.

—Sobre això, en el disc torna a haver-hi una barreja de molts estils. Com és el procés de triar quin escau millor a cada cançó?
—J. R.: No hi ha gaires voltes! A la maqueta, quan algú presenta una cançó, ja té una idea força clara de com vol que soni.
—È. V.: Cada cançó ens porta a un lloc. Per exemple, “Gràcies” és una cançó petitona, que en un primer moment ja vam decidir no hi posaríem gaire cosa. En canvi, en altres sí que hi ha un procés més complex.
—J. R.: Som un grup que quan presentem les maquetes al productor ja hem definit força què volem. I això implica el consens entre tots tres.

—Costa d’arribar a aquests acords?
—È. V.: En alguns casos, sí; en altres, no tant. Hi ha temes que tenim molts clars des del principi i alguns altres en què hem de lluitar més. També és bonic arribar al punt mitjà entre tots tres.
—J. R.: No discutim gaire per l’estil. Ho fem per ximpleries que una persona externa ni s’hi fixaria. Per exemple, a “La fortuna” vam discutir sobre si eliminàvem el so del xarleston a la tornada. En coses com aquesta, ens hi podem encallar hores!

—“País estrany”, cançó en què col·laboreu amb Roger Mas, és un cant a la llengua i la cultura.
—È. V.: És el que sentim quan pensem en el país. Hi ha molta èpica, però alhora molta intimitat i, fins i tot, nostàlgia pels moments culminants que hem viscut darrerament com a país. Estimem la terra i l’estimem amb les seves contradiccions, que en té moltes, i amb les decepcions que ens causa, però també amb les alegries i amb les grans meravelles que ens ofereix.

—Vau ser un dels grups que més es van comprometre en favor del referèndum. Com interpreteu la situació actual de paràlisi política i social de l’independentisme?
—J. R.: Sap greu, però també és normal. Ho teníem molt a tocar o semblava que ho teníem molt a tocar i… De cop i volta, no va acabar de passar res. Hi ha un desencís, però crec que la gent continua essent independentista o defensant la cultura igual.
—È. V.: I des dels grups hi ha poca implicació. Fa la sensació que no ven. No veig que la gent pugui tirar el carro. Però està bé, que cadascú faci el que vulgui.

—Ara mateix, costa més que els grups catalans se signifiquin políticament?
—J. R.: No. El fet de cantar en català ja és polític, perquè hi ha un mercat molt reduït. El teu radi d’acció és molt menor i ja no ho fas pels diners, sinó per l’amor a l’art. Però a partir d’aquí cadascú ha de fer el que cregui que ha de fer. Nosaltres crèiem que havíem de lluitar per la llengua i que la manera de protegir la nostra llengua era definir-nos políticament. Sense definir-nos per cap partit polític, ni per cap moviment, però sí pel dret a decidir. Al capdavall, votar en un referèndum és el més bonic que pot passar. Guanyéssim o perdéssim seguidors, havíem de ser-hi.

—I com es reactiva això?
—J. R.: Aquesta és una pregunta per als polítics!
—È. V.: Que difícil! Si ho sabéssim ja ho faríem. La gent ha de recuperar la il·lusió amb un projecte que sigui creïble. Quin aquest projecte? Nosaltres fem cançons.

—Enguany feu quinze anys com a grup. Què ha canviat en l’escena musical catalana en aquests anys?
—È. V.: Hi ha molt més nivell de producció, tant a les festes majors com als festivals. Abans hi havia més bandes de música tocada, per dir-ho d’alguna manera; ara hi ha més artistes d’això que en diuen música urbana. Tot dóna riquesa.
—J. R.: Destacaria la professionalització de les festes majors. Abans, anàvem a tocar a un poble i hi havia un escenari de fusta i tres llums. Ara això és impensable. Està molt bé, perquè una de les coses que ens identifiquen com a país són les festes majors. I és increïble que a pobles petits hi hagi unes festes d’aquesta qualitat. És bo que no s’hagi perdut.

—Aquesta professionalització va lligada a una millora de les condicions laborals?
—J. R.: Et trobaràs de tot, però generalment, sí. Es treballa molt millor i molt més de gust.

—Feu una defensa de les festes majors, però molts grups en reneguen.
—È. V.: Absolutament. Les festes majors ens han donat la vida! Ens hi sentim molt còmodes. És molt maco anar a un poblet i que vinguin sis mil persones a cantar les teves cançons. Per què hem de desmerèixer-les? Uns dies que tothom espera tot l’any, que la gent s’estima molt… És un orgull formar part de les festes majors i marcar moments de la vida de molta gent.
—J. R.: Si bé és cert que cada vegada n’hi ha més de pagament, continuen essent un espai en el qual tothom és igual, siguis ric o pobre. Són populars, obertes a tothom, hi ha des de nens fins a gent gran… És guapíssim! I que es facin en català, que els grups portin la música en català en directe és molt important. La gent ho titlla de cosa banal, però nosaltres no en renegarem mai. La majoria dels grups que han funcionat al país han estat en algun moment grups de festes majors. No hi veig cap punt negatiu.

—Als Catarres se li ha posat molt aquesta etiqueta.
—J. R.: Que ens la posin!
—È. V.: Molta gent que la critica no han viscut una festa major des de dalt d’un escenari amb la gent boja cantant les seves cançons. Com vols que no ens agradi això?

—En aquests quinze anys de trajectòria, sentiu que heu creat escena?
—È. V.: Segur, però no es tracta d’això. Nosaltres també veníem de l’herència que ens van deixar els Sopa de Cabra, els Pets i tants altres grups. És com una escala, anem construint i després en vénen uns altres i hi construeixen a sobre. No hem inventat res, tots formem part d’un col·lectiu i és important de recordar-ho. Nosaltres hem aportat certes coses i la nova generació n’aporta unes altres i les que vindran en el futur beuran de totes aquestes.
—J. R.: És veritat que abans de la nostra fornada, amb Txarango, Buhos, Oques Grasses, hi havia hagut un buit de música en català en la primera línia mediàtica. No senties música en català a la ràdio privada. Llavors hi va haver un esforç proactiu d’anar-hi a presentar els discos, de fer concerts, i una lluita de tothom perquè la música en català arribés on és ara. I, de cop, hi va haver una efervescència molt ben parida.

—Ara la situació és millor?
—J. R.: Ara s’ha normalitzat. Tenim de tot. La música en català ja no és un gènere en si mateix, com passava fa uns anys. És cert que la majoria dels grups tenim menys recursos que els artistes internacionals, que es gasten centenars de milers d’euros en un disc. Però nosaltres tenim el component de proximitat. Sempre he pensat que les grans produccions en català tenen molta èpica, però perden el que ens distingeix de les produccions internacionals, que és aquesta proximitat. A mi m’agrada que prevalgui la idea abans que la producció. El que ens fa diferents és això i les lletres. Com expliquem les coses, de què parlem, les síl·labes que té el català, el respecte pels pronoms febles… Per mi, això és el fet important de la música en català.

—Aquesta bona salut de la música en català contrasta amb la situació al carrer. Us preocupa?
—È. V.: Ens preocupa perquè és la nostra llengua. Més enllà de si fem música o no, és la nostra cultura. La llengua és l’arrel a partir de la qual neix tot. Si la perdem, es perdran moltes altres coses: el caràcter, la manera de pensar… Tot va lligat! A mi sí que em preocupa, però també he de dir que tinc un punt d’esperança. El català ha sobreviscut a moltes coses. A més, hi ha un interès. El fet que hi hagi gent que escolta música en català i no el parli en el dia a dia també diu alguna cosa.

—El cap de setmana passat vau estrenar el disc en directe al Festival Strenes de Girona. Com va anar?
—È. V.: N’estem molt satisfets. És un concert molt intens que hem preparat a consciència. Faltava aquesta posada a prova davant el públic i les sensacions van ser molt bones. A més, va ploure gairebé tot el cap de setmana, però durant els dos concerts el temps ens va respectar.

—Diu que l’heu preparat a consciència. Què es prepara abans d’una ronda?
—È. V.: És una feinada important que ningú no té gaire en compte. Primer és decidir què tocaràs.
—J. R.: O, més ben dit, decidir què deixem fora!
—È. V.: Fa molts anys que fem música i tenim un repertori prou extens. Hem de publicar cançons que funcionen perquè hem de fer espai per a les noves. No volem ser el típic grup que publica un disc i no toca cap cançó nova en directe. Per això, en toquem deu de les dotze i en deixem dues a la recambra per a concerts especials. És difícil decidir l’ordre de les cançons, retallar la durada d’algunes… I tot això es tradueix en assajos, preparar-se amb els músics que ens acompanyen i molta prova i error.

—Lluís Llach va retirar “L’estaca”, Radiohead odia “Creep”, a Madonna no li agrada “Like a Virgin”. Quina relació hi teniu, amb “Jenifer”?
—J. R.: Hi va haver un moment que la vam avorrir, però ara en tornem a gaudir.
—È. V.: En un concert vam intentar no tocar-la i la gent no va parar de demanar-la. Llavors vam decidir que la tocaríem, però renovada. Ara en fem una versió més divertida.
—J. R.: Molt semblant a la que vam enregistrar amb els Figa Flawas.

—El públic no se’n cansarà mai, de demanar-la.
—È. V.: M’ha sorprès moltíssim veure gent molt jove, que no havia ni nascut quan va sortir la cançó, cantant la lletra com si els hi anés la vida. A més, són referents que paren molt lluny. No deuen saber ni de qui parlem, però la tenen molt integrada. Amb els Figa Flawas vam actualitzar-ne la lletra, però en els concerts toquem l’original, amb Benet i Jornet, Joel Joan, Jordi Pujol i companyia. És un retrat d’aquell temps!