El missatge inquietant que amaga la rebel·lió al poder judicial espanyol

El Consell General del Poder Judicial es reuneix avui en un ambient de cop d’estat intern. Hi ha una rebel·lió en curs en l’òrgan de govern dels jutges espanyols per mirar de blocar la maniobra legal que aquest estiu s’ha empescat el govern de Pedro Sánchez. La maniobra té l’objectiu de renovar els quatre magistrats del Tribunal Constitucional que tenen el mandat caducat. Sánchez té ara l’oportunitat de tenir-hi per primera vegada una majoria de magistrats favorable que li avali les principals lleis que els partits de dreta i extrema dreta impugnin, o ja hagin impugnat.

En la reunió d’avui, els dinou vocals que formen el ple del CGPJ (que també fa quatre anys que tenen el mandat caducat) haurien d’acordar quins són els dos nous magistrats del TC que els toca de designar. Perquè els altres dos els triarà el govern espanyol. Però un grup de vocals rebels, del sector més conservador, pot tenir capacitat de blocar-ho, i d’obrir una crisi entre institucions a l’estat espanyol sense precedents.

Resten tan sols cinc dies perquè s’acabi el compte enrere. El 13 de setembre, dimarts vinent, és la data límit imposada per decret pel govern espanyol perquè el CGPJ designi els dos magistrats que li pertoquen, un del sector anomenat progressista, i un altre del conservador. Aquest sector, de bracet de Carlos Lesmes, el president totpoderós (fins ara) del CGPJ, ha maldat per trobar un magistrat que s’avingués a ocupar aquest lloc, però no se’n surt. Perquè, segons la premsa espanyola, cap dels que ha temptejat –entre els quals Manuel Marchena, Pablo Llarena i Antonio del Moral– no ho ha volgut. La seva posició al Suprem els permet de viure allunyats d’aquestes trifulgues, continuar exercint la seva capacitat de poder i imposar una agenda reaccionària en l’alt tribunal espanyol fins que vinguin uns temps més bons i el panorama s’hagi aclarit.

El sopar

El cas és que, dins aquest bloc conservador de vocals del CGPJ, hi ha un sector que s’ha fet fort i que ha desafiat el poder que fins ara exercia Lesmes sense escabellar-se. Són Gerardo Martínez, José Antonio Ballestero, Ángeles Carmona, Carmen Llombart, Juan Manuel Fernández, José María Macías, Gerardo Martínez Tristán i Nuria Díaz. Set vocals que s’han rebel·lat contra Lesmes, contra la seva acceptació de la maniobra de Sánchez per obligar el CGPJ a designar els nous magistrats del TC. I això que el govern espanyol ha utilitzat uns mecanismes legals; per exemple, la modificació de la llei que impedia que un CGPJ caducat pogués fer nomenaments (una concessió a les pressions europees per renovar d’una vegada el CGPJ), introduint-hi l’excepció en el TC. Perquè li interessava a Sánchez.

Lesmes s’hi avenia a contracor, però aquest sector rebel li ha complicat la vida, i fins i tot ha fet córrer informacions segons les quals ell va acordar amb el govern espanyol que se n’aniria de magistrat al TC per completar aquesta renovació obligada del tribunal. Ho ha desmentit. Però els rebels s’han mogut, i, segons diversos mitjans de Madrid, van organitzar un sopar conspirador dimarts a la nit per convèncer un dels vocals conservadors que dubtava de si fer el pas d’afegir-se a l’estratègia de blocatge que ordien. I se’n van sortir: Juan Martínez Moya s’hi ha afegit, cosa que impedeix el mínim de dotze vots favorables (dels dinou actuals) per fer possibles els nomenaments dels magistrats.

Lesmes invoca la guerra contra l’enemic

I, arran d’aquest cop intern, Lesmes ha acabat fent un discurs d’inauguració de l’any judicial, presidit com sempre per Felipe VI, amb un to més agre i ressentit que de costum. Ha fet una darrera crida, carregada de crítica i d’urgència, als dirigents del PSOE i el PP perquè es posin d’acord a renovar el CGPJ. I, per primera vegada després de quatre anys d’haver-se beneficiat de la influència i el poder de presidir el CGPJ amb el mandat caducat, ha acabat insinuant que potser dimitiria. Fa anys que li ho demanen i sempre s’hi havia negat. Ara que veu que no té pas gaire més recorregut, que ha perdut el control amb mà de ferro de les voluntats de tots els altres vocals del seu sector, insinua que plegarà si no hi ha aquest acord entre els dos principals partits espanyols.

Per això el seu discurs també tenia un cert aire de testament, en què es destacava per damunt de tot la repressió contra el moviment independentista català. Lesmes ha reivindicat un dels aspectes de la seva trajectòria més polèmics i criticats per juristes de tots els colors: el discurs que va fer ara fa cinc anys en la inauguració de l’any judicial del 2017, quan va fer una crida a tots els jutges perquè posessin per davant de tot en l’exercici de les seves funcions l’article 2 de la constitució espanyola, és a dir, la preservació de la unitat d’Espanya. Per sobre, doncs, de la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans.

“El fonament constitucional de l’article 2 [de la constitució espanyola] és la indissoluble unitat de la nació espanyola, basament últim, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat”, ha dit Lesmes, recordant fil per randa les paraules que va pronunciar aleshores. I ha afegit: “Aquest mandat jurídic directe corresponia de garantir-lo al poder judicial conjuntament amb els altres poders de l’estat, essent per a tots nosaltres un deure d’inexcusable compliment.” Sobre aquesta qüestió, el catedràtic Josep M. Vilajosana recorda que el setembre del 2017 Lesmes s’adreçava sobretot al rei. Igual que ara, amb Felipe VI present una altra vegada.

Lesmes ha deixat aquest llegat, la consolidació de la mirada franquista sobre la qüestió territorial, amb la definició clara de qui són els enemics que cal anorrear. Una distinció clara de l’amic i l’enemic, que és allò que va solemnitzar el rei espanyol el 3 d’octubre. “És una concepció de la democràcia completament diferent, que implica que per damunt dels drets fonamentals i de la voluntat dels individus hi ha la unitat indissoluble de la nació espanyola –observava Vilajosana–. S’ha pres una decisió sobre qui és l’amic i l’enemic, i a l’enemic se li ha aplicat l’estat de les mesures, l’arbitrarietat. I són tots els poders de l’estat que ho fan.”

Per això qui surt del guió és fustigat. “No és pas sobrer de recordar les paraules d’un antic membre del govern [espanyol] que, basant-se en uns pronunciaments preliminars de les justícies belga i alemanya, va desqualificar la justícia espanyola, afirmant l’existència d’una suposada humiliació, en relació amb la interpretació de l’euroordre feta pel jutge instructor en un cas conegut per tothom.” Qui rep aquí és Pablo Iglesias, que quan era vice-president va criticar la persecució judicial dels exiliats després dels revessos a Bèlgica i a Alemanya.

I Lesmes fa això mateix amb aquells que proclamen la necessitat de desjudicialitzar el conflicte català, amb un to d’advertiment. “Hi ha el risc que si es materialitza aquesta anunciada desjudicialització hi hagi una fugida de la llei o, més greu encara, del principi d’igualtat en l’aplicació de la llei a tots els ciutadans, perquè no tindria cap altra conseqüència que aquesta la indissimulada pretensió d’impunitat de determinades categories de subjectes davant la resta de ciutadans pel simple fet de la seva capacitat d’influència política.” Tot invocant “el principi d’igualtat”, Lesmes propugna un tractament diferencial d’uns ciutadans envers uns altres: els qui es puguin beneficiar d’un procés de desjudicialització, que serien polítics o activistes socials catalans, haurien de continuar rebent el càstig que fa anys que reben. I ni tan sols mereixen el tractament de persones per part de Lesmes, que els anomena “determinades categories de subjectes.”

És la deshumanització pròpia en l’aplicació del codi penal de l’enemic i de les mesures de l’estat dual a les quals fa referència el professor Vilajosana. Ve’t aquí l’advertiment que llega Lesmes als qui vinguin darrere seu. Perquè sap que ja no té gaire més corda en aquesta situació d’anomalia institucional. Els membres del CGPJ més conservadors provaran de blocar la resolució d’aquesta situació pel que fa al Tribunal Constitucional, i allargaran tant com puguin la situació d’interinatge al CGPJ perquè, d’aquí a un any i escaig, la dreta espanyola guanyi a les eleccions espanyoles i tingui la capacitat d’imposar la seva possible majoria al congrés i al senat. I hi ha alguna cosa inquietant si aquesta estratègia reïx: si el llegat de Lesmes ha estat aquest que ha exposat avui, i si ja hem vist que la dreta és capaç d’articular una rebel·lió al cor del CGPJ, què seran capaços de fer els qui vinguin després?