Més de mil vuit-cents assistents ompliran demà la sala gran del Kursaal de Sant Sebastià, al País Basc, per escoltar la conferència compartida per l’ex-president basc Juan José Ibarretxe i l’ex-president català Artur Mas. Parlaran del dret de decidir i del procés d’independència de Catalunya. L’acte és també el trencament del silenci d’Ibarretxe, que després de la seva caiguda va submergir-se en la vida acadèmica i s’allunyà del combat polític –començà a impartir classes sobre desenvolupament humà sostenible en universitats internacionals. La conferència és una iniciativa d’Agirre Lehendakaria Center –un think tank presidit per l’ex-president– i Gure Esku Dago –una plataforma pel dret de decidir.

La conferència ha fet surar altra vegada les comparacions entre els casos de Mas i Ibarretxe. De fet, abans de la renúncia de Mas, ara fa més d’un any, ja s’havien fet aquestes comparacions entre el destí polític d’Ibarretxe i el que alguns sectors desitjaven al president català. El fet cert és que si Ibarretxe va ser arraconat pel seu partit, el PNB, i per l’acció judicial contra l’esquerra independentista que li va fer perdre el govern, Mas va rebre el cop d’un sector determinat del moviment independentista, la CUP, però continua fent política activa. Podríem dir que ni a un ni a l’altre no els van tombar els electors. Sigui com sigui, les conseqüències de l’un cas i de l’altre no són iguals de cap manera. Ni pel que fa als protagonistes, ni pels efectes sobre el procés polític que van impulsar.

Inici de la unitat sobiranista
Recordem breument quin va ser el trajecte polític que va impulsar Ibarretxe des de la presidència del govern basc. Hi va arribar el gener de 1999. Fou el lehendakari més jove (quaranta-un any), després d’haver substituït l’històric José Antonio Ardanza com a candidat del PNB. El seu partit va obtenir 21 diputat. Sumats als 6 d’Eusko Alkartasuna (nacionalistes d’esquerres) i amb el suport dels 14 d’Euskal Herritarrok (EH, nova marca de l’esquerra independentista, amb Arnaldo Otegi al capdavant), Ibarretxe va poder formar govern. Dos anys més tard, el 2001, la inestabilitat parlamentària pel trencament de l’acord amb EH arran de la fi de la treva d’ETA va dur-lo a convocar eleccions avançades.

El xoc més dur
A les eleccions del 2001 va començar el xoc més dur entre el bloc sobiranista basc i el bloc nacionalista espanyol, que va presentar Jaime Mayor Oreja (PP) i Nicolás Redondo Terreros (PSE). Euskal Herritarrok va perdre la meitat dels diputats (de 14 a 7) i la coalició encapçalada per Ibarretxe (PNB-EA) va passar de 27 diputats a 33. El president va ser investit en la segona votació amb 3 vots d’Ezker Batua (Esquerra Unida). A la nova majoria li faltaven dos diputats per a la majoria absoluta. El juny d’aquell any es va fundar Batasuna i va ser il·legalitzada un any després. El grup parlamentari de l’esquerra abertzale va passar a denominar-se Sozialista Abertzaleak (SA).

Anunci i reforma immediata del codi penal
El 25 d’octubre de 2003 Ibarretxe va anunciar una proposta de nou estatut polític. Volia definir el País Basc com un estat lliure associat. Tanmateix, el camí per aconseguir-ho era la reforma estatutària d’acord amb el procediment establert per l’estatut vigent del 1979. Calia aprovar la proposta al parlament basc i, a continuació, portar-la a les corts espanyoles perquè fos aprovada. Ibarretxe va anunciar des del primer moment que, si l’estatut s’encallava al congrés espanyol, convocaria un referèndum vinculant des del parlament basc. Aquest anunci va portar el govern d’Aznar a aprovar una reforma del codi penal per tipificar de delicte de desobediència la convocatòria d’un referèndum o d’unes eleccions sense permís de les corts espanyoles. La reforma establia una pena de 3 anys a 5 de presó i de 6 anys a 10 d’inhabilitació. Va ser aprovada el 28 de novembre de 2003.

Sí al parlament; no al congrés
El parlament basc no va aprovar la proposta de nou estatut fins el 30 de desembre de 2004, un any després d’haver-se anunciat. Va obtenir 39 vots favorables i 35 en contra. El grup Socialista Abertzaleak va destinar-hi 3 vots a favor i 3 en contra. El setè diputat de SA era Josu Urrutikoetxea, que havia fugit de resultes d’una ordre de detenció de la justícia espanyola. El gener del 2005, la proposta de nou estatut del País Basc va entrar a tràmit al congrés espanyol i va ser presentada i debatuda el primer dia de febrer. Fou Ibarretxe mateix qui va defensar la proposta a la tribuna del congrés davant la duresa de les intervencions dels principals partits espanyols. El resultat de la votació va ser contundent: 313 vots en contra, 29 vots a favor i 2 abstencions (d’Iniciativa per Catalunya).

Eleccions plebiscitàries?
La votació del congrés espanyol va portar Ibarretxe a convocar eleccions dos mesos i mig després. Les va convocar com si fossin un plebiscit sobre el pla presentat a Madrid, però el resultat va donar peu a interpretacions per a tots els gusts, segons cada partit. El cas és que la coalició PNB-EA va perdre quatre diputats (de 33 a 29). L’esquerra abertzale, il·legalitzada per tots costats, va arribar a presentar una candidatura camuflada sota el nom de Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB), que va sumar dos diputats (de 7 a 9). Aquelles eleccions també van portar al parlament Aralar, escissió de l’esquerra abertzale crítica amb ETA, amb un diputat. La balança entre sobiranistes bascs i nacionalistes espanyols fou igual que l’anterior parlament i Ibarretxe va tornar a ser investit amb els vots de PNB, EA, EB i dos diputats del PCTB.

Ibarretxe, a judici
La tercera legislatura d’Ibarretxe va començar amb un esforç especial per a la negociació entre ETA i el govern espanyol. La negociació la va menar Josu Jon Imaz, president del PNB, mentre que Ibarretxe va dedicar-se al govern. L’anunci d’una treva d’ETA va portar el president a reunir-se amb Otegi i dos dirigents de l’esquerra abertzale malgrat la il·legalització encara vigent l’abril del 2006. El Foro d’Ermua va presentar una querella contra Ibarretxe per aquella reunió amb Batasuna i, juntament amb Patxi López i Rodolfo Ares del PSE –que també s’havien reunit amb Otegi–, van anar a judici per desobediència l’octubre del 2007. El cas va ser arxivat el gener del 2009.

Abans del judici, Ibarretxe va presentar un nou full de ruta. Proposava d’acordar el respecte al dret de decidir dels bascs amb el govern espanyol –a les mans de Rodríguez Zapatero des del 2004– i després portar l’acord al parlament basc perquè convoqués un referèndum vinculant el 25 d’octubre de 2008. Si no s’arribava a l’acord amb Zapatero, Ibarretxe proposava de convocar una consulta no vinculant la mateixa data. I si això tampoc no era possible, tornaria a avançar les eleccions a final del 2008.

El TC entra en joc
Com era previsible, no hi hagué acord amb el govern espanyol i el 27 de juny de 2008 el parlament va impulsar una llei de consulta del poble basc amb 34 vots a favor i 33 vots en contra, amb l’abstenció de 7 diputats dels 9 que tenia l’esquerra abertzale. El govern espanyol no va deixar passar el temps i va presentar un recurs d’impugnació contra la llei al Tribunal Constitucional. L’11 de setembre el TC declarava la inconstitucionalitat de la llei.

Sense desobeir i sense majoria
Els sobiranistes bascs no van desobeir la suspensió de la llei i es van limitar a fer un acte simbòlic el dia que s’havia de fer la consulta (25 d’octubre de 2008). A continuació, es van anunciar unes noves eleccions el primer de març del 2009. Ibarretxe va repetir com a candidat del PNB però ja molt qüestionat per sectors poderosos del partit. A més, Eusko Alkartasuna havia decidit de presentar-se tot sol, potser per mirar de capturar el vot orfe de l’esquerra abertzale, que aquesta vegada no es podia presentar per les prohibicions de la llei de partits que s’aplicava a totes les seves marques electorals.

Ibarretxe va fer un bon resultat, amb 30 diputats pel PNB, però les candidatures solitàries d’EA i Ezker Batua van aconseguir tan sols un diputat cadascuna. Aralar va ser l’única que va captar una part del vot de l’esquerra abertzale i va passar d’1 diputat a 4. Tanmateix, aquest resultat deixava el sobiranisme dos diputats per sota de la majoria absoluta i, en canvi, donava per primera vegada a la història del País Basc una majoria als partits nacionalistes espanyols: PSE, amb 25; PP, amb 13; i UPyD, amb 1. El 5 de maig Patxi López era investit lehendakari i Ibarretxe anunciava que es retirava de la política.

Pocs punts de comparació
És evident que no hi ha punts sòlids que permetin d’establir una identificació entre la trajectòria de Juan José Ibarretxe i la d’Artur Mas. L’ex-president de la Generalitat va tenir un mandat de poc més de cinc anys. Va convocar una consulta sobre la independència a desgrat de la prohibició del TC. I va convocar eleccions per obtenir un mandat democràtic que fes possible d’obrir el camí de la independència sense esperar l’acord amb l’estat espanyol. Ibarretxe no va proposar en cap moment un trencament amb la legalitat espanyola ni un procés de desconnexió unilateral. Parlem de renúncia? D’error? D’estratègia? No sabem què hauria passat si hagués revalidat la presidència el 2009, però es va palesar que com més anava menys suport del seu partit tenia i que l’estat espanyol li havia impedit de disposar institucionalment de la majoria social que existia.

La marxa enrere del PNB
A més, tampoc no és comparable l’estat en què va quedar l’independentisme després d’Ibarretxe i l’estat actual del procés d’independència català, un any després de la renúncia de Mas. Si al País Basc el PNB va fer una passa enrere i va tornar a les posicions més conservadores i autonomistes, a Catalunya el PDECat i ERC –al govern– amb la CUP –al parlament– s’han compromès a fer un referèndum d’independència digui què digui l’estat espanyol.

La conferència de demà entre tots dos ex-presidents ha alçat molta expectació. Curiosament, hi assistirà Arnaldo Otegi, que va ser empresonat poc després de la retirada d’Ibarretxe, i no hi anirà Iñigo Urkullu, actual president basc i un dels frens del sobiranisme basc per una via cap a la independència. De primer, s’havia de fer en una sala de conferències de poc més de sis-centes cadires. L’organització va haver de canviar de lloc per l’allau d’inscripcions que hi hagué de seguida. Ara es farà en una sala amb més de mil vuit-centes places.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb