TC

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’activitat del Tribunal Constitucional espanyol aquests darrers mesos és realment frenètica. Tant que arribes a pensar que deuen fer hores extres i tot, de tanta obsessió com tenen. Qualsevol cosa que fa el govern o el Parlament de Catalunya hi va a parar i ràpidament és desautoritzada.

Aquest frenesí és, en realitat, la mostra perfecta de la impotència espanyola. No poden fer servir l’exèrcit contra Catalunya –sobretot perquè, de fet, no tenen cap exèrcit que puga ser efectiu en aquest cas. No saben fer servir la via de la democràcia –que seria la més senzilla de totes: urnes i a votar. I veuen que el Principat va fent el seu camí i ja no espera res ni ningú. En això, la unitat d’acció al parlament espanyol és un canvi espectacular de veres.

Què els queda? Ells es pensen que els queda la justícia. És un error enorme, perquè les legalitats es creen, no cauen del cel. Però ells volen creure en una mena de destí diví que els protegirà. I per això es dediquen a intentar dictar normes mitjançant sentències. Per més absurdes que siguen i a risc de fer el ridícul. Perquè quina explicació jurídica té que ataquen ara el Departament d’Exteriors si les funcions que té es basen en un decret del 2014, el 170, que el govern espanyol no ha criticat mai? La tradició els empara, això és cert: quan feia mesos que Cuba era independent, els tribunals espanyols encara continuaven enviant resolucions a l’illa, de les quals ja no feia cas ningú. Van pel mateix camí.

Per mi, poden anar omplint tant de paper com vulguen. Però em sorprèn que no siguen conscients que l’abús que cometen fins i tot va contra seu. Un tribunal com el Constitucional hauria de fer sentències molt excepcionals. La seua autoritat es basa en això: que és l’últim recurs, en teoria, l’àrbitre suprem. Si fa una sentència cada dia, les seues resolucions deixen d’impressionar i arriba un moment que gairebé ni són notícia.

Crec que és això que els passa ara, ja. Amb un afegit encara més important en termes polítics: a l’altra banda ja hi ha una gent, un govern, un parlament, un país, a qui tot això ja no impressiona gens. El 9-N van desobeir multitudinàriament i allò ho va canviar tot. Ara els polítics catalans ja es miren aquestes sentències no pas com una cosa a respectar de manera obligada, sinó com una peça més de l’estratègia política. I tot fa pensar que, si continuem així, molt aviat arribarà aquell moment que la desobediència serà ben sistemàtica. I el Constitucional espanyol començarà a recordar aquell altre tribunal de Madrid  que el 1898 enviava papers i més papers, de manera tan solemne com inútil, a Cuba.

(Per cert: en el lamentable reportatge francès sobre Juan Carlos, hi ha un moment realment espectacular. El qui va ser rei d’Espanya justifica el seu passat dient que simplement va passar ‘d’una legalitat a una altra legalitat’, i que la cosa important és que tot es va fer des de la legalitat. Doncs, efectivament. Així és com es fan les coses i això mateix farem nosaltres: passar d’una legalitat a una altra legalitat. Bravo per la sinceritat, Juan Carlos!)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.