23.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.02.2025 - 08:19
Darrerament, la nucleocràcia i tots els seus mercenaris intoxiquen l’opinió pública amb la cantarella que cal allargar la vida dels vells reactors nuclears que la criminal dictadura franquista va imposar a les terres de la península. A Catalunya i al País Valencià es va posant manifestament en evidència allò que el Caudillo deia (“atado y bien atado”): en engaltar-nos quatre reactors a Catalunya i un al País Valencià, avui podem constatar el significat real d’aquelles paraules.
Ja de bon començament, la tecnologia nuclear a les terres de la península va arribar per l’interès de la casta militar de disposar d’armament atòmic, tal com anaven desenvolupant altres països.
El setembre del 1948, una vegada consolidada la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, un grup de militars i científics es reuniren en el Laboratorio y Taller de Investigación del Estado Mayor de la Armada – LTIEMA per fer la Junta de Investigaciones Atómicas – JIA, un organisme sense personalitat jurídica (creat per Franco en un decret reservat) que posteriorment va ser camuflat sota una societat comercial (Estudios y Petentes de Aleaciones Especiales – EPALE).
Tot el muntatge, dirigit per J. M. Otero de Navascués Enríquez de la Sota (contraalmirall-enginyer de l’armada), depenia directament del sots-secretari de Presidència, l’almirall Carrero Blanco, que decidí de crear la Junta de Energía Nuclear – JEN (decret-llei de 22 d’octubre de 1951) per centralitzar la recerca i el desenvolupament de l’àmbit nuclear, amb l’objectiu d’obtenir combustible nuclear mitjançant la prospecció i explotació de jaciments uranífers espanyols.
Un segon objectiu, de caràcter molt reservat, era disposar d’un reactor experimental, que anomenarien JEN-1 (comprat a General Electric), que es va materialitzar l’any 1958 a la Moncloa, gràcies als acords amb el govern del EUA, dins el programa Àtoms per a la Pau, programa que va servir per a vendre a l’opinió pública que els reactors nuclears, a banda de servir per a irradiar U-238 i disposar de Pu-239 per a bombes atòmiques, podia servir per a escalfar aigua i fer vapor perquè un turboalternador generés electricitat. El reactor JEN-1 va permetre a la Junta de dissenyar dos reactors més a l’estat espanyol, l’Argos (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona) i l’Arbi (a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Bilbao).
L’any 1963, Carrero Blanco va encarregar a la JEN un estudi de viabilitat per a construir la bomba atòmica, la redacció del qual va anar a càrrec de Guillermo Velarde (comandant de l’exercit de l’aire i catedràtic de física nuclear). La conclusió de l’estudi deia que Espanya podria tenir la bomba atòmica sempre que disposés d’un reactor capaç de produir plutoni. A final del 1964, el projecte ja s’havia enllestit (projecte Islero).
Es van construir tres reactors entre el 1968 i el 1970, un dels quals a Catalunya. Els altres dos, un a Almonacid de Zorita, Guadalajara, anomenat José Cabrera (1968-2006), i un altre a la Mancomunidad de Municipios del Valle de Tobalina, Burgos, anomenat Sta. María de Garoña (1971-2013).
El reactor Vandellòs I (480 MWe), a diferencia dels altres dos, era del tipus GCR-gas-cooled reactor (que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i gas CO2 com a refrigerant). Va començar a construir-se l’any 1967 i començà a generar electricitat l’any 1972, fins que, disset anys després, l’incendi del 19 d’octubre de 1989 va forçar-ne l’aturada definitiva, després d’haver tingut fuites de C-14 (radioactiu) a l’atmosfera en el curs de l’accident i que mai no es van investigar. Com que era un reactor productor de plutoni, el combustible irradiat es retornava a França per extreure el Pu-239, en el famós “tren nuclear” que travessava Catalunya (passant per l’estació del passeig de Gràcia de Barcelona, fins que les denuncies dels grups antinuclears i les mobilitzacions veïnals forçaren que hi deixés de passar). Això va obligar a fer una nova línia de tren (el Papiol – Mollet), en què durant molt temps només hi va circular el “tren nuclear”, una vegada l’any, procedent de Vandellòs i amb destinació a França.
Cap d’aquests reactors no s’hauria pogut construir si no fos pel decret 175/1975, sobre règim de concert en el sector elèctric, on es preveien d’instal·lar 22.700 MW de potència nuclear (6.600 MW el 1975-1979, 7.100 MW el 1980-1982 i 9.000 MW el 1983-1985) i es donaven tot un reguitzell d’avantatges fiscals (exempció de llicència fiscal, aplicació de beneficis de suport fiscal a la inversió, llibertat d’amortització, expropiació forçosa de béns i drets, reducció fins al 95% dels imposts: de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, impost general sobre tràfic d’empreses, drets aranzelaris i impostos de compensació) a les empreses que construïssin els reactors.
A la figura següent es poden veure les alegres, desmesurades i irresponsables previsions de potència nuclear fetes pels Planes Eléctricos Nacionales (el de 1969 i el de 1972) i del Plan Energético Nacional (1975) fets pel franquisme, comparades amb la potència real.
Tot aquest disbarat planificador, combinat amb els retards en la durada de les obres i els augments en el valor de la divisa dòlar, va acabar afectant les empreses que es varen embolicar a construir reactors nuclears, perquè van haver de ser rescatades econòmicament per l’estat.
El PEN1983 va significar l’anomenada “aturada nuclear”. De totes les nuclears previstes solament n’acabaren funcionant una desena. I es paralitzaren set nuclears que ja es construïen: els dos reactors de Lemóniz, els dos de Valdecaballeros, i els dos de Trillo i Vandellòs II. Però finalment Trillo I i Vandellòs II acabaren salvant-se de l’aturada, es construïren i avui continuen funcionant.
Qui va ser ministre d’Indústria a partir del 1993, Juan Manuel Eguiagaray, ho va manifestar molt clarament: “El sector públic va haver de rescatar financerament les elèctriques, que s’havien embarcat en un procés d’inversió faraònic derivat d’una planificació delirant, en contradicció total amb les necessitats de la demanda.” I també va dir: “Els costs de la paralització, com el sanejament financer de les empreses, han recaigut en els consumidors durant llargs anys, mitjançant un recàrrec al rebut de la llum.”
Que avui hi hagi desmemoriats irresponsables que vulguin tirar enrere l’acord assolit entre el govern espanyol i les empreses propietàries dels reactors nuclears (Endesa, Iberdrola i Naturgy), perquè els reactors funcionin més de quaranta anys i menys de cinquanta, no és res més que voler la continuació del desgavell que començà a final dels seixanta i principi dels setanta en plena dictadura franquista. I el fet més preocupant de tot aquest soroll desinformatiu és que ningú no diu què ha significat la decisió del dictador d’imposar la tecnologia nuclear, no tan sols per al nostre país, sinó també per als països afectats per tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, de la mineria a la fabricació del combustible.
És convenient de recordar que les empreses propietàries dels reactors nuclears, i signants d’aquest acord amb la vice-primera ministra Teresa Ribera l’any 2019, fins ara no han adreçat cap petició de revisió.
Per tant, el debat que s’ha originat de manera sobtada i artificial, conduït pels partits hereus del franquisme, PP i VOX, tot presentant propostes de resolució tant al congrés de diputats de Madrid, com al Parlament de Catalunya, és fruit d’una campanya inicial per a escalfar l’opinió pública, i començar a preparar un hipotètic tauler d’escacs per a la partida nuclear, que el govern espanyol i els partits que li donen suport farien bé de ni tan sols seure a la taula de joc.
Tenint en compte que els, avui, quatre reactors operatius als Països Catalans funcionen d’ençà dels anys 80, es poden estimar les conseqüències ecològiques per disposar de les quantitats de combustible que han necessitat els reactors durant tots aquests anys.
Per a disposar del centenar de tones de combustible que cada recàrrega dels quatre reactors necessita, s’han hagut d’extreure gairebé 400.000 tones de mineral d’urani, i en tot el procés industrial, fins a obtenir el combustible, s’han generat tota mena de residus sòlids i líquids i s’han necessitat quantitats gens menyspreables d’energia fòssil i d’electricitat. I, una volta irradiat el combustible, aquest s’ha de guardar durant molts segles. I això, només per a poder funcionar un any!
Comptant l’electricitat produïda des que va començar a funcionar cadascun dels reactors fins a final del 2024 (1.210 TWh), es pot estimar la quantitat de combustible que s’ha necessitat (gairebé 4.000 tones), que en mineral d’urani vol dir que s’ha hagut d’extreure una quantitat gegantina de mineral (gairebé 15 milions de tones), tot deixant desenes de milions de tones de roques residuals. I a la fàbrica de concentrats, del mineral se n’han obtingut vora 34.000 tones de pastís groc (U3O8), bo i deixant 30 milions de tones de sòlids i líquids estèrils que contenen el 85% de tota la radioactivitat del mineral (tots els productes de la sèrie de desintegració de l’urani). A la planta de conversió, el pastís groc es va convertir en hexafluorur d’urani (UF6), gasós, per poder ser enriquit en l’isòtop U-235 a la planta d’enriquiment, on el producte residual (urani empobrit) se sol lliurar a la indústria armamentística per la duresa que té. I, finalment, a la planta de fabricació del combustible, l’hexafluorur d’urani enriquit s’ha convertit en les pastilles que conformem les barres del combustible de les centrals. En cadascuna d’aquestes etapes hi ha producció de residus líquids i sòlids.
Després de passar pel nucli dels reactors, el combustible irradiat s’ha de dipositar dins les piscines de refredament que hi ha a les centrals, i com que les piscines tenen superada la capacitat d’emmagatzematge, s’han hagut de fer tripijocs amb les autoritzacions administratives de les centrals, perquè al començament només estaven autoritzades per a generar energia, i ara, de facto, són magatzems de residus nuclears.
On s’hauran de guardar de manera segura, i durant segles, les gairebé 4.000 tones de combustible gastat, que contenen una gran varietat de productes altament radioactius: isòtops d’urani (238 i 235), de plutoni (239, 240, 241, 242), de neptuni, d’americi, de curi i més actínids, així com uns quants productes de fissió?
El plutoni-239 té un període de semidesintegració de 24.100 anys, el Pu-240, 6.560 anys, el Pu-241, 14,3 anys i el Pu-242, 373.300 anys, cosa que vol dir que han de passar aquests anys perquè perdin la meitat de la radioactivitat. I amb molt pocs kilograms de Pu-239 (8 kg) es pot fer una bomba atòmica. El combustible irradiat sol contenir un 0,6% de Pu-239 (un 0,9% si es compten tots els isòtops del Pu). Per tant, les gairebé 3.000 tones de combustible irradiat poden contenir 20 tones de Pu-239, prou material per a la fabricació de milers de bombes atòmiques.
I, per acabar d’adobar aquest joc dels disbarats, no es pot silenciar que els reactors en funcionament aboquen a l’aire i a l’aigua quantitats gens menyspreables de radioactivitat. En el cas dels quatre reactors en funcionament als Països Catalans, segons el CSN, l’any 2021 s’abocaren a la biosfera (aire i aigua) productes amb una radioactivitat de 71 bilions de becquerels (1.918,49 curies). I això, any rere any, des que van començar a funcionar. Si es quantifiquen les emissions d’ençà de la posada en funcionament dels quatre reactors, es pot veure que les quantitats de radioactivitat abocades a l’aire i a l’aigua arriben gairebé a 2.800 bilions de Bq (la radioactivitat equivalent a 75 kilograms de radi, que, de segur, hauran contribuït a l’enverinament radioactiu de la biosfera). Com han influït aquests abocaments a l’aire i al riu Ebre en la salut de les persones que viuen al voltant de les centrals nuclears? No es té constància que, a Catalunya, s’hagi fet cap estudi al respecte.
Què farà Catalunya amb tota aquesta porqueria radioactiva que el dictador ens ha llegat, amb el seu deliri de disposar de la bomba, tot imposant la nuclearització, i que, des que va morir, els governs que l’han seguit han continuat permetent, com si no passés res de res, bo i silenciant tot aquest joc dels disbarats criminal?
Predicar l’allargament de la vida dels reactors existents als Països Catalans i on sigui és permetre la continuació d’aquest joc dels disbarats criminal, a banda de demostrar nul·la solidaritat amb les persones afectades en tota la part davantera del cicle del combustible nuclear, especialment en la mineria i en la concentració del mineral, però com que són lluny de casa, i no les veiem (o no les volem veure), ens volen fer empassar la cantarella que l’energia nuclear és una energia neta.
Voler mantenir funcionant els vells reactors nuclears no té un altre significat que voler continuar jugant al joc dels disbarats nuclears, i és hora de dir: JA N’HI HA PROU!
Pep Puig i Boix, doctor en enginyeria industrial
Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear
