El testimoni d’un sergent dels Mossos d’Esquadra que era a la Rambla el 17-A

  • Un sergent dels Mossos que va intervenir a la Rambla el 17-A diu que si bé els policies estan preparats per a aquestes situacions, a l'hora de la veritat han de treure 'alguna cosa més de dins'

VilaWeb
ACN
13.08.2018 - 09:00
Actualització: 13.08.2018 - 12:07

El sergent dels Mossos d’Esquadra Xavier Pérez ha trepitjat la Rambla de Barcelona només una vegada després del 17 d’agost de l’any passat i diu que encara ha de passar temps fins que no hi torni per voluntat pròpia. ‘Em van venir molts records, una esgarrifança’, expressa aquest sergent de la comissaria de Sants. Aquella tarda era amb un company patrullant per les Drassanes quan van rebre l’avís de la sala central que s’havia produït un atropellament massiu a la Rambla. Aleshores encara no sabien que era un atemptat. Recorda el moment en què van arribar on s’havia aturat la furgoneta: ‘Tot i que nosaltres estem preparats per a aquestes situacions, quan t’hi trobes, has de treure alguna cosa més de dins perquè, si no, et quedes blocat i un policia no s’ho pot permetre’. De la seva actuació, recorda sobretot que va restar al costat d’una dona que estava molt mal ferida fins que no la van traslladar a l’hospital; li va donar la mà durant molts minuts; la va protegir del sol; li va treure la suor; li va parlar suaument, encara que no s’entenien amb paraules: ‘Parlava una llengua estrangera però ens enteníem amb la mirada. Es va crear una complicitat que no oblidaré mai’.

De la primera promoció dels Mossos d’Esquadra, fa trenta-cinc anys que hi serveix. ‘Hem tingut actuacions complicades, però aquella ha estat l’experiència més forta. Sabíem que entre les víctimes hi havia nens. Va ser un xoc. No s’oblida’, relata Pérez. Quan van arribar a la Rambla, a la part de baix, ell i el seu company, juntament amb agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, van començar a pujar i a avisar la gent perquè es protegissin, perquè molts encara no eren conscients del que havia passat. 

A la ‘zona zero’, on la furgoneta havia acabat el recorregut, van treballar en el triatge per atendre els ferits. Van demanar reforços, ambulàncies; van organitzar-se per traslladar els ferits; van anar a cercar aigua als establiments més pròxims. ‘Quan arriben notícies d’atemptats en les altres ciutats, penses en els passos que tu seguiries si et trobessis allà. D’alguna manera estem preparats. Però quan t’hi trobes, has de treure més per aplicar allò que t’han ensenyat’, assenyala. 

Entre les víctimes que atenien, hi havia una dona ferida molt greument que no parava de demanar per un familiar que anava amb ella. Pérez va restar al seu costat fins que no la van traslladar a l’hospital. ‘És una imatge que no oblidaré mai. Cada vegada que jo em movia una mica, ella treia forces per estrènyer-me la mà, perquè no la deixés. No tenia cap intenció de fer-ho’, recorda. Hi va estar uns vint o vint-i-cin minuts, calcula, si bé ‘allà perds la noció del temps’. Després d’haver-la evacuat de la Rambla i passades unes hores, el sergent va mirar que no es trobés entre les víctimes mortals de l’atemptat. No hi era. Tot i aquella implicació total, va preferir després no saber-ne el nom ni demanar per la seva recuperació. És la seva manera de gestionar el dol del 17-A, de tot allò que va viure a la Rambla. 

‘Vaig plorar molt aquells dies i no em costa de dir-ho’
Les setmanes posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils van ser difícils: ‘Els primers dies estava afectat, però com que treballava, pensava que feia algun cosa útil. La pitjor arriba quan tens festa, quan ets sol a casa i et vénen les imatges’. L’escamot del qual forma part va rebre la xerrada d’un psicòleg que els va anar bé. ‘T’ajuda d’estar amb els companys, entre nosaltres ens vam unir’, destaca. A casa, els familiars i amics es van preocupar molt per com es trobava. 

Els Mossos i els altres cossos policíacs i d’emergències van rebre moltes mostres de suport ciutadà: ‘Ens aplaudien, ens donaven flors, va ser molt emocionant’. ‘Vaig plorar molts aquells dies i no em costa de dir-ho. Ara no ploro perquè ha passat temps, però sí que és veritat que encara em fa eriçar els cabells quan sento alguna notícia relacionada’, ressalta. 

Mirant enrere, aquest cap de torn de Sants se sent ‘molt orgullós’ de la resposta dels seus companys dels Mossos, de la guàrdia urbana, dels bombers, del SEM, dels ciutadans de Barcelona. ‘Molts companys volien tornar de les vacances per ajudar’, diu. La seva filla, que és infermera, també s’hi va oferir, però li van dir que ja hi havia molts professionals treballant. Amb vista al primer any dels atemptats, el sergent demana que la societat no s’oblidi de les víctimes ni dels seus familiars.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor