Jo encara era alumne de primària quan el règim s’autocelebrava amb la propaganda dels seus 25 años de paz. Aquella pau era l’argument suprem contra unes llibertats que, deien, havien dividit Espanya i l’havien conduïda a una situació tumultuosa. D’altres, més joves, recordaran les sacsejades finals d’aquell règim i les amenaces de catàstrofes i violència que, en la mesura que existiren, eren provocades pels seus guardians. Els quaranta anys posteriors a aquell final que tan poc tingué de Götterdämmerung els he viscut majorment fora d’Espanya, convertit a una altra societat i a unes idees diferents de les patètiques dosis de nacionalisme i autoritarisme que ens servien a escola i que els nens espanyols i alguns catalans d’aquelles fornades sembla que no han eliminat del seu sistema. Avui estic content perquè, quan comença a tancar-se l’arc de la meva vida escolar, veig acomplir-se el somni que m’ha perseguit tota la vida: la transvaloració dels valors, que deia Nietzsche, i que fa que la catalanitat, que els anys cinquanta i seixanta era mirada d’esquitllentes i tractada com una màcula, i que al llarg dels gairebé vint-i-cinc anys de pau socialista es va voler enterrar sota la imatge d’un arcaisme ruralitzant i retrògrad, avui no sols esclati amb el plomatge del cigne que havia estat l’ànec lleig, sinó que per un instant representa l’avantguarda dels valors universals de llibertat, dignitat, determinació i solidaritat. Aquests valors ho són efectivament i no retòricament perquè han estat comprats amb la penyora del risc personal per molta gent a qui no han doblegat ni amenaces ni buides declaracions d’amor ni apel·lacions a l’interès més vil. En posar a prova la voluntat de cadascú, la revolució catalana ha centrifugat els qui es movien per aquestes passions. La voluntat popular ha donat fermesa a una societat que semblava flonja i desmoralitzada, i avui ser català és un motiu d’orgull.

Catalunya s’ha retrobat amb si mateixa i l’esperit català, que el Dr. Trueta va testimoniar al món just en el moment que semblava extingir-se, ja fa anys que creix i s’aferma i es manifesta. Avui aquest esperit són els bombers de Barcelona aixecant una gran vela estampada amb una urna i el mot ‘democràcia’, i són els centenars de músics que entonen ‘Els Segadors’ davant la catedral. Són els escaladors d’Osona que, per penjar un sí ben afirmatiu damunt el paisatge, es passegen com equilibristes de circ damunt l’abisme. I són els estudiants que, després de dècades, tornen a convertir la universitat en un feu de la resistència a un estat que confon les armes amb lleis. I els advocats que es prometen defensar tots els imputats per sedició democràtica, i la gent gran que durant anys han portat el pes d’aquesta revolució pacífica, relligant les generacions de la guerra civil i dels mil·lenaristes que avui assoleixen l’edat de votar. I són també els germans valencians i balears, i els rossellonesos i els de la Franja que es manifesten solidàriament per la catalanitat compartida en democràcia. Hi ha país, perquè l’esperit revifa. I hi haurà país siguin quins siguin els esdeveniments de diumenge, perquè aquest moment històric no ens l’arrabassarà ningú. I perquè, passi el que passi, ningú podrà tornar a tancar l’esperit dins un coll d’ampolla.

Aquells que, de Catalunya estant, fan els ulls grossos a la repressió o la victoregen són mentalitats acriaturades per anys de servitud i dependència. És gent incapaç de concebre la llibertat més enllà del baix sostre de la seva consciència limitada per una història de la qual algun dia van creure ser-ne els agents quan en realitat els la van fer. Són consciències limitades per una autoritat de la qual es creuen partícips perquè els ha pres la imaginació necessària per rebel·lar-s’hi. Avui els partits del règim s’han multiplicat, però la impressió és la mateixa que quaranta anys enrere. Són mentalitats arnades i recloses en actituds bunqueritzades, amb un concepte sorprenentment orgànic de la democràcia: posicions residuals que lluiten per conservar els privilegis de la injustícia que han administrat durant massa temps i que avui ja no troben cap més recer que la reacció davant una història que se’ls gira en contra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb