El professor de matemàtiques, el símbol, no la persona

Confesso que hi va haver un moment que em va passar pel cap, rescato el pensament sense editar: no sé si un cas de lluita veïnal com el de la casa Orsola podria inspirar mai cap pel·lícula de denúncia social, un èxit com ara el d’El 47, per posar un exemple provocador. Gent mobilitzada al cor de l’Eixample acomodat, amb massa quota de català i massa transversal per al gust de cap acadèmia cinematogràfica –des de nanos amb “palestins” fins a famílies amb canalla, parelles de jubilats i senyores de berenar al Mauri–, tots coincidits per a impedir que una comitiva judicial executés el desnonament d’un professor de classe i edat mitjanes. Un film que celebraria la força de les associacions veïnals i de l’acció col·lectiva contra un sistema cruel i despietat, però no tant, perquè al final arriba l’ajuntament amb el talonari i pam, esguerra tota l’èpica acumulada i circulin, que aquí no ha passat res.

He dit èpica expressament, mira. Ara els espectadors surten de la pel·lícula molt enfadats, perquè tenim aquesta mala memòria, però fa no res que les notícies i les connexions en directe ens posaven la pell de gallina: “Hem vingut aquí perquè els nostres fills no poden viure al barri. l el més greu és que treballant i amb bones feines no poden viure-hi”; “Molts artistes, tècnics i periodistes que han passat aquests dies per la casa Orsola ens han explicat que ells també pateixen problemes d’habitatge”. I que lluny que queda l’opinió pública mainstream del moment: “Quina vergonya, vint anys pagant religiosament i ara el volen fer fora com si fos un delinqüent”; “Ens podria passar a qualsevol de nosaltres”; “El 70% de lloguer del barri és de temporada, algun dia s’havia de dir prou”. I els vídeos entranyables dels alumnes en suport del seu professor, i les concentracions de mestres defensant el seu company, és que els ingredients hi eren tots. Però, és clar, d’un símbol se n’espera molt.

“La casa Orsola és un símbol”: si ens haguessin donat un euro per cada vegada que ho hem sentit, hauríem pogut reinstal·lar el nostre professor al Ritz. Però, per una vegada, ja no es tractava de diners, les protestes havien esdevingut mediàtiques, una nosa que es complicava. L’amo del fons Lioness Inversiones, que amb la seua carta va emocionar Spielberg i tants de rendistes-wanna-be, s’ha tret el maldecap de sobre per nou milions calents de l’ajuntament, i no ens deixem enganyar pel marge: a l’escala que parlem, aquestes quantitats avui no són res. “Un precedent perillosíssim”, com han sabut veure els aguts senyors de Foment i altres analistes de ronyó cobert, una pista clara i transparent que s’ha tocat nervi: organitzar-se, fer-se fort col·lectivament, ser una mosca collonera contra la injustícia per més que l’empari la llei, serveix.

Ara bé, també som en un moment que aquells consensos de fa vint anys sobre la funció social de l’habitatge, sobre les cases que han de ser per viure-hi i bla, bla, corren el perill d’afegir-se a tants d’altres que crèiem de pedra picada i que avui els veiem trontollar. Sobre la pel·lícula de la casa Orsola, és cert que tothom volia un altre final, però aquí em voldria fixar en la massa disconforme que estripa l’entrada, vermella d’ira, i que apunta i dispara: “Ha! Un penques que no volia que li apugessin el lloguer, munta un sidral, i l’ajuntament compra l’immoble amb els nostres calés perquè pugui continuar amb la bicoca”; “Ha!, un paio que no és ni vulnerable ni res viurà en un lloc i per un preu que cap de nosaltres, que li pagarem el pis, no podrem aconseguir mai!”; “I jo pagant 1.100 euros al mes, sóc un passerell!”. En un gir inesperat dels fets, uns ens superiors maneguen un acord i l’heroi de la classe mitjana és empès a l’infern.

I com és de pervers, el sistema predador de l’habitatge, que abans que no reconèixer-ne l’anomalia que representa d’arrel, ens estimem més buscar l’enemic entre les víctimes, aquelles que havíem acordat –un altre consens que cau– que podíem ser naltros, que podien ser els nostres fills. Un verí que és capaç de corcar-nos i enfrontar-nos iguals contra iguals, avariciosos de la “sort” de l’altre, “l’afortunat” que ha mantingut la casa, que ni tan sols és un mort de gana, el galtes, que deu cobrar el triple que paga de lloguer, i un home sol!, com gosa un home sol pretendre viure a l’Eixample, i a les nostres costelles, que demà ja no podrem fer el cafè perquè ell se’l pugui prendre a la terrassa de 60 metres quadrats d’una finca catalogada! I als seus pobres veïns que paguen 2.500 euros pels pisos de temporada, qui els compensarà el greuge? Mireu: De debò? De debò que ens hem tornat això?

De cop, el professor de mates és un privilegiat que no es mereix de viure on vivia, que si ho arribem a saber l’hauríem anat a treure de casa naltros mateixos amb aquestes mans. De cop, ens preocupen els vulnerables “de veritat”, a primera fila érem de l’edifici Venus, segur, i ei, que és molt lloable i val més tard que mai, però és una plantilla tramposa i coneguda: la de restar legitimitat a lluites legítimes sota la raó que hi ha col·lectius que estan pitjor. Tot va lligat: el mateix mercat immobiliari que atomitza els catalans, que trenca xarxes de convivència de cinc anys en cinc anys, és el mateix verí que ens torna enemics i selvàtics, turboindividualistes enfilats a les nostres torres en propietat i amb la placa de Prosegur ben collada, tot just la mena de descohesió social que convé per a evitar més cases Orsola i altres brots perniciosos de solidaritat. Perquè, quan algú com tu es trobi que no li renoven el contracte per poder llogar la casa a trossos a passavolants, no quedi ningú a l’escala amb qui fer pinya, ni ningú a la vorera de davant que li pugui allargar la mà.

Me’n vaig molt lluny i torno: a nivell macropolític, i arran de les trumpades del nou president dels Estats Units, últimament hem sentit a parlar molt de la finestra d’Overton, aquest concepte que explica com certes idees impensables poden passar a ser àmpliament acceptades amb el temps. Doncs bé, aterrant a la micropolítica quotidiana, si fem memòria, molta memòria, recordarem que hi va haver un temps que era impensable que algú que tingués feina i un salari digne pogués ser expulsat de casa, per la força i amb soroll o amb una resignació silenciosa. Avui, aquesta realitat no només és una idea assumida, sinó que fins i tot és defensada en nom del bé superior dels fons immobiliaris, i ja no és estrany sentir el judici que els afectats s’ho mereixen per dropos, per haver-se’ls gastat en qui sap què en lloc d’estalviar i comprar-se un pis propi com ha fet tothom amb dos dits de front. Jo només ho deixo anar, per si algú vol pensar-hi, perquè equivocar-nos d’enemic és el nostre esport nacional.