El referèndum de l’1-O vist per aquells qui van empènyer quan tot semblava impossible

Elisenda Paluzie, Josep Manel Ximenis, Anna Arqué, Mònica Sabata, Alfons López Tena, Uriel Bertran, Joan Canadell, Enric Canela i Miquel Strubell valoren l'anunci del referèndum

VilaWeb
Redacció
11.06.2017 - 10:17
Actualització: 11.06.2017 - 12:17

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El referèndum de l’1 d’octubre d’enguany sobre la independència de Catalunya no és un bolet que surt del no-res per art de màgia. És el resultat d’anys i panys de feina constant, a voltes vistosa, a voltes discreta, de milers de catalans que van decidir, en un moment o altre, que Catalunya no tenia futur dins d’Espanya. Cada analista té una teoria diferent sobre quan va començar això que hem anomenat ‘procés’. És difícil d’assenyalar una sola data. El cas és que abans i després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va tombar l’estatut del 2006 hi va haver moviments i mobilitzacions que han contribuït notablement a l’avenç cap a la majoria independentista actual.

Les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), la iniciativa dels Deu mil a Brussel·les, entitats com Sobirania i Progrés, les consultes populars iniciades el 2009 a Arenys de Munt, les xerrades per tot el país del Cercle Català de Negocis, els impulsors d’allò que acabaria essent l’ANC, i formacions com Reagrupament o Solidaritat; totes aquestes iniciatives i d’altres que ara no hem anomenat van crear el clima necessari per a l’emergència d’un independentisme cívic potent com mai abans a Catalunya. Hem demanat a persones decisives d’aquests moviments i organitzacions que ens expliquin què pensen i què senten ara que s’ha convocat finalment un referèndum vinculant sobre la independència.

Anna Arqué (Deu mil a Brussel·les i Coordinadora Nacional de les Consultes)
«El 23 d’octubre del 2009, una assemblea en una sala municipal d’Arenys de Munt a vessar, amb prop de 500 persones vingudes d’arreu del Principat, vam votar l’objectiu de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència de Catalunya: ‘Treballar fins que el Parlament de Catalunya convoqués i fes un referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya.’

»Havíem estructurat la dimensió nacional del que seria el debat central de la política catalana dels anys següents: votar sobre la independència. Ara calia normalitzar la voluntat autodeterminista catalana, assolint una majoria social i uns representants institucionals favorables.

»Vivim un moment històric, un 80% de la població de Catalunya està disposada a votar en un referèndum encara que l’estat no vulgui participar-ne de l’organització; i tenim, per primera vegada després del dictador Franco, un president de la Generalitat que parla d’autodeterminació i de referèndum, abandonant els eufemismes i subterfugis semàntics.

»Ara només ens cal gestionar aquesta victòria popular amb una llei d’aplicació del dret universal d’autodeterminació i una comissió de garanties amb actors internacionals que participin de l’organització del referèndum, aspecte important per a fer efectiu el resultat.
Com dèiem durant la consulta popular (2009 – 2011): Volem, podem i guanyarem!»

Uriel Bertran (Coordinadora Nacional de les Consultes i Solidaritat)
«L’anunci de la data i la pregunta –en els termes que s’ha anunciat, clara i concisa– i la imminència del referèndum, són la culminació del moviment social que es va articular amb les consultes populars sobre la independència a partir del 2009. El moviment es va proposar, com a fita, de fer un referèndum oficial. Llavors ens deien utòpics i pocs hi creien, i ara quest referèndum ja està anunciat. També la idea de ‘la independència per a ara’ –superant el ‘cap a la independència’– que va plantejar Solidaritat, entre d’altres, també ha estat assumida per tot el catalanisme. Per tot això, podem felicitar-nos per la feina feta i felicitar el govern i la majoria parlamentària pel pas endavant, però sabent que queda encara el més important, fer el referèndum i guanyar-lo. Som-hi, doncs!»

Joan Canadell (Cercle Català de Negocis)
«La nova etapa que s’obre darrere la data i pregunta serà dura, molt dura. Cal ser-ne molt conscients. L’estat actuarà amb més duresa que no pas ens pensem la majoria. Cal, a partir d’ara, sumar a la il·lusió i la unitat, un nou aspecte: la capacitat de sacrifici. Caldrà estar disposats a defensar la independència en l’únic terreny de joc on la podem guanyar: el carrer. Allà va començar tot l’Onze de Setembre del 2012 i allà acabarà. I una cosa més: caldrà tenir paciència, no serà ràpid. Els conflictes internacionals no acostumen a ser ràpids.»

Enric Canela (Deu mil a Brussel·les)
«Ara fa vuit anys i tres mesos que deu mil catalans vam anar a Brussel·les amb el lema ‘We want a catalan state’. Volíem que la independència fos a l’agenda dels partits polítics i que el món tingués constància del nostre conflicte pacífic amb Espanya. Ara fa vuit anys menys una setmana que la mesa del parlament va rebutjar per unanimitat de tractar la ILP signada per més d’onze mil catalans per a fer un referèndum el 12 de setembre de 2010 perquè no s’ajustava a la constitució! Vam posar un gra de sorra perquè altres hi posessin els maons. L’1 d’octubre votarem sí a la pregunta ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ Guanyarem!»

Alfons López Tena (Cercle d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat)
«2014 en més patètic. Cada dilluns, dimecres i divendres, dia històric. Cada dimarts, dijous, dissabte i diumenge, dia decisiu. Diran: ‘Ho hem intentat, no ens han deixat, són molt dolents, voteu-nos més’, convocaran performances de teràpia de grup per gaudir llur superioritat moral com a víctimes, delint-se perquè el món els miri i doni allò que són incapaços d’atènyer perquè ho desitgen però no ho volen. Perdedors condemnats a dependre de la caritat aliena.»

Elisenda Paluzie (Sobirania i Progrés)
«Em demaneu una valoració del moment històric que hem viscut amb l’anunci de la data i la pregunta, i el meu primer instint és rebutjar el qualificatiu d’històric. Si el que hem viscut és un acte històric, ho diran els fets que vinguin a continuació, el temps i els historiadors. N’hem viscut tants, de moments anomenats històrics, aquests darrers anys, els quals probablement acabaran essent només una nota al peu en els llibres d’història, que prefereixo no fer servir aquest terme.

»Ara bé, estic esperançada i optimista. Un president de la Generalitat ha apel·lat al dret d’autodeterminació, i no a eufemismes com el dret de decidir, i ha anunciat un referèndum vinculant sobre la independència, i no una consulta o un procés participatiu amb una pregunta impossible. Només això ja és un dels avenços més grans des que els anhels de la mobilització popular per la independència van ser recollits per la majoria parlamentària el 2012. Ara ens queda continuar empenyent, treballant, col·laborant per fer aquest referèndum i guanyar-lo. Només llavors podrem parlar de dia històric.»

Mònica Sabata (Plataforma pel Dret de Decidir)
«L’anunci de la data i la pregunta del referèndum és històric. Ha començat el compte enrere cap al referèndum d’autodeterminació vinculant reclamat per la ciutadania. Aquesta determinació del govern és molt valuosa, rellevant i cabdal perquè permetrà exercir la radicalitat democràtica que la Plataforma pel Dret de Decidir va començar a reclamar l’any 2006 i facilitarà que tothom expressi lliurement quin vol que sigui el futur per a Catalunya. I fins aleshores, la societat civil haurà de donar suport incondicional a les nostres institucions –que són les que l’hauran de convocar definitivament– i els independentistes haurem de mantenir la unitat que ens permeti defensar-nos col·lectivament dels embats que ens arribaran des d’un govern de l’estat que pretén segrestar la democràcia.»

Miquel Strubell (impulsor de l’Assemblea Nacional Catalana)
Tots els pobles tenen dret d’autodeterminar-se. Quan vulguin. No respectar aquest dret, posar-hi bastons a les rodes, adduint legalitats imposades per majories estructurals, i manipulant els diferents poders de l’estat, és antidemocràtic. L’anunci de divendres culmina anys de pressió de la societat civil catalana, que no s’ha deixat humiliar i que en els pròxims mesos mostrarà la seva voluntat ferma i tossuda de guanyar la llibertat.

Josep Manel Ximenis (impulsor de la consulta popular d’Arenys de Munt)
«La data i la pregunta del nostre referèndum sobre la independència ens posa davant una cruïlla històrica que requereix tota la nostra determinació democràtica per a prendre les decisions justes i oportunes que concretin el camí correcte que marcarà el nostre futur.

»El 13 de setembre de 2009 vam trobar el desllorigador que ens ha portat fins on som. Aquell 13 de setembre de 2009 vam aconseguir de superar totes les pors col·lectives de 300 anys de dominació i colonització i el poble català va entomar el repte fent la consulta sobre la independència a 554 municipis catalans; i amb la Coordinadora Nacional de la Consulta, el 24 d’octubre de 2009 a Arenys de Munt, ens vam emplaçar a treballar fins a aconseguir un referèndum vinculant a tot el país. Ara serà possible.

»Per a nosaltres, va ser molt complicat superar tots els entrebancs que ens van posar, però amb determinació i fermesa ho vam fer, la mateixa determinació i fermesa que demanem als nostres responsables polítics. La voluntat de tot un país és darrere seu. Sense passos enrere, ho farem i ho aconseguirem.»

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies