Terrat del carrer d'en Carabassa, 1966. (AFB. Carme Garcia)

El treball fotogràfic de Carme Garcia (Barcelona, 1915-2015) ha estat prou desconegut fins avui. La historiadora Isabel Segura i l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a qui l’autora va deixar el seu fons de nou mil imatges, exposen el seu treball, tot oferint-nos un recorregut, del 1935 al 1987, i una nova mirada social, quotidiana, política, que reivindica la dona i el seu paper en la societat, començant per la seva pròpia activitat fotogràfica, trencadora dels esquemes masclistes imperants en el seu temps.

A tretze anys Carme Garcia entra a treballar en un taller d’enquadernació per ajudar la seva mare, embarassada. Comença a fer fotos en plena guerra, activitat que, després del túnel dels quaranta, les penúries econòmiques i la mort de la mare, reprèn als anys cinquanta. S’inscriu en un curs de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, s’integra en el Grup de Dones i en les poques hores lliures que té després d’haver complert amb la feina i la família, comença a fer fotos. La gent és l’element sempre present. L’escenari inicial, taller i estudi, és el terrat de casa seva, al carrer d’Avinyó.

Retrat Carme Garcia, 1957-1958 (AFB).

Explica Isabel Segura al catàleg que ‘la seva obra trenca la dicotomia entre interior i exterior, entre l’anomenat espai públic, semipúblic i privat; entre viatge i espai domèstic. L’activitat, la vida, transita per tots aquests espais’.

No és en va que el seu primer camp d’acció fotogràfica és el terrat, estudi, laboratori, i fragment del món que li serveix per a expressar-se i narrar la seva aproximació a la vida social, familiar i política. Els terrats en temps de postguerra eren, precisament, com l’esperit de les seves fotos, frontera entre l’espai públic i el privat, la vida íntima, familiar, domèstica i social. Des del terrat, als anys seixat farà fotos de la gran nevada, dels nens jugant, les veïnes rentant i estenent roba o els paletes treballant. Vint anys després, amb més de setanta anys, des del mateix terrat, fotografiarà addictes a l’heroïna punxant-se d’amagat al carrer d’en Carabassa.

El terrat i les amistats que hi fa li obriran la porta de les cases dels veïns. Farà retrats de dones en el seu quotidià, plens d’intenció, amb una mirada que les enforteix i dignifica. Res més lluny de la imatge femenina imperant aleshores de la mestressa de casa submisa i frívola.

Després, durant anys, sempre reflectint la gent i els canvis, recorrerà mercats, carrers, fàbriques i les obres de l’extraradi de la ciutat, al Besòs, on creixen nous edificis, en un paisatge marcià. Mentre les piconadores hi aplanen els terrenys, domestiquen el paisatge, encara s’hi veuen restes del món rural, carros, burros, i nens que juguen entre les runes d’un territori en procés d’extinció, de transformació. També hi ha els viatges, on capta la vida rural, els antics paisatges traçats per la mà de l’home, amb mirada i tècnica modernes. La seva càmera també copsa l’aparició de les primeres pintades i cartells polítics als barris de la ciutat.

Més enllà dels Català-Roca, Massats o Miserachs, també hi havia una fotografia feta per dones, prou ignorada i avui justament reivindicada, que trencava esquemes i construïa unes altres narratives.

Malgrat que a la seva època el món professional i artístic eren monopolitzats pels homes, Carme Garcia va destacar en els ambients amateurs, guanyà nombrosos premis i concursos locals i internacionals, exposà a galeries, en mostres monogràfiques o col·lectives. Algunes fotos seves es van publicar en diaris i revistes, catàlegs i publicacions especialitzades. És de destacar que va participar en la ‘Interpress-Photo 66’ a Moscou i que algunes es van publicar al diari Pravda i al Photography Year Book.

‘Felisa’, 1960. Foto: Carme Garcia, AFB.

El sol dels terrats contra la foscor dels carrers
El treball fotogràfic i la mirada de Carme García sobre la realitat, la gent i la ciutat va néixer al terrat i, després de recórrer món, allà va acabar, un espai ple de significat, talaia privilegiada, trinxera d’observació íntima i secreta.

El terrat potser és tot un concepte vital i artístic, un nou angle per a observar la vida que a mi, personalment, sempre m’ha fascinat; una perspectiva sorprenent que evoca tot un concepte del real, de la vida i de les relacions socials. Les fotos de Carme García, la seva actitud, i allò que suggereixen em transporten, inevitablement, com en un impuls complementari, a passejar i divagar per l’univers dels terrats i la seva història.

Els terrats són una altra mirada sobre el món i les persones, sobre la vida. És una idea que encara és viva a les velles casbes del Magrib. El terrat va substituir les teulades de dos vents que escopien la pluja, amb la idea d’aprofitar-la, d’emmagatzemar-la i, alhora, de guanyar un espai lliure, on tota mena d’activitats eren possibles: dormir a les nits xafogoses d’estiu o treballar a l’aire lliure, fugint dels humits i foscos magatzems i tallers arran de carrer.

Quan inventa el terrat, l’home conquereix el cel que delimita l’espai exterior superior de l’habitatge, puja al mur, n’enderroca les parets, i descobreix tot un nou univers de sensacions i dimensions tan immenses com infinites són les impressions que deixen en el nostre esperit tot allò que veiem, toquem, olorem i sentim.

Mercat de la Boqueria, 1966 (AFB. Carme Garcia).

No és un cel obert de l’habitatge, és el cel total a casa
El terrat és un espai físic i mental. És un nou espai de socialització i de relació entre veïns, allunyat de les normes, les dificultats, o els perills, de la vida al carrer, on el soroll, les presses i la manca de perspectiva marquen el camí, limiten l’esperit i ofeguen la conversa.

La visió del laberint de terrats que hi ha damunt la ciutat pot semblar un caprici desordenat, arbitrari, sense sentit. Però al cap d’una estona d’observació vas descobrint el seu propi ordre, els seus ritmes interns, la seva vida entre civilitzada i salvatge, oberta, àmplia, entre cel, terra i mar, per on circulen coloms, gavines, orenetes, gats, dragons, rates, homes, dones i nens, en perfecta harmonia i amb total llibertat, sabedors que no els veu ningú.

Droga al carrer d’en Carabassa, 1987. AFB. Carme Garcia.

La linealitat del món dels terrats, una venjança contra les cantonades i els carres estrets i insalubres, ens allunya cada vegada més de les coves i ens acosta a la modernitat. És l’arquitectura antiga de Síria i Mesopotàmia que, passant per Eivissa i Tànger, arriba fins a Josep Maria Sert o Le Corbussier.

El terrat és la gran vàlvula d’oxigen de la habitatge, el descans, el sol i l’aigua, l’oci i el somni. És un espai que ens dóna vida, amplitud de mires i ens obliga a recordar que des de temps immemorials hi ha cel, núvols i estrelles, i temps per a contemplar-les.

Als barris més populars de Barcelona encara hi ha dones que pugen a estendre la roba al sol, com les seves àvies i besàvies. També hi ha qui els enjardina o hi planta horts urbans, seguint la idea de finestra oberta a la natura que els va inspirar en l’antiguitat. I és que, malgrat les èpoques d’abandó, els homes i les dones hi han abocat la imaginació, per alegrar-se la vida, per distanciar-se del món, per viure, potser, la il·lusió de respirar un aire més lliure.

Des del terrat es veuen altres perspectives de la ciutat i és des d’on millor se sent el so i el silenci. Perspectives amagades, carrerons bruts, magatzems i patis interiors plens de ferralla o mobles abandonats. Es veuen els trasters i els traumes ocults de la ciutat, tot allò que ella vol amagar, tal com el subconscient de les persones. O visions inimaginables, secrets al descobert, perspectives noves per a una ciutat nova, diferent, que ens remet al temps en què les campanes parlaven, i els homes escrutaven l’horitzó quan hi havia perill de bombardaments, o s’hi atrinxeraven armats i disparaven contra l’enemic, en aquells anys que es matava pels carrers.

Carrer d’en Carabassa, 1960. AFB. Carme Garcia.

De la Rodoreda a Le Corbussier
És el temps de la República, del terrat de Gràcia de la Mercè Rodoreda a La plaça del diamant. L’espai de llibertat de les revetlles de Sant Joan, de fanalets i serpentines, de quan els nens pujaven a tirar coets, jugar amb pistoles d’aigua o escopetes de balins. Berenars d’estiu de pa amb xocolata, roba estesa, colomars, safareigs, i avions de paper.

Als fets de maig del 1937, des de l’observatori del terrat del Teatre Poliorama, George Orwell, armat, es va sumar a la defensa dels revolucionaris anarquistes i poumistes de l’atac dels guàrdies d’assalt, comunistes i republicans. La policia estava parapetada al Cafè Moka, a l’altra banda de la Rambla. Allà dalt, va poder veure tot Barcelona i el mar per primera vegada des que hi havia arribat, uns mesos abans.

La història i la literatura també ens remeten al temps de la postguerra dels terrats del Raval de Manuel Vázquez Montalbán. En temps de gana, les famílies hi improvisaven gàbies de conills i galliners. Esdevenien lloc de trobada on els veïns podien parlar sense por d’acusetes, policies i serenos. A la nit també era lloc de cita d’amants clandestins i territori de lladres i traficants, un bon amagatall, i un complex laberint per a fugir de la policia.

Som molts els ciutadans que hem quedat atrapats per la màgia dels terrats. El poeta Pere Gimferrer va sentir-se transportat a una altra guerra, quan una tarda d’estiu –segons ell, calcinador– va pujar al terrat de La Pedrera: ‘La terrassa de Gaudí és un camp de batalla. Els guerrers del jardí rocallós són els campions totèmics d’una alta lliça de la ment i dels sentits. Allò que s’hi debat és l’enigma del món visible, que les presències plàstiques formulen en un diàleg icònic.’

Le Corbusier, a la Cité Radieuse de Marsella, concep el terrat per a l’ús comunitari dels ocupants de l’edifici, ressuscita la vella idea de la cultura mediterrània antiga, conquerint el terrat amb noves idees de progrés i convivència social. Hi ha els serveis comunitaris, el pati de l’escola i la llar d’infants. Els veïns hi poden celebrar festes i concerts, fer gimnàstica, córrer i prendre el sol.

L’ésser humà, deia Le Corbusier, no és res més que un transformador d’energia solar: la vida és senzillament la circulació d’aquesta energia. La llum és un dels nostres aliments fonamentals.

‘Retrat de paleta’, 1965 (AFB. Carme Garcia).

De la foto a l’autofoto
Avui, després de molts anys d’abandó i deixadesa fantasmal, Barcelona torna a recuperar els terrats per a prendre copes o escoltar música. La ciutat n’ha redescobert la màgia quan ha volgut oferir més activitats als turistes. Una reconquesta que, tot i ser curiosa, es deu a interessos sobretot comercials, una oferta contra l’avorriment de les masses anònimes que van i vénen, que molt sovint miren sense veure-hi i es fan autofotos.

Exactament l’actitud contrària de la de la fotògrafa! Pujar al terrat a fotografiar-se un mateix… quanta imbecil·litat!

En canvi, i tornant al principi de l’article, les fotos de Carme García a l’exposició ‘Des del terrat’, que són el detonant d’aquestes divagacions, recullen la idea del terrat com a nova perspectiva urbana i humana, i la fan descendir als interiors de les cases, als carrers i mercats, o viatjar lluny, per retornar finalment al seu terrat de sempre. Són unes fotos que il·luminen racons oblidats del nostre inconscient col·lectiu, de la vida familiar i veïnal, imatges, idees i sensacions en blanc i negre que ens recorden uns altres angles d’observar i viure la vida, lluny de la claustrofòbia dels vianants i de les habitacions, entre el cel i el mar, de cara al vent, com si naveguéssim o voléssim, sense murs, ni barreres, ni prohibicions.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.