Billy Wilder, director de cinema, el gran retratista àcid del periodisme

L’economia que sustenta la informació no formava part dels estudis de periodisme que vaig fer. El moment era contestatari –els últims anys de la dictadura, però encara no ho sabíem– i els professors deien que l’objectivitat no existeix, sempre s’està en alguna banda de la notícia. És un argument que la pràctica de l’ofici després m’ha fet descartar. El periodista ha de deixar clar de  quina banda està però no per això queda eximit d’explicar les coses a fons, no s’hi val a desatendre fets si no quadren amb la visió que vols donar del conjunt, la interpretació sorgeix de considerar a fons els fets tant si t’agraden com si no. Les raons econòmiques del partidisme informatiu, en canvi, són tota una altra cosa, són les raons dels propietaris de les empreses. Però no eren considerades, no se’n parlava. Han passat els anys i els estudis de periodisme continuen centrats en la història dels mitjans entesa com la nòmina de columnistes i professionals destacats que marquen les línies editorials. És una variant de la història de reis, de noms singulars i de batalles guanyades i perdudes, d’èpiques i desercions basades en individus, en els valents i en els traïdors. Les empreses no són estudiades amb assignatures pròpies. Però el periodisme és sobretot qui paga. Entendre el periodisme –qualsevol cosa—és saber com es finança.

D’on surt la pasta permet entendre els canvis en la política informativa dels mitjans i les seves decisions. Hi penso veient la pel·li de Spielberg sobre els papers del Pentàgon. El film és una evocació idealitzada de la publicació de l’informe McNamara sobre els trenta anys de mentides dels consecutius governs sobre la necessitat de la guerra del Vietnam. De Roosevelt a Johnson, del 1945 al 1967, tots van mentir. Però no és l’única cosa que explica. Evoca també un canvi important en l’economia del diari que retrata, el Washington Post: la decisió de sortir a borsa, que arriba al mateix temps que la decisió de publicar o no els papers del Pentàgon. Salvar l’empresa i sostenir la llibertat d’informació resultarà ser la mateixa cosa. Era l’any 1971 i manava Nixon. El principi de l’economia periodística actual? Potser sí.

Engegada la publicació d’aquell dossier pel New York Times i deturada pels tribunals per primer cop en la història de la sacrosanta llibertat d’expressió de la república nord-americana, la decisió que es planteja al Post és de categoria. La propietària, Katharine Graham, ha de sotmetre la decisió de la sortida a borsa a un consell d’administració format en exclusiva per homes que la consideren un peó del seu saber periodístic i empresarial, una inconveniència femenina que no tenen més remei que aguantar. A més de la decisió empresarial, aquells homes han de prendre una decisió professional inèdita. Ells no haurien publicat els papers, haurien acceptat la censura de la Casa Blanca que havia dut el Times als tribunals. Però la Graham sí. Ella decideix fer costat a la redacció, els tribunals els acaben donant la raó i les dues decisions –publicar i renovar el sistema de finançament– es fonen en una de sola. Qualitat i responsabilitat periodística = viabilitat econòmica. El Post liderarà després la informació del Watergate que va expulsar Nixon de la presidència. Que bé. I sortim contents del cine.

La pel·li de Spielberg, interpretada per una Meryl Streep que s’ha pronunciat clarament contra Trump, és un relat endolcit d’aquells anys. Un mirall a la contra de l’actual moment informatiu nord-americà dominat per un president addicte a les piulades i promotor dels ‘fets alternatius’ en lloc de notícies. S’hi troba a faltar el cinisme dels grans films sobre el periodisme de Billy Wilder i d’altres. A més de parlar del model de negoci periodístic de llavors, el més interessant és que planteja fins a quin punt mitjans que eren tan a prop del poder com aquells podien fer bon periodisme. La propietària i el director del diari eren amics personals d’aquells polítics.

Aquest és el punt en què estem. Conèixer el model de negoci dels mitjans vol dir saber qui ens informa i com ho hem d’interpretar, qui paga, qui explica què, qui opina. Ara l’estructura de la informació és sobretot financera, entre nosaltres depèn dels bancs sobretot i dels governs.  Deute i subvencions. Precaritzat al màxim, mal pagat, lligat al poder per subsistir. I malgrat tot resisteix tant com pot, més a fora que aquí, on hi ha qui parla d’una ‘nova edat d’or del periodisme’. Però les dificultats són enormes. El moment polític és complex i no s’hi val a emmirallar-se en un periodisme idealitzat i nostàlgic com el de la pel·li de Spielberg. Ni fer del periodisme una trinxera ideològica constant, un sistema de propaganda que no posi en qüestió gairebé mai els fets constatables. La informació i la interpretació de la realitat no són una qüestió de fe ni un consol als creients.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.