Jové, Asens, Trobat i Reguant, presentant 'Un país anomenat nosaltres'

El mateix dia que José Maria Aznar va fracassar estrepitosament en la presentació del seu llibre a Barcelona, Antoni Trobat (Palma, 1981) va triomfar a Sants presentant Un país anomenat nosaltres (Illa Edicions), en el primer bateig no insular del llibre, que ha vingut a sacsejar unes quantes consciències i a repensar el mallorquinisme polític coetani. A l’acte, hi van participar tres ponents de luxe que es mouen en l’òrbita de l’independentisme d’esquerres: Jaume Asens, tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona dels comuns; Josep Maria Jové, ex-secretari general d’Economia d’ERC; i Eulàlia Reguant, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i ex-diputada. El fet de tenir-los tots tres junts presentant el llibre del mallorquí demostra una de les grans virtuts de Trobat, la d’haver fet de pont entre moltes sensibilitats polítiques sobiranistes d’esquerres, tant des dels partits com des dels moviments socials, en els tretze anys que fa que viu a Barcelona (els darrers cinc, al barri de Sants).

Va ser una presentació amb càrregues de profunditat llançades per tots tres presentadors –i fins i tot per l’autor– i elogis d’aquests que pesen i que de vegades fan més mal que bé, però per a tots els assistents (i per a la majoria de lectors del llibre), Trobat va quedar ungit el passat dimecres com el nou Joan Fuster, o com l’intel·lectual més important de la seva generació. Déu n’hi do. Sí que és cert que Trobat és un home que ha llegit moltíssim, en tots els gèneres, i que ha assimilat molt bé aquestes lectures. El jovençà que amb setze anys entrava a l’Associació de Joves Escriptors de les Illes Balears i que alguns anys després feia pràctiques com a periodista al Diari de Balears ha donat pas a l’historiador cobejat pels mitjans de comunicació per la profunditat de les seves anàlisis –les podeu llegir a l’Ara Balears, que és d’on provenen els 61 textos del llibre– i de les seves entrevistes (les publica a Crític i sembla que prepara una antologia amb les millors peces publicades fins ara). Una cosa no ha canviat: Trobat continua essent d’esquerres, sobiranista i viu instal·lat en la precarietat econòmica i en l’elit intel·lectual. És a dir, un cap ben moblat però mal pagat, com els de bona part de la seva generació.

Trobat va començar a escriure aquests articles aplegats al llibre el 2016 i un dels seus objectius inicials era no ser un opinant com els altres. ‘Hi ha dies que m’agradaria escriure que he anat a dinar no sé on i que fa un dia meravellós, com fan molts dels opinants mainstream de la premsa illenca, però a mi em varen cridar per fer una altra cosa.’ I aquesta altra cosa és posar damunt la taula propostes i models possibles per al mallorquinisme polític que inclouen, sobretot, el mestissatge. ‘Hem d’entendre que el sobiranisme ja no pot ser aquell moviment nascut al món rural, catalanoparlant, de classe mitjana integrada a l’ensenyament o a la funció pública, que a Mallorca treia entre el 10% i el 13% dels vots i que el màxim objectiu del qual sempre ha estat fer fora el Partit Popular del poder.’ Trobat és molt crític i explica: ‘Josep Melià va publicar Els mallorquins el 1967 i llavors tota aquella gent va entrar a la Universitat i se la va fer seva, amb professors molt joves d’entre 25 i 30 anys. Van passar a dirigir bona part de l’ensenyament i a controlar l’STEI, el sindicat més poderós de l’illa. I en tot aquest temps, quina aportació intel·lectual han fet? Cap ni una. Han repensat en algun moment el mallorquinisme? Llevat d’alguna petita excepció, no. Per això calia fer aquests articles que cada setmana em duen maldecaps i que enfaden molta gent.’ I continua: ‘El llibre vol ser una esmena al grup social que ha construït el relat del mallorquinisme polític dels darrers quaranta anys, s’escriu des d’una postura obertament anticapitalista, cosa que no havia passat a la premsa mallorquina els darrers trenta anys, parteix de la convicció que cal ser heterodoxos i intenta respondre a la curolla de què és la identitat illenca i com construïm un nosaltres al segle XXI que sigui agregador. És a dir, hi ha una impugnació generacional, una impugnació de classe perquè molt pocs s’han preocupat d’entendre què vol dir la precarietat, i hi ha una impugnació identitària amb l’objectiu de reinventar-se. Ho puc expressar amb tres preguntes: el mallorquinisme d’esquerres té cap projecte per a tota la gent? Es pot construir un projecte nacional més enllà de les necessitats de la suposada classe mitjana? Quin model socioeconòmic volem construir de cara al futur?’

