El parlament més espanyolista de la història (de moment)

  • Cada legislatura d’aquestes exprés, més independentistes de la vella guàrdia desfilen cap a l'altre barri, mentre que els qui quedem sembla que no sabem fer-ne més

Marta Rojals
13.05.2024 - 21:40
Actualització: 14.05.2024 - 12:35
VilaWeb

El text de la pantalla a la seu dels guanyadors era eloqüent: “¡Gracias, Cataluña! ¡PSC primer partido de Cataluña!” No cal cap traducció, tampoc de l’idioma. Tot i això, en aquell moment, molts independentistes vam respirar. Era la sensació d’haver desvelat la incògnita, el descans de tenir per fi de cara aquella por que ens rondava, que ara ja tenia entitat i una dimensió quantificable: majoria absoluta del nacionalisme espanyol i la primera derrota del catalanisme des de la restitució de la Generalitat, gairebé tota la vida adulta de molts dels votants.

Potser podia haver passat diferent, però no sé si gaire. Aquesta legislatura ha fet la sensació que tot passava a deshora, malpensat i malament. El govern independentista matava la majoria absoluta per iniciativa pròpia, abans que els seus votants. El president convocava eleccions a corre-cuita, però tot i això massa tard. El president a l’exili decidia de jugar-se el retorn tant sí com no, tant si resultava bon o mal moment. Els anticapitalistes negligien l’eix nacional com si ja fóssim independents. I una alternativa democràtica tot just creada es quedava atrapada per la pressa del temps. Mentrestant, aliè a les vicissituds del parlament, el votant que té el cap a Madrid s’ha sentit cridat a dir la seua sobre Pedro Sánchez, i les urnes catalanes eren les que els queien més a prop per a pronunciar-se.

Total, que dels vots per a Catalunya i els vots per a Espanya n’ha sortit una composició de la qual em demano quines tendències es refermaran o consolidaran, i quines encara podem revertir, per a la qual cosa ens caldrà saber gestionar els temps i els moments d’una manera més intel·ligent que fins ara. La bona i la mala notícia és que el revertiment és urgent –d’aquí a tres anys en farà deu que teníem pressa–, perquè l’acceleració de la història política i social encareix exponencialment les segones oportunitats. Cada legislatura d’aquestes exprés, més independentistes de la vella guàrdia desfilen cap a l’altre barri, mentre que els qui quedem sembla que no sabem fer-ne més, i els que teníem de relleu els vam decebre, perseguir, detindre, deixar sols a les portes dels jutjats, que déu n’hi do per ser gent de pau, que tanta pau que volíem, té: la del cementiri si ens descuidem.

Un parèntesi per a dir que tampoc no ens enganyem: la dita pacificació de Catalunya no se la pot atribuir el PSOE per més il·lusió que li faci, ni ha vingut dels pactes de la renúncia per més que ens consoli a tants, sinó que es deu en primera instància al règim del terror imposat pels jutges espanyols. Al final no era la violència, que havia de paralitzar els partits, ni el carrer més enllà del plany, ni les alternatives més enllà del rebot fàcil de no votar, sinó que seria el terror judicial, més sibil·lí i eficient que la brutalitat. Recordeu aquell “té dos fills, ja sap a què s’atén” adreçat a Roger Torrent en vista a la investidura de Puigdemont? En realitat, era adreçat a tothom. I potser tendim massa a evocar qui érem quan n’érem aliens, qui érem quan n’érem tants, però en tot cas, és una evidència que sense el terror judicial, encara ens sobraria gent. Però això fins quan?

La pregunta m’obsessiona i és fins quan hi serem, i per extensió, fins quan serem? En aquest sentit, i em remeto al començament d’aquesta peça, és que el declivi del moviment ha anat lligat a la salut de la llengua que ens fa ser. Des que per acció o per omissió els partits independentistes es van despenjar de la lluita compartida, molts encara vam sostenir-los el vot per l’única raó de sostenir el català. Mare meua, el que ens faltava per veure: les eleccions en què havien de morir Ciutadans, no només s’oficialitzaria el relleu ideològic per part del PSC –“Ciudadanos vive, la lucha sigue!”–, sinó que els candidats sobiranistes se sotmetrien sense objeccions a debats electorals per als espanyols parlant-se en castellà, afegint un altre precedent temerari al procés desbocat de la desnormalització. Afegit tot això a la realitat que el català arriba a l’emergència després de quaranta anys de governs catalanistes, aquests votants ja no tenim por: ja som on temíem ser.

A Catalunya, la mera existència de la llengua pròpia interpel·la a tots els habitants, la parlin o no, la vulguin desapareguda o no, vinguin o no de països on l’espanyol o una altra llengua colonial va arrasar la parla dels seus avantpassats. També, fins no fa tant, entre els tertulians i creadors d’opinió n’hi havia que encara afirmaven rotundament allò que el català “està més bé que mai”. Doncs ara, d’un cap a l’altre de l’espectre opinatiu, no n’hi ha cap capaç de fer-se cec a l’evidència. Encara més, exponents de la quota espanyolista i que no ho hauries dit mai se’n dolen, de la substitució lingüística, i reivindiquen la llengua aprofitant que en culpen l’independentisme d’haver-se-la apropiat. Us ho diu una malalta de les tertúlies mainstream: aquest consens amb els qui es tenen per catalanistes però no n’exerceixen és el començament d’alguna cosa. Les contradiccions a què els aboca la qüestió lingüística, l’enfrontament a l’odi dels qui menys s’ho temen, tot això arriba o arribarà.

Als greuges socials que van desencadenar les primeres grans manifestacions sobiranistes, greuges que avui continuen intactes si no han empitjorat, s’hi afegirà la batalla de la llengua. No tinc proves ni tinc dubtes que els nous independentistes hauran de sortir d’aquest pròxim gran conflicte, que ja el tenim a sobre, a l’escola, als casals, als CAP, als gimnasos, als restaurants. Atès que la supervivència de la llengua resulta incompatible amb el seu estat aniquilador, és com un referèndum en temps real, que tothom s’haurà de posicionar. I si del conflicte s’esdevé la segona oportunitat, es farà palès que la base s’eixamplava eixamplant la llengua, perquè és la llengua, i no la sang ni el padró ni l’úter de les catalanes de naixença, que fa néixer catalans.

Mentrestant, des de la por perduda com a votant, tinc l’amarga sospita que els grans partits independentistes serien o seran més bel·ligerants i valents en la defensa del català a l’oposició, com a crossa o com a condició de suport al PSC, que no pas quan són a primera línia i les lleis lingüístiques les han d’aplicar ells. Ben mirat, és una oportunitat de recuperar crèdit que els pot donar la urgència, perquè, com deia l’enyorada Carme Junyent, la independència es pot tornar a intentar més tard, però la llengua no té espera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any