El Regne d’Espanya amaga l’amnistia al TEDH i defensa la condemna de Marchena de l’1-O

  • L'advocacia de l'estat diu que la sentència del Suprem “va ser necessària, legítima i proporcional a la gravetat dels delictes comesos”

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
18.03.2024 - 21:58
Actualització: 19.03.2024 - 13:22

El Regne d’Espanya, representat per l’advocacia de l’estat, ha demanat al Tribunal Europeu dels Drets Humans que desestimi les demandes dels nou ex-presos polítics per la condemna per sedició i malversació del Tribunal Suprem pel Primer d’Octubre. Ho fa en un escrit d’al·legacions de cent setanta pàgines en què respon, una per una, les sis preguntes que el Tribunal d’Estrasburg li va adreçar sobre les violacions de drets humans denunciades per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Sorprenentment, l’advocacia de l’estat, que depèn del Ministeri de Presidència que dirigeix Félix Bolaños, no fa cap esment a la llei d’amnistia que entrarà en vigor previsiblement d’ací a dos mesos i escaig, i això que la signatura del plec d’al·legacions i l’aprovació del text de la llei al congrés es van esdevenir pràcticament alhora. L’advocacia, en canvi, fa una defensa a ultrança de la condemna del tribunal presidit per Manuel Marchena, amb l’argument que les penes de més de cent anys de presó “van ser proporcionals a la gravetat dels delictes comesos” i demana al tribunal que declari “la inexistència de cap violació dels drets humans per part de les autoritats nacionals espanyoles.”

Les al·legacions, amb data de 12 de març i a les quals ha tingut accés VilaWeb, les signen Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal, com a agent del Regne d’Espanya, i Heide-Elena Nicolás Martínez, com a co-agent del Regne d’Espanya. L’amnistia no és un argument per a l’estat espanyol per a demanar al TEDH que desestimi les demandes. I és un fet important, perquè, segons les regles de funcionament i la jurisprudència del tribunal europeu, una amnistia pot ser una causa de pèrdua de vigència de les demandes presentades per les persones que se’n beneficien. Però amb la condició que l’amnistia impliqui un reconeixement explícit de la vulneració de drets humans que es denuncia.

I la llei d’amnistia acordada entre el PSOE i els partits independentistes no fa cap reconeixement explícit d’aquesta vulneració, ans presenta dos bàndols enfrontats durant anys que s’han de reconciliar pel bé de la societat catalana i espanyola. No hi ha cap reconeixement explícit de la repressió exercida, tot i que l’amnistia en si mateixa ja és una correcció de la via judicial repressiva. En canvi, l’advocacia de l’estat opta per la via oposada, la de defensar l’acció judicial que l’amnistia pretén de corregir. I diu que la limitació de drets dels dirigents polítics i socials de l’independentisme fou “necessària en una societat democràtica”, invocant l’única raó per la qual un estat pot limitar drets fonamentals segons el Tribunal d’Estrasburg.

El TEDH va qualificar els casos dels independentistes catalans d’impacte, i va agrupar les demandes dels nou presos polítics per la sentència del Suprem de l’octubre del 2019 en un sol procediment. El setembre de l’any passat, va passar un primer filtre d’admissibilitat del TEDH, que va fer arribar una sèrie de preguntes a l’estat espanyol en relació amb les demandes. La primera pregunta era si el Tribunal Suprem no havia fet una aplicació no prevista o excessiva del delicte de sedició quan els havia condemnat, cosa que vulneraria l’article 7 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que protegeix el dret de respecte al principi de legalitat.

L’advocacia de l’estat diu que la sentència “va ser respectuosa amb el dret de no ser condemnat per una conducta que no constituís delicte” i que la condemna per sedició “era previsible en el moment que el Tribunal Suprem la va aplicar. I que la supressió posterior de la sedició en el codi penal espanyol i de modificació del delicte de malversació “no alterava aquestes conclusions”, perquè “es va fer després dels fets que van determinar les condemnes i de la fermesa de la sentència que les va imposar.”

En la segona qüestió, el TEDH demanava si els presos van ser condemnats per l’exercici legítim del seu dret de llibertat d’associació i d’expressió i, per tant, si els van vulnerar els articles 10 i 11 del conveni. La resposta espanyola és que no van ser condemnats per les seves opinions sinó “perquè els seus actes o conductes desbordaven l’àmbit de les seves llibertats d’expressió i de reunió”. Però va més enllà, i diu que si el TEDH considerés que les penes de presó sí que van ser una ingerència en aquests drets fonamentals, “aquesta ingerència ja era prevista a la llei i perseguia una finalitat legítima i necessària en una societat democràtica.”

Les següents preguntes del tribunal recollien diverses al·legacions de drets vulnerats per part dels presos, com ara la del dret de la llibertat, per l’empresonament després d’haver estat condemnats (cal recordar que hi ha uns altres procediments oberts al TEDH per l’empresonament preventiu de Junqueras, Rull, Turull i Sànchez). Els advocats de l’estat en tot moment justifiquen les decisions del Suprem i del Tribunal Constitucional, que va avalar les condemnes, tot i que amb dos vots discrepants.“La condemna va ser dictada a conseqüència de la comissió d’infraccions tipificades per la llei en vigor, seguint el procediment legalment establert amb ple respecte de les garanties processals, i fou dictada per un òrgan judicial competent que […] va acordar de fixar una durada de les penes de privació de llibertat proporcionals a la gravetat dels delictes comesos.”

I s’esmercen especialment en les qüestions més espinoses per a la reputació de l’estat espanyol com a estat de dret. Per una banda, sobre la condemna de Carme Forcadell, per la condició que tenia de presidenta del Parlament de Catalunya. Forcadell invocava la ingerència en la seva inviolabilitat parlamentària i en la de la cambra, però el Regne d’Espanya afirma que no fou pas condemnada “només” per la seva condició de presidenta del parlament, sinó també per “altres decisions i actes plenament integrats en l’estratègia delictiva a la qual es va afegir de manera activa, encoratjant públicament la mobilització multitudinària de la ciutadania en actes de protesta contra el compliment de les resolucions judicials i en la participació en el prohibit referèndum”.

Un altre aspecte controvertit fou la decisió del Suprem d’impedir a Oriol Junqueras d’exercir la seva condició d’eurodiputat, i de vulnerar la seva immunitat d’acord amb la sentència del TJUE del desembre del 2019 que la hi confirmava. Els advocats de l’estat defensen Marchena, tot dient que la immunitat no protegia Junqueras dins l’estat espanyol i que, com que ja era empresonat, el tribunal va fer bé de condemnar-lo per més que encara no s’hagués resolt la qüestió pre-judicial al TJUE sobre la seva immunitat.

La patinada amb el Grup de Treball

I encara una altra qüestió important que els advocats de l’estat proven de desactivar. El TEDH manté la sospita, en forma de pregunta directa a Espanya, que entre el 2017 i el 2019 l’estat va vulnerar un article del Conveni, el número 18, pel qual cap estat de l’Europa occidental encara no ha estat condemnat. Una condemna per aquest delicte voldria dir que el tribunal considera que l’estat espanyol ha utilitzat la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presos polítics tot de drets fonamentals, no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública. De silenciar-los.

El precedent més clar, i que més s’assembla a l’empresonament de Cuixart i Sànchez, és el de Rashad Hasanov i altres activistes de drets civils perseguits a l’Azerbaitjan. La similitud entre ambdós casos és sorprenent (vegeu ací aquest article que en parla), i l’estat espanyol prova de negar-ho en les al·legacions. Diu que “no s’ha demostrat ni comprovat que la finalitat de les condemnes penals obeís a motivacions de naturalesa política, i a diferència del cas Hasanov, hi havia sospites raonables de la comissió d’un delicte en el moment d’acordar la presó provisional dels demandants, a més de proves de càrrec dels fets i de la seva intervenció, que van determinar les respectives condemnes penals”.

Curiosament, un dels arguments de l’advocacia de l’estat, encara avui, per a negar la demanda dels presos sobre la vulneració d’aquest article 18 és el menysteniment de les organitzacions en què es basa per afirmar-ho. I, concretament, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides. En la resposta d’Espanya es reprodueix i s’assumeix allò que en deia el TC el 2021 quan va avalar la condemna de Jordi Cuixart: “L’opinió del grup de treball sobre detencions arbitràries no reflecteix res més que l’opinió d’un grup de treball, purament auxiliar i informatiu d’eventuals i futurs posicionaments o declaracions generals del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. No es tracta, per tant, de dictàmens o declaracions oficials d’organismes internacionals.” Doncs bé, el TJUE va aclarir el 31 de gener de 2023, tot responent a una pregunta de Pablo Llarena, que els dictàmens d’aquest grup eren vàlids per a constatar deficiències sistèmiques, persecucions polítiques o vulneracions de drets fonamentals. I fa anys que el TJUE i el TEDH “dialoguen” amb la seva jurisprudència.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any