Així doncs, moltes preguntes i un intent d’esmena a la totalitat de les posicions del mallorquinisme polític tradicional, sobretot després del cop a la línia de flotació que va ser la crisi començada el 2008. Jaume Asens va aprofitar la seva intervenció –la més llarga de la nit i, en alguns moments, mancada de la concessió que se suposa que ha de tenir un acte d’aquestes característiques, amb tres oradors més– per relacionar la feina de Trobat amb Albert Camus, Joan Fuster i Gabriel Alomar. Va explicar que als articles de Trobat hi ha un humor càustic, una ironia esmolada, una mirada fusteriana de la història i una preocupació per la Mediterrània, pels Països Catalans en conjunt i per la llengua. El tinent de batlle de Barcelona també emprà en algun moment el terme criollització: ‘És el que passa quan es crea la identitat nacional pròpia i diferenciada de la resta de les illes i quan Trobat ens presenta la seva proposta per a un país mestís.’

Després es va mig perdre en un intent de fer casar la relació entre Fuster i Camus més enllà de l’òbvia, que és que Fuster va ser el traductor del premi Nobel i que li retreia la seva miopia nacional. Tot i així, ho va acabar arreglant dient que ‘en Trobat adopta aquest esperit mediterrani de Camus, el de l’home com a mesura de tot, l’home de carn i ossos; davant la germanització, proposa una èpica mediterrània, fusteriana i solar’. Asens també va destacar: ‘Aquest nosaltres que proposa pot ser generacional i pot ser un pont entre tradicions polítiques que van de la CUP als comuns i amb biografies creuades i enfrontades a uns mateixos fets. Per això li agraeixo la crítica al centralisme i als dogmes del pancatalanisme i que marqui uns ritmes illencs en què Mallorca és un subjecte diferenciat i que presenti una mallorquinitat líquida que ens pugui fer pensar que els Països Catalans seran confederals o no seran, com ell proposa.’

Josep Maria Jové va ser, de la terna, qui es va mostrar més lliurat a l’autor. ‘El vaig descobrir el 2014 en un acte polític a la Casa de València i vaig descobrir un humanista, un paio molt llegit, un intel·lectual enorme, nosaltres que anem tan escassos d’intel·lectuals a la nostra generació, i a la vegada generós i humil, un pou de saviesa que pot parlar moltes hores de llibres en un país on els dirigents llegeixen més aviat poc i, a més, poca literatura, i on de seguida t’adones que els qui destaquen han llegit molt.’

Jové també va dir: ‘Aquesta mena de llibres d’articles tenen una certa tendència a caducar, però en canvi, jo crec que aquest tindrà vigència durant molt de temps. I vull destacar el domini que té de la llengua, que crec que ha d’explotar encara en textos més llargs, bé sigui un assaig unitari o bé sigui una novel·la, per què no?’ I va elogiar que els textos parteixin ‘d’una esquerra no dogmàtica, que estiguin carregats d’heterodòxies i d’una mallorquinitat que supera la identitat’.

Per la seva banda, Eulàlia Reguant, bona amiga de Trobat, va recordar la seva arribada a Barcelona el 2006 i va dir: ‘Si llavors m’haguessin dit que a mi em passaria totes les coses que m’han passat en política, que seria aquí presentant un llibre d’en Toni i que a ell el compararien amb Joan Fuster i, sobretot, que un amic bastant desastre com en Toni Noguera acabaria essent batlle de Palma, hauria al·lucinat molt. Eren tot coses inimaginables.’

Reguant va exhibir una primera edició d’Els carnissers de Guillem Frontera i va explicar: ‘Aquesta novel·la és una crònica de la transformació de Mallorca en això que ara coneixem, l’illa del monocultiu turístic. De la mateixa manera, el llibre de Trobat és una crònica de la manera com va transformant-se l’illa, amb una crítica global al sistema capitalista, on hi ha odes als amics i un intent de fixar objectius més enllà de fer fora el Partit Popular de les institucions.’

En definitiva, l’independentisme d’esquerres es va posar d’acord des de totes les sensibilitats per elogiar l’home pont i la seva visió sobre el sobiranisme a Mallorca i els seus objectius per a respondre interrogants. Vejam si són capaços també de posar-se d’acord en altres coses i, si cal, que facin servir el pont Trobat, aquell nano de setze anys que ja escrivia uns relats que despuntaven i que ara ha estat ungit com l’intel·lectual d’esquerres de la seva generació per a aportar solucions.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb