El pas que ha fet el diari El País per a esdevenir definitivament una arma declarada de l’estat espanyol per a atacar per terra, mar i aire l’embranzida independentista quatre dies abans del 27-S és cada vegada més desvergonyit. Ho vam veure amb l’editorial dedicat a atacar i menystenir l’article que van publicar precisament a les pàgines d’aquell diari els candidats de Junts pel Sí, un editorial que queia en l’insult i el menyspreu dels autors. I ara veiem com El País estén aquest menyspreu a més llocs i a més gent de Catalunya.

L’exemple més clar és la sèrie que el diari ha començat fa dos dies i que ha batejat amb el nom de ‘Cataluña extrema’. Una sèrie que ha encarregat a un periodista anomenat Rubén Amón, que fins ara havia escrit per a mitjans com El Mundo i El Confidencial i que també havia treballat o col·laborat a Onda Cero, Antena 3 i La Sexta. I ara s’estrena amb El País, un diari que l’ha convertit durant aquests primers dies de campanya en una mena d’enviat especial a Catalunya. A la ‘Cataluña extrema’.

El concepte d’enviat a la província per veure i explicar a la metròpoli què hi fan els vilatans és d’una innegable mentalitat colonial: ja tenen una redacció a Catalunya que coneix bé el país i que el pot explicar des del punt de vista polític o ideològic que honestament vulgui. Però no, hi envien en Rubén Amón. No és el primer cop que ho fa, El País: l’any passat, pocs mesos abans del 9-N, el diari va encarregar uns quants reportatges al periodista Daniel Verdú, el primer dels quals va titular ‘Viatge al sobiranisme‘. Era també una mirada externa a Catalunya que venia al Principat per a explicar a Espanya què hi passa, què s’hi cou. Però, a diferència d’Amón, Verdú venia amb una mirada neta, disposat a entendre el creixement del sobiranisme i com i per què havia penetrat en tantes capes de la societat catalana; ho feia amb respecte, amb un punt de vista espanyol, però amb una evident curiositat personal i la voluntat d’anàlisi periodística seriosa.

Aleshores, quan Daniel Verdú escrivia aquests reportatges, El País ja havia dedicat més d’un editorial a l’opció independentista, amb un to absolutament despectiu. Però, tot i amb això, apareixia entre les pàgines, ocasionalment, un text que intentava fer allò que aquests últims dies Iñaki Gabilondo ha lamentat que no es fes més: intentar entendre què passava a Catalunya.

Ara El País ja no deixa espai ni a això. I l’enviat especial que escriu sobre la ‘Cataluña extrema’ ho fa amb una voluntat ridiculitzadora, gairebé provocadora. Què fa Rubén Amón? Escrivia aquest dimarts el reportatge (amb vídeo inclòs) ‘Una “estelada” a Springfield‘, en què comparava Flix amb el poble dels Simpson. El to de l’article (‘l’Ebre proporciona als veïns tots els requisits per a sentir-se diferents i maltractats alhora…’) presenta els veïns de Flix com gent abduïda per l’independentisme. L’independentisme com un virus, ‘com un xarampió’, tal com s’hi refereix un dels pocs testimonis recollits pel periodista, ‘una àvia del poble tarragoní’, que diu que ‘és un xarampió perquè es contagia molt ràpidament. La malaltia no és greu. Els passarà aviat i continuarem essent espanyols’.

L’elecció dels testimonis és curiosa: a part aquesta àvia, un parell de veïns més escèptics o contraris a la independència. Només una noia favorable, que apareix al vídeo, al final, amb una música de fons que sembla sortida d’una comèdia musical; i el vídeo s’acaba i les paraules de la noia es confonen amb la melodia ridícula. Un punt de vista ridiculitzador de Flix, perdó, de ‘Flics’, com sembla que es diu el municipi on ha anat a parar aquest periodista que vol parlar de la ‘Cataluña extrema’.

Aquest era el segon reportatge de la sèrie. En el primer es preguntava què se’n faria, del Poble Espanyol de Barcelona si Catalunya esdevenia independent. Res més a dir.

Les preguntes d’El Periódico. I els experts que les responen…
I ja que parlem de preguntes sobre el futur d’una Catalunya independent cal destacar la sèrie que ha començat El Periódico. Ja ha preguntat ‘cobrarem la pensió?’ i (fins i tot) ‘hi haurà trens i avions?’. I tot seguit ha estat el torn de la pregunta ‘estaríem protegits?‘. I l’article comença així: ‘Terrorisme gihadista, narcotràfic, immigració clandestina, ciberdelinqüència, crim organitzat, blanqueig de capitals…’ És a dir, una enumeració dels perills als quals la nostra societat està exposada i als quals la Catalunya independent en primera instància (podrien ser anys, diu l’article) seria més vulnerable. I com fonamenta l’anàlisi? Amb uns quants experts: un expert en terrorisme i catedràtic de la Universitat de Granada; un investigador del Real Instituto Elcano i, sorpresa, ‘l’experta en seguretat pública’ Gemma Galdon. Ah, i l’ex-diputat d’ICV Jaume Bosch, que és presentat així: ‘Possiblement el polític català amb més coneixements en matèria de seguretat’.

La foto: Iceta balla Queen o ‘El xou de Truman’
I una foto per a la reflexió. Ja fa moltes campanyes electorals que es diu que els mítings de campanya, el lloc on es fan, són com un plató de televisió, en què es fa una escenificació, uns enquadraments de candidats en actitud ferma, deixant anar els missatges que els convenen, acompanyats habitualment de gent jove amb banderes del partit. Però aquestes últimes hores ha circulat a la xarxa una foto que és el gran exemple d’això que dèiem: Miquel Iceta envoltat de senyeres i de banderes vermelles del PSC-PSOE, amb un grup més aviat escàs de seguidors que s’hi atansen; possiblement ballant el ‘Don’t stop me now’ de Queen; les càmeres de televisió i de fotos enfocant-lo i, rere les càmeres, res, la buidor del pavelló. Escenificació i els minuts que li corresponen per bloc electoral a TV3 i el que li vulguin donar les televisions privades espanyoles. L’ex-diputat de la CUP Quim Arrufat l’ha fet córrer, amb aquest missatge: ‘La tele enganya. Aquí l’acte-bailoteo d’Iceta (o com es descomposa el règim, en directe)’. Un altre usuari de Twitter exclamava: ‘El Show de Truman!’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb