L’actualitat que se’ns menja ha anat apaivagant, tal com era d’esperar, la revolta dels diacrítics, però sota la cendra que en resta (sota la cendra que en resta, que inspirat! M’agradaria ser poeta per titular així un recull de versos) encara cremen brases al cor de molts catalans de bon ídem. La cosa cou, per dir-ho curt. Me n’he pogut adonar aquests dies que el pelegrinatge adoctrinatori m’ha dut a dos planetes tan diferents com un concurset diacrític al Correllengua i el 16è Simposi de l’Institut Nova Història, ‘La història censurada de Catalunya’.

Els respectius públics i les intencions respectives dels organitzadors no podien ser més diferents, i en canvi, tan aviat com grataves una mica, la coïssor apareixia. He vist especialment dolgut el gremi de mestres i professors, com si la Filològica els hagués clavat una coltellada per l’esquena. I com que allà hi vaig dir la meva, en atenció a la insistència del dieresista Rudolf Ortega, ho posaré per escrit. Així ja hi haurem intervingut tots.

I el que dic d’entrada és que no sóc capaç d’abrandar-me pels accents. Em sap greu, no aconsegueixo enserrellar-me pel desconcert de la pobra senyora que regala, la dona-que-dona (si fos la dona que es dona, poder encara…). Sóc un mal filòleg, ja ho sé, i segurament pitjor català. Però és que les possibles confusions que crearà la polèmica diacrisi em semblen tan insignificants, tan xirriquitiues, comparades amb la feinada que tenim per espolsar-nos de sobre el complex d’inferioritat, la submissió que ens té afogats al fons de la bassa, que no li trobo gaire la solta. Veig els esforços que fa l’IEC amb la gramàtica, més el plus de comunicació que li exigim per transmetre correctament el missatge de renovació, i penso malaguanyats. Invertim temps, calers i talent a maquillar el moribund, i quan ens haurem posat d’acord (perquè també és ver que hi ha especialistes que han replicat amb molt de seny les noves propostes) sobre el color dels cabells i la medicació per a l’arrítmia, ens el trobarem allà estès, damunt la taula freda de la morgue, com el bell cadàver de Jim Morrisson.

Perdó, perdó, no volia tornar a fer d’ocell de mal averany. Torno al dia crític. La meva hipòtesi per explicar l’èxit d’aquesta polèmica (èxit mesurat en termes moderns, és a dir, aparicions en xarxa, repiulets i magrades) és que el poble l’ha entesa. Vull dir que la gent, el parlant, essent capaç de comprendre el concepte d’accent, no s’ha pogut estar de dir-hi la seva. La llengua bona és la que parlo jo, els accents me’ls estimo perquè me’ls he suat i pobres de vosaltres que me’ls toqueu. I embolica que fa fort. Si la Cabré i companyia haguessin tingut la vista d’engegar la campanya de la gramàtica per, posem, la qüestió del subjecte postverbal, molt més funesta per a l’estructura de la llengua (és el motiu pel qual la canalla ara fan les interrogatives amb aquesta cantarella tan estranya) però impossible d’entendre per a un profà, el galliner no s’hauria esvalotat d’aquesta manera. El galliner, quan mires de fer entendre que la causa primera d’aquesta anomalia lingüística en què vivim és la submissió, calla perquè no ho entén. Segurament sóc jo que no m’explico bé. Però és el mateix galliner que esbat aïradament les ales quan deixes anar puesto o iclésia i en canvi es meravella en descobrir (i alerta que això és una anècdota real, de diumenge) que Elche no solament és un topònim català que en realitat es diu Elx sinó que s’hi parla la llengua perquè forma part del País Valencià. La submissió és això.

Per això em va agradar tant assistir al simposi de Nova Història. Perquè, més enllà de l’encert o l’extravagància de les ponències (n’hi ha de les dues menes), el que transmet l’esperit d’en Jordi Bilbeny i companyia és orgull pel que s’és, pel que s’ha estat i pel que es vol ser. Els han dit de tot, de somiatruites a fanàtics, i no dic que no hi hagi línies investigatives que no despertin cert estupor. Però, per damunt de tot, el que em sembla que els mou és la voluntat de no sotmetre’s a l’abús, de no plegar-se a l’anorreament. De prendre (i transmetre) la consciència que allò que és nostre és nostre i no té per què ser inferior al que és del veí. De no acceptar aquest suïcidi lent i vergonyant amb què somriem a la foto.

Ai, que me’n descuidava. Perquè vegeu que jo els accents també me’ls estimo, he fet un experiment post-diacrític i n’hi he posat un a la diacrisi. A veure què. I voilà. Molt escaient, tractant-se de morgues i cadàvers. Que cadascú s’imagini aquesta evacuació com li plagui.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.