ERC i la CUP tenen pressa. JxCat no tanta, i tampoc votarà dimarts a favor de Pere Aragonès si la negociació no avança fins llavors com creuen que hauria d’avançar. La gestió del temps és una de les armes negociadores que té Junts per a fer-se valdre en les converses després de l’acord entre ERC i la CUP, en què Esquerra voldria sumar Junts sense desdibuixar-lo, malgrat les discrepàncies que hi mantenen els de Carles Puigdemont. El ple d’investidura va evidenciar que serà un encaix difícil, malgrat que Aragonès va repetir que no eren tan lluny, al contrari del que al·legava JxCat. El primer no del parlament va posar en marxa el rellotge de dos mesos fins a la convocatòria automàtica d’unes noves eleccions. JxCat vol allunyar el fantasma de la repetició dels comicis. Però el cas és que compta amb aquest coll de setmanes per a intentar de forçar que ERC es mogui, mentre que Esquerra juga amb la incomoditat de la fotografia: la de JxCat, que ha convertit en una màxima la prèdica de la unitat independentista, desmarcant-se d’ERC i la CUP. És per això que Aragonès va refusar la petició del president del grup parlamentari de JxCat, Albert Batet, perquè renunciés a sotmetre’s al segon debat de dimarts. Li va respondre que hi ha prou temps per a aconseguir un acord i els va emplaçar a tancar-se en una marató negociadora un cop acabat el debat. Si les converses no avancen, la fotografia es repetirà.

Aragonès va començar a forjar-se el perfil com a futur 132è president de la Generalitat. Encara no té socis de govern ni prou aliats per a ser investit, però va voler exhibir optimisme dialèctic i marcar el rumb de la legislatura amb un programa de govern ancorat a l’esquerra, marcat per l’acord amb els anticapitalistes. Les prioritats: el rescat social (700 milions en els cent primers dies de govern, va prometre), un canvi de model productiu i fer front a la crisi democràtica. En l’horitzó, la defensa de l’amnistia i l’autodeterminació com a grans consensos per a resoldre el conflicte. I a mitja legislatura, la qüestió de confiança compromesa amb la CUP, a qui va agrair el suport, mentre feia crides al pacte a JxCat i als comuns. Va concretar el programa de govern proposant un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació, va refermar-se en la taula de diàleg (malgrat entendre la “malfiança d’alguns”), va mantenir-se en la creació d’una conselleria de feminismes i en la recuperació del Departament d’Universitats i Recerca, també en la creació del comissionat per als fons Next Generation, va refermar l’acord amb la CUP per a impulsar un pla pilot de la renda bàsica universal i evitar per llei els desnonaments de les famílies vulnerables i va prometre, entre més, un 2% del pressupost per a Cultura al llarg de la legislatura, però va passar de puntetes sobre la gestió dels Mossos d’Esquadra. El concepte més repetit: “la Generalitat republicana”.

ERC vol créixer a l’àrea metropolitana, guanyar terreny als socialistes catalans, i el discurs d’investidura també va ser això. Aragonès va combinar les referències a barris metropolitans com Sant Cosme o Llefià amb la Catalunya allunyada de Barcelona i la seva àrea d’influència. Va parlar de “un sol poble” i va barrejar referents polítics i intel·lectuals amb el propòsit, potser, de consolidar-se en el centre com el catch all party en què s’ha convertit ERC. Si ho pot fer el partit, ho pot fer el seu candidat a la investidura. Aragonès no vol ser únicament el president dels independentistes: “Vull ser el president de tots els catalans”, va dir. A ERC li va doldre que els diputats de Junts no n’aplaudissin el discurs.

Si una cosa va quedar clara durant el debat, és que ERC no pensa fer marxa enrere en l’estratègia d’acumulació de forces que l’ha portat a superar JxCat en el duel estratègic en què es va convertir el 14-F. Però els de Junts tampoc no semblen disposats a cedir. Batet va insistir que el Consell per la República havia d’exercir com a direcció col·legiada de l’independentisme, que el resultat d’un 52% dels vots els donava una “nova legitimitat”, i va posar el dit a les nafres de la legislatura anterior, recordant moments en què no van donar “una resposta unitària a la repressió”, com la investidura fallida de Puigdemont, de Turull, el fet que no pactessin una resposta conjunta a la sentència contra el procés o arran de la inhabilitació de Quim Torra. No volen un acord d’investidura sinó per a la legislatura. “Un govern amb projecte avança, un govern sense projecte fracassa”, va dir Batet, tot recordant que la definició de l’espai lliure d’Europa ja formava part dels acords per a engegar el mandat anterior. JxCat també va retreure a ERC que pactessin abans amb un soci parlamentari que amb qui se suposa que han de formar govern, recordant que ells tenen 32 diputats, i la CUP, 9. Un altre retret: “Si s’havia de defensar la legitimitat de la presidència, també s’havia de defensar el 30 de gener. I una insistència: “Pressionar Junts no funciona”.

La legislatura ha començat amb un intercanvi de papers curiós. Ara no és la CUP sinó Junts qui es fa esperar. La presidenta del grup anticapitalista, Dolors Sabater, ho constatava referint-se a la suposada lentitud en la presa de decisions de la CUP pel seu caràcter assembleari: “Doncs miri, hem estat els primers a fer els deures.” La CUP va remarcar que el pacte amb ERC era “de mínims” i que els seus militants havien pres una decisió estratègica que inclou, entre més propostes, treballar per a un nou embat, el qual consideren inherent a la lluita pels drets socials. Aragonès va assumir que no tenia un “xec en blanc” dels anticapitalistes, i es va mostrar partidari de millorar-lo abans fins i tot de la investidura. I novament el passat. La diputada de la CUP Laia Estrada va recordar a JxCat que el 3 d’octubre de 2017 no es va declarar la independència com s’havia dit i que el 10 d’octubre Puigdemont va suspendre la declaració d’independència. Tampoc no depenia d’ells, va dir, que Jordi Turull fos empresonat l’endemà del seu primer debat fallit d’investidura, molt recordat aquests dies per JxCat.

La via àmplia té dificultats per a obrir-se camí. Aragonès va allargar la mà a Junts però també als comuns, que van replicar a Aragonès que JxCat feia servir “la humiliació com a manera de negociar”. El republicà també va establir un diàleg cordial amb Salvador Illa que podria ser el preludi d’acords parlamentaris puntuals si la legislatura avança. “No farem una política d’obstrucció i de bloqueig”, va garantir el socialista. Però haurien de ser uns acords que, segons Aragonès, els socialistes defensessin també a Madrid. Illa li va garantir que l’ajudaria a activar la taula de diàleg si era investit, però va mantenir que també hi hauria d’haver diàleg Catalunya endins. Com podrà combinar Aragonès una voluntat d’entesa tan polièdrica és la gran incògnita a resoldre els dies que vindran. El republicà ho tornarà a provar dimarts, i no renuncia a res.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.