Aquest dissabte, al Saló Automobile Barcelona, que en pagès s’havia dit Saló de l’Automòbil, Xavier García Albiol deixava anar un parell de les seues perles ultracultivades: una, que el procés sobiranista ‘només interessa a l’elit burgesa’; i dues, que a la gent ‘normal’ no li interessa la independència, sinó ‘poder comprar-se un cotxe dels que veiem en aquest saló’, tenir estabilitat laboral i poder viure amb ‘normalitat’. (Això de ‘normal’ i ‘normalitat’ ho he trobat sense cometes però idèntic a tots els mitjans, cosa que em porta a pensar, venint de qui ve, que també deu ser textual.)

Doncs la intel·lectualitat del PP català ha parlat, i ho ha fet en el context de la campanya pel sí i pel no. Una campanya que, mentre no surten la data i la pregunta, és bàsicament del sí o no al referèndum (ja sigui per acció o per omissió). En aquests llimbs esgotats i esgotadors, les raons dels uns i els altres no poden establir cap diàleg, perquè habiten realitats paral·leles i/o divergents: per una banda, hi ha els que ja viuen amb el cap en una Catalunya independent; per l’altra, hi ha els que treballen per unes noves eleccions autonòmiques que escombrin la majoria ‘indepe’ del parlament. Sigui l’objectiu que sigui, l’ambient és de campanya, la gent està cansada, i el vocabulari no es tria en va.

Em cridaven l’atenció les paraules d’Albiol perquè, si bé a la manera de Forocoches, no entren en contradicció del tot amb la retòrica dels seus enemics de classe: em refereixo al discurs que contraposa els interessos dels ‘de baix’ amb els dels ‘de dalt’, essent els ‘de dalt’ el govern de Junts pel Sí, dominat per la burgesia convergent –quina si no?–, que destina diners públics a escoles d’elit i a la sanitat privada. (No sé si em deixo res.) Fins i tot algú tan poc sospitós de ser peper com Xavier Sardà també recorria a l’analogia sobiranisme-elits tot afirmant que ‘hi ha dues-centes famílies de Barcelona a les quals la independència els aniria molt bé’. Com diria el Coco de Barri Sèsam: amunt-avall, dreta-esquerra. Fàcil, fàcil, com ha de ser en un moment de la història que no tenim temps d’aprofundir en res.

El discurs dual de bons i dolents absoluts, doncs, és fet a mida per a l’era de la fast-veritat. És senzill, entra ràpid i cala fondo. Per aquest motiu, quan Albiol pretén identificar independentisme i elit burgesa, no ho fa pas per convèncer el precariat del Círculo Ecuestre, que és elit però de la bona, perquè no és burgesa, que la burgesia només és catalana i Pujol-Andorra-bla-bla-bla. Tampoc no s’adreça al votant de la CUP-comparsa-de-Junts pel Sí-Mas-Liechtenstein-tal-tal-tal. Ni tan sols pensa en els que som independentistes i alhora voldríem un cotxe de la fira l’automòbil, de cinc portes i elèctric si pot ser. Fora, fora complexitat. És tot més fàcil que això!

Relacionant burgesia i independència, Albiol pica l’ullet a un tipus de ciutadà d’esquerres més aviat abstencionista, posem que potencial votant d’un nou partit anti-elit-burgesa –partit pro-dret de decidir, però, paradoxalment, l’últim que queda per decidir-se– i que pot caure com fruita madura si al final aquest nou partit es contradiu i fa el joc a les elits burgeses donant suport al referèndum de Junts-pel-Sí-Mas-Pujol-ens-roba-Andorra-tacatà. Com que mitja feina ja s’ha fet –des de convergència i des de fora–, hom només ha d’esmentar la combinació ‘elit-burgesia-independentisme’, perquè la ment habituada als sil·logismes pim-pam-pum acabi de completar la carambola del mal total.

Albiol tanca el cercle apel·lant a la unió dels anti-convergents, un espectre creixent i tan transversal, ja, que el podem trobar en votants de tots els colors de l’hemicicle, des d’independentistes esquerrans fins a espanyolistes ultradretans, des de franquistes a antifranquistes, des de catalanistes a anticatalanistes furibunds. L’anti-cónver ara mateix potser és l’únic consens amb prou força per a plantar cara a l’altre gran consens, el de la majoria pro-referèndum, i dinamitar la unitat independentista ja tensada de mena. I és un consens tan collonut que a Albiol –del PP, el PP!– li permet de parlar a boca plena de la corrupció de convergència —de la corrupció!, el PP!— per coquetejar amb Domènech i picar ERC. Amb dos melons de pell de granota! ‘Fem fora la màfia’, els ve a dir, als que des de Catalunya proclamen ‘Fem fora el PP’.

Però no us penseu que aquest article va de la vista que ha tingut l’Albiol, no. Aquest article va de la ceguesa de l’ex-convergència. Els amants dels matisos i les tonalitats de grisos, els que coneixem pedecàters joves, honestos, treballadors, amb vocació de servei públic, ens demanem, amb tot el dolor per ells, quina classe d’estratègia és aquesta del PDECat que obstaculitza la investigació dels seus alhora que n’exigeix la presumpció d’innocència. Si respon al temor que paguin cónvers justos per pecadors, penseu que els vostres justos ja ho paguen ara, i els que sobrevisquin ho pagaran més tard. Val per a la independència i val per a la política en general: quan ja feu més favor als adversaris que a vosaltres mateixos, l’estratègia no és la més encertada. Però si és que els vostres justos no es poden defensar sols, ni per mantenir el poder no podreu bregar, perquè només en quedaran les cendres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.