Els albercocs de Guillem Frontera

A ca nostra (aquest ca nostra és en el Pla de na Tesa, municipi de Marratxí), fa anys que quan es tasten els albercocs es diu “aquests són des que haurien agradat a en Guillem Frontera”. El motiu és un celebradíssim article que va escriure anys enrere al Diari de Balears en què feia un elogi aferrissat d’aquesta fruita i de tot allò que comportava per al camp. En Guillem era així, capaç de fer universal una peça de fruita petita, i a la vegada capaç de fer que et poguessis enamorar d’una obra de Basquiat molt abans que ningú no te n’hagués parlat.

La mort de Frontera (1945-2024) deixa un buit gran a la literatura catalana, però encara molt més fondo a la cultura contemporània de Mallorca, on en els darrers cinquanta anys –amb excepcions dels petits parèntesis que va viure fora de l’illa– va ser un dels referents ineludibles en múltiples disciplines, especialment en les arts plàstiques, però també en la música. Naturalment, el periodisme –milenars d’articles, molts d’antològics– i la literatura foren els espais de creació en què més es destacà. Es podia dir que era gairebé un home renaixentista, però a més a més fortament implicat en la defensa de la identitat cultural i la catalanitat illenques, sense que això li impedís de tenir amics –i respecte– en tot l’espectre polític nostrat.

Guillem Frontera el vaig començar a llegir a setze anys, quan devorava tota la producció novel·lística illenca que queia a les meves mans, especialment si era novel·la negra. La ruta dels cangurs té el privilegi de ser la primera novel·la negra que es va publicar en català a Mallorca, el 1979, i va ser per on vaig començar. Però ja el 1966 havia fet allò tan clàssic i que tant li agradà durant un temps, épater les bourgeois, guanyant el premi Ciutat de Palma de poesia i presentant-se a la cerimònia de lliurament del premi amb una jaqueta de cuir.

Prova de les seves bones relacions amb tot l’espectre polític és que el 1994 dirigia el Casal Solleric de Palma –aleshores el principal centre expositiu públic de la ciutat– i era assessor de Cultura de l’ajuntament. El regidor (del PP, és clar) era Joan Bauzà, que també tenia les responsabilitats de Turisme –havia estat director d’hotel durant molts anys– i de president de l’empresa funerària municipal. Era un home divertidíssim que fumava uns cigars descomunals i que gaudia fent visites amb els periodistes al cementiri i ensenyant el dipòsit de cadàvers. Corre la brama que havia demanat al batlle, Joan Fageda: “Treu-me la regidoria de cultura, que tot lo dia vénen rojos i gais a demanar-me doblers”, i que el batlle li havia dit: “Idò, tu dóna’ls el que et demanin i així no emprenyaran, i del Solleric no te’n preocupis; hi posarem un assessor que en sap molt.” Era en Frontera, i la cosa no va acabar del tot bé.

El 1996 l’empresari Pere A. Serra, propietari del grup Serra, va decidir que el Diario Baleares es convertís en el Diari de Balears i en Guillem venia cada vespre amb un bolígraf vermell i les ulleres a la punta del nas a corregir pàgines. Sortosament, aviat el procés de correcció del diari es va professionalitzar més i ell va continuar fent la seva tasca de conseller de direcció. En aquella època el vaig començar a tractar força i a llegir encara molt més. Va ser el moment de descobrir Tyrannosaurus i sobretot Els carnissers, una novel·la del 1968 que retrata a la perfecció la caiguda de l’aristocràcia mallorquina i la substitució per la nova riquesa sorgida de l’incipient turisme. “Això no és un país, és una païssa”, va dir moltes vegades Frontera, referint-se a la manera local de dir “estable”.

Amb en Guillem vàrem parlar molt de novel·la negra. Era un gran admirador dels clàssics, sobretot de Chandler i Hammett; també de Ross Mac Donald, l’autor preferit de Jaume Fuster, un dels escriptors amics de Frontera, que va establir una xarxa de relacions molt interessant entre Catalunya i Mallorca, però també a escala internacional. Sense oblidar mai els escriptors de Mallorca i la relació d’amistat, per exemple, amb Llorenç Capellà, un dels autors que més admirava.

Generós amb els joves, no defugia de fer de mestre quan calia. Ho palesa el magne projecte de la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Illes Balears, que va dirigir i que sempre comptà amb la complicitat de l’editor Pere Serra. Com a bon mestre, quan t’havia de renyar ho feia sense miraments. Un dia vaig titular “Guillem Frontera arrasa a Alemanya amb la novel·la La ruta dels cangurs”, una notícia que duia com a subtítol “Es converteix en l’escriptor més venut en llengua estrangera, amb 12.000 exemplars”, per explicar l’èxit que havia tingut la seva traducció a l’alemany. Em va mostrar les xifres de vendes de Günter Grass, que en el mateix període de temps havia venut 200.000 exemplars a Alemanya i l’havien traduït a vint llengües i em va dir: “No hem de voler ser el millor dels mallorquins, hem de voler competir d’igual a igual amb tots els escriptors del món, i jo estic ben content de com m’han tractat a Alemanya, però no he arrasat res de res.”

Guillem Frontera va ser la segona persona que va saber que jo me n’anava del Diari de Balears. El primer va ser el director, Miquel Serra. A en Guillem el vaig anar a veure al seu despatx i li vaig dir que pensava partir a Barcelona, que havia decidit d’anar a estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra. “Me sap greu, però me pareix una bona decisió; aquí ja no feies periodisme, t’havies fet massa amic de tots els que et podien passar notícies.” Tenia raó, feia temps que no havia de sortir a cercar-les, em venien soles, i això et fa ser acomodatici, perdre l’esperit. Els tres anys que vaig ser cap de Cultura del Diari de Balears ell me’n va passar moltes, de notícies, i em va ajudar sempre que va poder. També em va dir: “Parteix si el que vols fer és escriure, parteix.”

D’en Guillem recordo moltes anècdotes, però la que més em va colpir va ser un dia que va venir a la redacció i em va dir: “Saps quina una me n’ha passada? Anava en un taxi i he perdut una novel·la. La tenia tota sencera, però no en tenia cap còpia, l’havia escrita encara a màquina.” Em vaig oferir a intentar trobar el taxi en qüestió. “Ca, barret, no devia ser prou bona, d’aquí a deu anys en faré una de molt millor.” I tal dit, tal fet, va publicar Sicília sense morts el 2015. També, és clar, ens va unir el procés de traducció al castellà d’Un cor massa madur, el seu gran llibre de 1993, que vàrem acabar titulant Viejo corazón i publicant-lo a Calambur. Em va donar llibertat absoluta excepte en el títol, i em va ajudar en tot, però de la millor manera possible, ensenyant-me sobretot què significa la mallorquinitat.

En anar a Mallorca ens trobàvem sovint. Ell em va ajudar a impulsar dos projectes culturals: els dos volums de l’antologia de joves narradors de Mallorca que va publicar i regalar el Diari de Balears i, sobretot, Rere les passes del rei en Jaume, un col·leccionable en fascicles que vaig fer juntament amb el fotògraf Carles Domènec per commemorar el vuitè centenari del naixement del Conqueridor. Sense que ell hi hagués intercedit possiblement no s’hauria duit a terme.

Aquests darrers deu anys, Guillem Frontera havia reprès amb molt èxit la seva carrera literària. Hi ha ajudat Club Editor, publicant texts nous i recuperant-ne de vells, i també Proa. I, alhora, va emprendre ja fa temps el projecte editorial amb Ensiola, editorial que pren el nom del far de Cabrera vinculat en part a la família de l’escriptor. Un far d’editorial que ha defensat sempre la qualitat i fer competir els autors illencs amb els de fora en igualtat de condicions. A Barcelona ens vèiem amb motiu de la presentació dels llibres, de la promoció, de les entrevistes. Se sentia alabat de venir a fer de padrí, li brillaven els ulls de tendresa –una tendresa que en alguns moments havia dubtat que tingués–, en parlar dels néts.

A Mallorca ens trobàrem en alguna fira de llibres, en alguna setmana. Qualque vegada se saludaven efusivament amb mon pare i, és clar, sortien sempre els famosos albercocs. És una qüestió generacional. Mon pare és només tres anys més petit, del 1948. Tots dos sabien què és gana i misèria i què pot arribar a representar per a un mallorquí un albercoc, un botifarró, un tros de llonganissa, un plat de sopes seques. Amb en Guillem dinàvem de vegades en un bar del carrer Jaume III, hi anàvem el dia que feien sopes. “No t’oblidis mai del que som. Pots llegir els francesos, has de gaudir de Flaubert, sobretot de L’educació sentimental, però no t’has d’oblidar mai de Ramon Llull ni d’Anselm Turmeda, sobretot de Turmeda. No t’has d’oblidar mai de les sopes mallorquines, perquè si no perds l’essència, però no has de voler menjar sempre sopes, amb un pic per setmana n’hi ha prou. I que siguin bones.”

A en Guillem només hi ha una cosa que li retrauré: no haver explicat mai bé del tot què punyetes va fer a Algèria a final dels seixanta i principi dels setanta, quan hi anà tot sovint. Hi ha alguna anècdota apuntada en alguna de les seves novel·les, però sempre ens va prometre que algun dia ho explicaria en un llibre que no ha arribat. Un misteri que s’emporta a la tomba. Em quedo, però, totes les converses, totes les lliçons, els aprenentatges.

En Guillem Frontera deixarà un buit difícil d’omplir en la cultura illenca, però és cert que aquests darrers quinze anys es va reconciliar amb la literatura d’aquest país. Per bé de tots.