Pot semblar estrany a primer cop d’ull, però és molt curiós de veure la unanimitat amb què músics tan diferents com Manel, Antònia Font o els Pets reivindiquen la influència que el Grup de Folk va tenir en la seva formació. Sobretot si tenim en compte que, com a tal, el Grup va tenir una existència molt breu: es va fundar el 4 d’abril de 1967 en una reunió a l’acadèmia Baixas del carrer del Pi i la seva desaparició es va certificar el 28 de setembre de 1968 en l’acte de presentació, a l’Aliança del Poble Nou, del disc Folk 2.

Un any i mig encara no que va ser intens en experiències i ric en emocions. Tant per als músics i cantants de la colla com per al públic que els anàvem seguint més o menys de prop. Disset mesos força productius en una època en què aquí el general Franco manava i disposava, als EUA Dylan es refeia d’un oportú accident de moto i a París preparaven els esdeveniments que varen esclatar el mes de maig més mitificat del segle XX.

La història del Grup de Folk, efímera però fructífera, espontània i contradictòria, té des d’ara la seva bíblia de referència que recull tot el que va passar durant aquells mesos. És un llibre que ha escrit el periodista Ferran Riera (Barcelona, 1957) i que en el títol ja ho diu tot: ‘El Grup de Folk. Crònica d’un esclat’.

Riera s’hi ha lluït: ha buidat hemeroteques, ha parlat amb els membres supervivents, ha regirat arxius, ha escoltat discos i cassetes i, posant ordre, pausa i cronologia en tot el que aplegava, ha acabat parint un llibre exhaustiu però, precisament per això, imprescindible.

Enfrontats als Setze Jutges
Com no podia ser altrament, el llibre reflecteix una època de la nostra història molt concreta i un canvi generacional decisiu. Vegeu, si no, com aquell moviment de gent molt jove, esquerranosa i desvergonyida plantava cara als Setze Jutges (que anaven picant pedra des de 1961), els quals consideraven una colla de burgesos individualistes, pedants, intel·lectualoides afrancesats i, sobretot, avorrits.

La gent del Folk, en canvi, reivindicava l’esperit de grup, l’ambient dels festivals, la barreja amb el públic, la diversitat instrumental i, sobretot, el dret de divertir-se i de divertir qui anava a escoltar-los. Com a col·lectiu, tenia un peu en el moviment hippie (que aquí, desenganyem-nos, no passava de ser una combinació discreta entre el seminari i l’escoltisme) i un altre en la fascinació per la defensa de la música tradicional de tot arreu, començant per casa nostra.

Ara veiem amb perspectiva com el 1968, l’any que la Nova Cançó comença a entrar en crisi i que el Grup de Folk es desfà, els primers entraran en un període de llarg silenci i aquests darrers, en canvi, s’atomitzaran en uns quants corrents que varen sobreviure amb més o menys vigor: els incondicionals del folk americà, els animadors infantils, els ‘progressius’ (que varen donar pas a l’Ona Laietana i després al Rock Català) i els que varen continuar perseverant amb les músiques d’arrel tradicional i que, més endavant, varen crear el Tradicionàrius.

Com sol passar en aquests casos, cadascú parla del mercat segons com li ha anat, però en el llibre de Ferran Riera els protagonistes diuen unes quantes coses que em semblen dignes de remarca.

Àngel Fàbregues, un home a reivindicar
En primer lloc es destaca la figura d’Àngel Fàbregues, de la família dels llibreters de la Llar del Llibre. Ell va ser qui va crear la infrastructura prèvia necessària perquè el moviment tingués cos i qui el novembre del 1967, ja en plena vigència del Grup de Folk, va fundar la discogràfica Als 4 Vents. Fàbregues –’un encantador de serps injustament tractat per la història’ (p. 17)– és un d’aquests personatges que amb tots els seus defectes i virtuts, rauxes i senys, va ser-hi quan es tractava d’empènyer el carro. I més feina hauria fet si no s’hagués mort prematurament el 1983, a l’edat de quaranta-un anys.

Com és fàcil d’imaginar, sobretot pels qui vàrem viure aquella època, les actituds dels membres del Grup eren molt diferents: no és igual el paper de Pau Riba o Sisa, que el de Jaume Arnella o Eduard Estivill, passant per Xesco Boix, Gabriel Jaraba o els germans Batiste.

Ho explica molt bé Oriol Tramvia, tot i que no s’està d’avisar que ell, tot això, s’ho mirava des de la barrera: ‘Es discutien molt les coses, però també va ser una escola de respecte. Hi havia el sector boletaire, amb en Pau Riba i en Sisa, i el sector del compromís, amb en Jaume Arnella i en Xesco Boix. L’Albert Batiste va estar als dos sectors, i la Maria del Mar Bonet, enmig. Un altre tema era la professionalització: hi havia els qui volien professionalitzar-se i els qui no. En aquell moment no estava gens clar tot això…’ I acaba amb una definició clarivident: ‘El Grup de Folk era un poti-poti de gent amb inquietuds’ (p. 90).

Unes pàgines més endavant, en el capítol en què Ferran Riera planteja quin llegat va deixar el Grup, Josep Maria Camarasa hi toca molt quan destaca que aquell esforç va representar un canvi de paradigma en la música popular, ‘creant un repertori que encara es canta’ (p. 141).

El nostre ‘maig del 68’
Riera estructura el llibre en tres parts: la primera, que explica cronològicament el que va passar aquell any i mig; la segona, que presenta els retrats dels vint-i-set principals protagonistes del Grup més uns quants ‘companys de viatge’ afegits; i la tercera part, amb una trentena llarga de cançons importants de les quals ens explica la lletra, i se’n detallen els orígens i la diferent fortuna discogràfica.

I, com no podia ser altrament, l’autor posa l’accent en les deu hores de Festival Folk –amb un descans a migdia per a anar a dinar–  que es varen celebrar a l’esplanada de la font monumental del parc de la Ciutadella, el dijous 23 de maig de 1968, festiu perquè era el dia de l’Ascensió. Desconfieu dels saberuts: els qui vàrem ser en aquella ocasió (uns quatre mil, aproximadament) ens ho vàrem passar de conya però no érem en absolut conscients que assistíem al primer concert a l’aire lliure que es feia aquí després de la guerra i que encara haurien de passar uns quants anys més per a trobar-hi una continuació amb les trobades de cançó i de rock a Canet.

Ferran Riera documenta tot el que va passar aquell dia, les impressions de molts dels músics que hi varen participar i les reaccions a la premsa els dies posteriors.

Va ser el nostre ‘maig del 68’ sense que tampoc ho sabéssim del cert, perquè si algú us diu que la gent ja sabia què passava aquells dies a París no en feu cas: us vol enredar. O deu ser un dels 250.000 catalans que, pel que hem sentit després, passaven casualment per París aquells dies i ho varen viure tot des de la trinxera.

La nostra història
‘El Grup de Folk. Crònica d’un esclat’ pot ser llegit també en clau de ‘mira com érem aleshores’, però tenint molt clar –i en això la reivindicació dels Pets, Manel… em sembla fonamental– que, com escriu Ferran Riera quan parla dels homenatges i intents posteriors de revifalla del Grup: ‘Aquell esperit mai no tornarà perquè ja és història. Però, atenció, és la nostra pròpia història i, per tant, viurà en nosaltres per sempre més’ (p. 174). Amén.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb