23.02.2025 - 21:40
Hi ha una mena –com ho diria, això?– de voluptuositat en el pessimisme català actual que a mi em resulta, si més no, sospitosa. El català –em referesc al català independentista, és clar– sembla que s’ha instal·lat en un cert confort moral que li proporciona la certesa del fracàs. És curiós: si divendres al vespre més de cent persones ens aplegàvem en un acte de Reus per la Independència a la sala d’actes de l’hospital vell d’aquesta ciutat –fet gens negligible en els temps que corren–, la conclusió que uns quants assistents expressaven en veu alta era que “açò no té remei”. Malgrat que la pregunta és: qui més pot reunir avui cent persones un divendres al vespre en una sala per parlar de política? I més encara: qui més manté viva la flama d’un projecte de transformació social després de set anys de repressió sistemàtica?
El pessimisme té unes arrels molt profundes en la cultura europea, això ja ho sé. De Schopenhauer a Cioran, passant per tot un segle XX de guerres i holocausts, els europeus hem construït una tradició intel·lectual que fa bandera del desencant. Espriu mateix, Ferrater i, fins i tot, Maragall, en les seues obres més fosques. Fins a un cert punt aquest pessimisme és comprensible: algú va dir amb molta raó que després d’Auschwitz, com podíem ser optimistes? Tanmateix, el problema actual és que hem convertit aquesta desconfiança saludable en el nostre futur en una mena de fanàtica religió laica i –cosa que és molt pitjor– en una còmoda excusa per a espolsar-nos la responsabilitat personal.
Perquè el pessimisme, en el fons i sobretot, és una coartada perfecta. Si res no té remei, si tot ho tenim perdut d’antuvi, per què caram hem de bellugar un dit i esforçar-nos i moure’ns del sofà? El pessimisme esdevé, doncs, una forma subtil de dimissió moral, una manera elegant de renunciar a la pròpia responsabilitat històrica. És més còmode dir que “açò no té solució i ho tenim tot perdut” que no pas posar-se a treballar per trobar-ne una.
El cas català és especialment paradigmàtic. El dolor per no haver sabut aprofitar l’oportunitat magnífica del 2017 és comprensible. I, després de l’octubre del 2017, la repressió espanyola ha estat efectiva no tan sols per la brutalitat, sinó sobretot per haver aconseguit d’instal·lar en l’imaginari col·lectiu de molts independentistes la idea de la impossibilitat. “Ho veieu? És impossible.” Però aquesta impossibilitat no és cap realitat objectiva, sinó una profecia autocomplerta: si nosaltres mateixos creiem que és impossible, efectivament ho serà. I Espanya, contenta com un gínjol.
I allò que resulta més irònic de tot és que aquest pessimisme conviu amb una capacitat de mobilització absolutament extraordinària. Quina altra causa política pot aplegar centenars de persones en actes locals dia rere dia, anys després d’una derrota aparent i amb tots els mitjans amplificant-la? Si tan derrotats estem, per què caram un divendres a les nou del vespre, amb un fred que pela, un centenar de persones ixen de casa a escoltar un predicador i debatre durant dues hores com fer d’aquest país un estat independent en forma de república? Quin altre moviment, com l’independentisme, manté viva una xarxa tan densa i activa d’entitats, d’actes, de publicacions i d’iniciatives? Ja em perdonareu si ara sóc massa dur, però el pessimisme independentista actual és d’una impostura patètica: ens planyem de la nostra impotència mentre demostrem, dia rere dia, una vitalitat envejable.
He mirat tan sols les llistes d’actes de l’Assemblea –i estic segur que n’hi ha molts més de més organitzacions– i resulta que avui hi ha una concentració a Barcelona, demà un acte a Vic i una concentració a Arenys de Munt, dimecres un acte a Sabadell i un altre a Palafrugell, dijous a Berga i divendres a Vilafranca del Penedès. Això tan sols l’Assemblea i tan sols al Principat –al País Valencià la setmana que ara comença és plena d’actes i mobilitzacions a favor de la llengua. La llista, doncs, segur, segur, que és molt incompleta, però ja fa el fet: quin mort es mou tant dins la caixa?
Potser, doncs, ha arribat l’hora de qüestionar aquesta tendència al fatalisme i deixar de perdre el temps consolant ploramiques. No és pas qüestió de caure en un optimisme ingenu –açò seria igualment estèril–, però sí de recuperar una certa sobrietat en l’anàlisi. La situació és complexa, certament, però no és escrit enlloc que haja de ser irreversible, ben al contrari. Com ens demostren aquests dies els quebequesos, els polítics independentistes són vencibles, però la idea de la independència és imbatible. I el pessimisme, com deia Gramsci, és un assumpte de la intel·ligència; l’optimisme és una qüestió de la voluntat. I la voluntat, al capdavall, és l’única cosa que realment importa en política.
Per tant, podem continuar rabejant-nos en el nostre pessimisme confortable, o podem decidir que amb cent persones en una sala n’hi ha de sobres per a començar a canviar les coses. La tria, com sempre, depèn de vosaltres. Jo em limite a explicar-me. No sé si prou.
PS1. Alemanya ha votat en unes eleccions molt importants per a Europa. Els resultats definitius els anem seguint fil per randa a VilaWeb, però probablement no els sabrem del tot fins a migdia. Siga com siga, hi ha coses interessants a remarcar. La victòria clara de la dreta conservadora, que ha mantingut a ratlla l’extrema dreta i preservarà el cordó sanitari; els bons resultats dels ultres, tot i que lluny dels que esperaven; la caiguda dels socialistes, que han obtingut els pitjors resultats de la història; i la capitalització que ha fet Die Linke del vot antifeixista i que li ha donat un dels millors resultats en anys, malgrat la recent escissió.
PS2. Avui sabrem si Junts retira la moció de confiança que demà hauria de debatre el parlament espanyol. Més que saber si la retirarà, sabrem com la retirarà. Demà en parlarem, doncs.
PS3. La consulta sobre la llengua base a les escoles valencianes ha atiat els fantasmes espanyolistes que s’oposen a l’ensenyament en català. Organitzacions amb vincles extremistes, com ara Escuela de Todos i Hablamos Español, encapçalen les campanyes en contra del català a les escoles valencianes, però és ben significatiu que cap d’aquestes entitats no és valenciana. Oriol Bäbler ha repassat quins són aquests grups i amb quins suports valencians compten: “Qui són els grupuscles espanyolistes que volen marginar el català a les aules valencianes?”
PS4. La comissió bilateral Generalitat de Catalunya – estat espanyol es tornarà a reunir avui després de dos anys, i la comissió mixta de transferències, que aborda els traspassos de competències recollides a l’estatut, es reactivarà més de catorze anys després de l’última vegada, el novembre del 2010. Pedro Sánchez i Salvador Illa, doncs, s’esforçaran aquesta setmana a defensar els beneficis de la col·laboració entre tots dos governs del mateix color i el compliment dels acords d’investidura respectius, sobretot amb ERC. Ens ho explica en aquest article Odei A.-Extearte.
PS5. A propòsit de la publicació de Per què escric, un acurat recull d’articles, reportatges, assaigs i ressenyes literàries de George Orwell, Xavier Montanyà, a la seua secció setmanal, escriu avui un article dur sobre el desastre en què s’ha convertit progressivament el periodisme. Cal llegir-lo: “L’actitud Orwell i l’ofici d’escriure”.
