*Va, avui comencem amb feina: “Circular amb un cotxe elèctric pot ser més car que amb un de benzina”. Hi veieu res de mal en aquesta frase? Us deixo un parell de minutets i ens retrobem més avall.

*De vegades em retreuen que acabi les piulades sense posar-hi un punt. Però és que no m’hi cal. Fullejant una revista, em fixo que tots els destacats (aquest quadradet enmig del text, generalment emmarcat i amb una tipografia diferent, on es destaquen, d’aquí el nom, les idees més rellevants del reportatge o entrevista) en duen. I a mi m’hi fa nosa. No recordo què en diuen Solà i Pujol a l’Ortotipografia, però per a mi el punt i seguit només té sentit quan, com el nom indica, va seguit de més text; i el punt final és innecessari en contextos, com els esmentats, d’una sola frase (i ja no diguem en els cartells publicitaris i anuncis, on sovint el punt final tanca un sintagma que ni tan sols arriba a frase).

*A punt de sebollir tastar i desparar (taula), afegirem al panteó dels difunts impossibles el verb enfilar-se. Ho repeteixo per si de cas: ja sé que tu i que jo, que som grans maulets, el fem servir correntment, però el gruix de la catalanofonia ja n’ha començat a prescindir. A mi llegir que “els Jordis van pujar a un Patrol de la GC” em sona com una coça allà on fa més mal, perquè quan t’encimbelles a un cotxe, un arbre o una paret, sempre t’hi enfiles. Però evidentment ja no és una sensació majoritària, i la desídia o la malaptesa dels mitjans hi ha fet la resta.

*Ja vaig exposar al seu moment el meu parer sobre l’esvalot del que podríem anomenar ‘els crítics amb els diacrítics’. Però m’ha vingut al cap una altra possibilitat: podria ser que l’oposició a la reducció accentual no respongués sinó al clàssic mecanisme d’ocultació d’una inseguretat? Perquè trobo faltes i accents mal posats a pleret, en piulades de pro-diacrítics, i és clar, no em quadra: quan defenses amb fervor una determinada tria gramatical, se suposa que hi entens una mica, no? I abraçar la causa contra aquests casos nous d’homografia sembla força incompatible amb no saber accentuar les formes verbals, no trobeu?

*Em pensava que ja havia passat a millor vida i resulta que no. La crossa “no t’ho perdis”, amb aquell gust de mercat de carrer de segona perifèria, encara fa la viu-viu per aquestes converses de déu. M’hi jugaria un pèsol que la majoria dels usuaris (ja ex-usuaris) són els que han incorporat “no hi ha més”. A cada cossi perdem unes calces.

*El somni de la correcció crea monstres, capítol Janosepasquants. Una persona que s’ha depurat la parla fins a extrems nuriaespertescos (d’aquelles que pronuncien jo i xocolata com si fossin d’Olot, quan per dialecte els tocaria io i txacolata), i n’està molt cofoia, s’acomiada per WA amb la frase “Ja em dius quelcom”. Igual de cofoia, suposo, per aquest quelcom que m’ha propinat, sense adonar-se que, enganxat a un calc com “ja em dius”, encara grinyola més.

*El poble poruc, el poble que s’escagarrina, el poble cagacalces… Busco etiquetes eficaces.

*Com era previsible, la hiperinflació de bretxa ja comença a pispar-li camp semàntic a escletxa. “Miraré de trobar una bretxa per començar a investigar”, em diu una periodista en relació al cas del doblatge. És un cas de manual.

*I parlant de doblatge. La cosa està calenta. Com sol passar, hi ha moltes susceptibilitats, fàcils de ferir. Actors per una banda, professors de dicció i de locució per una altra, clients estirant cap aquí, espectadors tibant cap allà… Molts parers i no sé si prou voluntat d’entesa. Com que la cosa s’ho val, hi dedicaré un article sencer, així em podré explicar amb deteniment. Amb el risc de prendre mal, pel que veig.

*Una clienta reserva taula per a l’endemà. L’amo:

—A quina hora t’ho apunto?

—Entre les dues trenta i tres quarts, va.

—D’acord, poso les dues i mitja. Fins demà.

Literalment. El poti-poti complet. Això nostre de vegades sembla un xou de Truman versió Verbàlia.

*”Circular amb un cotxe elèctric pot ser més car que fer-ho amb un de benzina”. Què, no hi heu pensat, oi? Us heu distret? Doncs fem-ho ara, va. Repasseu-la bé, perquè hi he canviat una cosa. Una cosa de no re, quasi imperceptible, però que la fa dolenta. O com a mínim no genuïna. Aquesta segona, no pas la primera, que estava bé.

Us dono un cop de mà. Mireu aquesta altra: “Tant de bo l’aigua de l’aixeta sortís tan fresca a l’estiu com ho fa ara” (autèntica, com tots els exemples que poso).

Què, us aneu situant? Veieu per on vaig? Si no us fa res, com que la qüestió no és senzilla d’explicar, hi tornarem més endavant. Hi ha més substància que no sembla (però si realment no us en sabeu estar, comentaris a Tw, a @pauetvidal). Apa, aneu-hi rumiant, si de cas.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.