Fotografia: Editorial Malpaso

Què porta un tòtem del periodisme esportiu com Luis Martín i un periodista que acaba de començar com Pol Ballús a coincidir per escriure un llibre sobre l’estada de Pep Guardiola al Manchester City? Cuaderno de Mánchester (Malpaso) explica la segona temporada de l’entrenador a l’equip anglès, un any en què va batre tots els registres de la lliga. És un llibre sobre Guardiola, però sobretot sobre el seu entorn i els seus companys de viatge, unes persones sense les quals el tècnic no seria qui és.

Els dos autors reben VilaWeb en un bar del Raval. Reconeixen que comencen a estar farts de fer entrevistes. Fa una setmana que són a Barcelona i se n’han fet un tip, a més de les presentacions del llibre en diversos formats. Són una parella estranya a primera vista, però entre ells es respira complicitat. El llibre i la passió per Guardiola i el futbol ha construït una amistat entre Pol Ballús (PB) i Lu Martín (LM).

És un llibre sobre Guardiola o no?
—PB: És la figura al voltant de la qual gira el llibre. Expliquem Guardiola per mitjà dels qui no són Guardiola. Tota la seva gent, de qui moltes vegades no se n’ha parlat gens. Aquests, d’alguna manera, fan que Guardiola sigui qui és.
—LM: Però al voltant de Guardiola gira tot. Salvant les distàncies, Gaudí, quan necessitava fer els ferros de les finestres, necessitava un ferrer. Gaudí no feia el trencadís, el pensava i després cercava el paio que feia el trencadís. El llibre és sobre com i amb qui Guardiola ha fet les coses que ha fet. Tot gira al voltant Guardiola, però parlem de la gent que treballa amb ell. No treballa pas sol. És la puta bèstia, el puto geni, però arrossega els jugadors, el cos tècnic, la gent de material… Un grup de gent imprescindible que el segueix. I ell ho sap.

Dediqueu molts capítols precisament a explicar qui és aquesta gent.
—PB: Els volíem donar protagonisme. I els qui no tenen un capítol específic també hi surten, en compta-gotes. Guardiola se’n va a Manchester amb quatre paios. Volíem explicar per què se’ls emporta. Per què Lorenzo Buenaventura, Carles Planchart, Domènec Torrent i Manel Estiarte són tan importants per a ell.
—LM: Al final ens vam adonar que ens havíem oblidat de l’equip mèdic. Una de les coses que en Pep valora molt és el tractament i la prevenció de les lesions. També ens hem deixat molts jugadors perquè no hi podien sortir tots. Estiarte esdevé molt important al City, torna al club on mana l’home que el va fitxar pel Barça [Ferran Soriano]. La gent encara es demana què fa Estiarte, un home vital en la trajectòria de Guardiola.
—PB: Estiarte és un paio que veu el club com un equip. No hi ha persona que ensumi el vestidor com ell. Està entre dues aigües, entre Guardiola i el vestidor, i sempre pensant en el bé dels jugadors i del club.

També hi ha un capítol sobre el llaç groc de Guardiola. Com va viure tota la polèmica, amb l’amenaça de sanció inclosa?
—PB: El llaç groc dóna una imatge de la manera com és Guardiola. Amb tota la pressió que ha tingut, això defineix molt com és.
—LM: Té una idea de joc i vol guanyar amb la seva idea. Té clar que vol portar el llaç groc perquè és la reivindicació d’uns drets fonamentals i, per tant, és innegociable, igual que la seva manera de jugar a futbol. En aquest sentit, és Guardiola pur. Que ell creu que aquest és el camí? Endavant. De la mateixa manera que defensa una manera de jugar a futbol, defensa uns drets i unes llibertats. El llaç groc ha estat present tota la temporada. A més, l’afecció del City li va fer costat a la final de la Copa a Wembley i van fer una crida a portar el llaç.

Guardiola també ha estat objecte d’atacs de la premsa espanyola, sobretot després del seu discurs a l’acte de l’ANC i Òmnium a Montjuïc. Ho entoma bé?
—LM: En té el cul pelat. El dia que llegeix el manifest és conscient de què fa. No s’amaga i no s’ha amagat mai.
—PB: Em fa la sensació que quan era més a prop era pitjor. Ara que és lluny, crec que ho ha entomat bé.

Heu detectat cap canvi com a entrenador des de la seva etapa al Barça? Potser lluny del seu club de tota la vida està més tranquil?
—LM: Tranquil, no ho està. Crec que treballa més que quan era al Barça. Tàcticament, és clar que hi ha una evolució, s’ha hagut d’acostumar al futbol anglès. Ell reflexiona sobre la incapacitat d’alguns moments per a controlar partits que embogeixen. Com li passava a la lliga espanyola al camp del Betis. A Anglaterra passa molt més. En dos rebutjos mal fets, en dos contracops…
—PB: Això no vol dir que el futbol anglès sigui millor. De fet, és pitjor. La qualitat i la tècnica del futbol és pitjor. Però hi ha com un desig de fer el futbol més incontrolable, més passional que no pas racional. En això, hi col·laboren els arbitratges, és un futbol molt més anàrquic. Crec que Guardiola ara dedica més temps al seu equip que no pas a analitzar l’altre.
—LM: Entre més coses, perquè els equips anglesos tenen poques variants tàctiques. No sorprenen tant. La majoria juguen sempre de la mateixa manera. I a més, ell és un geni. Crec que ha guanyat seguretat en la seva idea i que mira molt més què vol del seu equip que no pas què li faran els altres. Insisteix molt en la idea que són millors que els altres i d’anar a abatre’ls.

El veieu gaire temps a la banqueta del City?
—PB: No. El temps que ha signat: acabar aquesta temporada i dues més. Seran molt, cinc anys. El veig carregat de bateria, amb un equip molt jove i amb molt talent per a llimar. Li agraden molt els jugadors que té. I encara té camí per a recórrer, sobretot a la Lliga de Campions. Gran part del reconfort que té és que no oblida que l’any que no va guanyar res ningú no va dubtar d’ell.
—LM: Jo el veig molt de gust. Més enllà del cos tècnic, té un amic com en Txiki. La seva família està de gust a Manchester… Se sent molt de gust i té les piles carregades. Té desafiaments i això el motiva molt. Repetir títol de lliga, arribar lluny a la Lliga de Campions… Si arriba a fer els cinc anys, serà l’equip que més anys ha entrenat.

Sempre ha descartat de tornar a entrenar el Barça.
—LM: No tornarà, no. Ja va passar la seva època. Ja ho va viure. A ell li agradaria ser seleccionador d’algun equip amb sol i platja. Jamaica. Trinitat i Tobago. Un lloc agradable. El veig de seleccionador d’un país del Carib. I quan acabi la carrera, crec que treballarà amb la gent jove, que és una cosa que li agrada molt.
—PB: Li agrada molt entrenar els jugadors joves. A la pretemporada s’ho passa molt bé amb ells.

Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?
—LM: Quan vaig deixar El País i me’n vaig anar a treballar a Manchester de freelance, una de les feines que sabia que faria Era explicar Guardiola a Anglaterra. Conec molt el futbol anglès i he anat sovint a Manchester, molt abans que imaginés que en Pep aniria al City. He anat molt a l’estadi, ja quan hi eren Soriano i Txiki Begiristain. Sabia que aquí hi havia alguna cosa explicar, però no sabia com. La primera temporada vaig observar molt, i a l’estiu van decidir l’enfocament del llibre. Després vaig començar a escriure, però em vaig adonar que necessitava algú. No solament perquè m’ajudés a escriure, sinó també perquè m’ajudés a agafar perspectiva.

Algú que us ajudés a agafar distància amb Guardiola.
—LM: Amb en Pep, hi he treballat, el conec i tenim una relació. També amb membres del seu cos tècnic. Els coneixia massa i necessitava que algú m’aportés coses que jo no veia, o que, tot i veure-les, em fes adonar que eren important per al públic. Vaig cercar algú que m’ajudés, i entre la gent que hi havia allà, vaig pensar amb qui m’ho podia passar millor, qui em podia aportar més i qui creia que era millor per a treballar amb mi, que no és fàcil. Necessito treballar amb algú que m’entengui quan parlo, que em faci riure, que ho faci bé i sobretot que m’aporti moltes coses. Amb molta por que em digués que no, ho vaig proposar al Pol. I em va dir que sí.

Quina reacció teniu quan Luis Martín us fa aquesta proposta?
—PB: Al principi, vaig pensar que em demanava una ajuda puntual. Però no, em diu que vol fer el llibre a mitges amb mi i em quedo al·lucinant. Era llançar-me a una piscina sense aigua, perquè el City podia no guanyar res. I si no haguessin guanyat títols, no hauríem tingut cap llibre. Ell em va demanar això, que em comprometés a tirar-me de cap a una piscina en què no sabíem si hi hauria aigua. Potser invertíem molts mesos fent el llibre per a res.
—LM: En Pol va arriscar molt. Té vint-i-cinc anys i tot just comença. En canvi jo ja estic de tornada. Li vaig dir que el relacionarien amb mi, i això no sé si és bo. Vaig pagar-li set pintes i amb la borratxera va dir que sí.

Imagino que la gran temporada del City també ajuda.
—LM: La primera temporada, Guardiola va ser massacrat per la seva idea de jugar a futbol. La premsa desitjava que li anés malament per demostrar que no manava Guardiola, sinó la Premier. I ho va rebentar tot la segona temporada. Volíem explicar com ho va aconseguir i amb qui, deixant clar que un altre no ho hagués fet. El 96% de l’estructura del City ja hi era quan va arribar Guardiola.

Abans d’escriure el llibre, ja teníeu una relació personal, o només professional?
—PB: Ens vam conèixer a les conferències de premsa de Guardiola i de mica en mica vam anar tenint més relació. A Manchester som pocs, tampoc no és tan gran. Quan em va proposar d’escriure el llibre, ja teníem una relació més estreta.

En el vostre cas, no teníeu una relació tan estreta amb Guardiola i la seva gent. El llibre us ha permès d’acostar-vos-hi?
—PB: Hi tenia una relació professional. Amb el llibre, he tingut accés a unes converses i un tracte que segurament no hauria tingut. És un pas més. Dit això, no vaig a fer una paella a casa seva els dijous.
—LM: La meva relació amb en Pep també és molt professional. Durant els anys que ell entrena el Barça, jo cobreixo la informació del Barça per a El País, i abans, quan era jugador, a l’Sport. Tenim molt bona relació. Jo mataria per en Pep. Sé que ell m’estima molt i jo l’estimo molt, també a la seva família. Però quan treballem, treballem. Jo sóc periodista i ell entrenador d’un equip de futbol. Ell és molt professional i jo també. Si algun dia s’ha d’explicar alguna cosa, es fa.
—PB: A l’entrevista que fem per al llibre, al final, ens diu que si li hem de donar canya, li donem. Ell sap que està exposat a les nostres crítiques i les entoma bé.
—LM: Manchester és una ciutat petita. En qualsevol pub podies trobar algun membre del cos tècnic i fer-hi un cafè. Ens donaven pistes per on podien anar els trets. I detalls que ens han anat bé per a escriure el llibre. Una feina de moltes hores i molts dies. Hem intentat escriure un llibre divertit, musical, molt de Manchester… Animaria la gent a comprar-se’l. Si no us agrada, està molt ben enquadernat i queda molt bé a les prestatgeries de qualsevol casa.

Com arribeu a Manchester?
—PB: És una opció personal. Quan vaig acabar la carrera fa tres anys, vaig anar a viure a Liverpool i vaig treballar com a cambrer. Feia mitja jornada, i la resta del dia venia reportatges on podia. Des del Nou 9 fins al setmanari de la meva comarca o a Panenka. Anava als estadis, coneixia gent… I el febrer del 2016, quan es va saber que Guardiola se n’anava a Manchester i que semblava que Mourinho també, vaig decidir d’anar-hi. Si em volia guanyar la vida com a periodista, segurament tindria més opcions a Manchester que a Liverpool. Vaig estar tres mesos treballant de qualsevol cosa, i quan va començar la temporada l’Sport necessitava algú per a cobrir Guardiola i Mourinho.
—LM: Jo hi vaig anar per una necessitat personal i professional. Aquí no em suportava ningú i vaig decidir d’emigrar i buscar-me la vida com a periodista.

Quina crítica faríeu a Guardiola?
—PB: Per començar, va dir que el poble català s’havia de llevar molt d’hora, molt d’hora. Un paio que diu això… [Riu] No, sí que té defectes. S’ho pren tot molt personalment.
—LM: És tan exigent amb si mateix que a vegades ho és massa amb les persones que l’envolten i després s’ha hagut de disculpar.
—PB: Li han de dir constantment que gaudeixi del que fa. Que s’aturi a pensar-ho.
—LM: Es tortura quan les coses no li surten com vol. I a vegades no és culpa seva. Si un jugador falla quatre vegades davant el porter, no és culpa de Guardiola. Ell ha generat la situació perquè el jugador quedi sol contra el porter. Però aleshores la seva tortura és pensar que hauria d’haver posat un altre futbolista. Pots fer-ho tot, però el futbol és com és. En canvi, l’endemà és el primer a tirar del carro. També el primer a fotre esbroncades quan ha guanyat 4 a 0 però no li ha agradat el partit, o quan l’equip ha jugat bé i no ha guanyat. S’ha de relaxar una mica, no pot viure així. Per això sempre diu que no entrenarà fins als setanta anys, petaria. Això no ho suporta ni Déu!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb