El món del teatre retrà demà un homenatge particular a la figura de Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) amb l’espectacle Un Santos (sense el Santos), al Teatre Lliure de Barcelona. L’obra, dirigida per dues de les seves estretes col·laboradores, Montse Colomé i Anna Llopart, gira entorn de l’imaginari del músic. Hi col·laboren una quarantena d’artistes, com ara Frederic Amat, Cabo San Roque, Àngels Margarit, Josep Maria Mestres, Claudia Schneider, Francesc Orella, Cesc Gelabert, Sol Picó i Mónica López. La durada de l’espectacle és d’una hora.

Un Santos (sense el Santos) aplega fragments d’una quinzena d’obres. En paraules dels seus impulsors, l’espectacle és Santos en ‘estat pur’, sense vestuari ni escenografia, concebut com una ‘festa sorpresa’ i un ‘acte de fe’. S’hi repassa la seva trajectòria artística, inicialment molt centrada en la música i que anà evolucionant cap a la musicalitat dels textos. Inclou fragments d’obres com ara Beethoven, si tanco la tapa què passa?, estrenada el 25 de setembre de 1982 a la plaça del Rei de Barcelona, o Xina, la fina petxina de Xina, estrenada al Teatre Regina el 1984. I arriba fins a l’última producció, Collar de cranis Esquerdes parracs enderrocs.

És una història concebuda, segons Llopart, com un espectacle amb parts corals, cantades amb solistes, textuals i fragments de dansa per incloure totes les disciplines que va abordar durant la seva llarga i prolífica carrera.

Pel director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, és ‘civil i civilitzat’ honorar els morts en el món del teatre, perquè són persones que deixen emocions en els espais on treballen. ‘Aquests fantasmes i l’energia creativa de gent com Carles Santos hi són sempre presents’, afegeix.

Un espectacle de la ‘gran família’ Santos
La intenció, segons les dues coordinadores de l’espectacle, ha estat que el màxim nombre de gent pogués col·laborar-hi, un conjunt que han definit com ‘la gran família de Santos’. Sobre això, Lluís Pasqual ha fet broma parlant de l’univers de Santos, fet –ha dit– a còpia de ‘marisc, paella, partides de dòmino a Vinaròs i les dones’.

La presentació de l’espectacle també ha servit per a recordar la figura d’un creador polifacètic, que segons Colomé i Llopart posava els actors en una ‘tessitura diferent’ i exigia ‘un pas més, sovint sense dir res’. Per aquest motiu, diuen que és un recorregut ‘absolutament despullat’, per definir una persona honesta i generosa, que va deixar petjada.

Una obra impregnada de Miró i Brossa
Hereu de l’esperit avantguardista de l’obra de Joan Miró i Joan Brossa, aquests artistes van marcar l’inici de la carrera de Santos, gestant uns espectacles que, segons que recorden els impulsors d’Un Santos (sense el Santos), avui no serien possibles.

La poètica surrealista de Joan Brossa i la plàstica simbòlica de Joan Miró van influir molt en la concepció escènica i la creació musical de Santos. El 1967 va compondre i interpretar el Concert irregular (1967) de Joan Brossa, que es va estrenar a Sant Pau de Vença, Barcelona i Nova York per commemorar el 75è aniversari del naixement de Joan Miró.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]