D’aquí a deu dies haurem tornat a votar, aquesta vegada en una convocatòria il·legal forçada pel president del govern espanyol, un tal M. Rajoy, que ja hem vist que té tant de respecte per la llei com n’ha tingut mai per la veritat (qui podrà oblidar aquells ‘hilitos de plastilina en estiramiento vertical’?). Oficialment i per als partits espanyols, es tracta d’unes eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya. Per a mi, i compto que també per a les tres llistes d’ara que van votar-hi a favor el 27 d’octubre, seran un petit pas més en el procés de proclamació i consolidació de la República. Per això és imprescindible que no manqui a les urnes cap vot dels nostres; per això aquests dies de campanya hem d’ajudar tothom qui dubti a no errar a l’hora de triar la butlleta. I què vol dir no errar, per a mi? Doncs no perdre de vista que, de les set candidatures que fins ara tenien representació parlamentària, n’hi ha quatre que juguen amb les cartes marcades. Marcades per la vergonya.

Té les cartes marcades el PP: ho proclama el seu líder autonòmic i candidat, barroer com és, quan acaba les seves arengues amb un nítid ‘a por ellos’. No cal que hi perdem més el temps: encarnen l’actitud del senyor disposat a fuetejar l’esclau que no abaixa els ulls en la seva presència, i l’esclau som tots nosaltres. Les té marcades Ciutadans, que cerca sempre paraules suaus per a la concepció unitarista que té d’Espanya. Però fins i tot quan les troben se’ls veu venir d’una hora lluny, liderats per aquell noi tan polit i aquella noia tan empolainada com un Kent i una Barbie d’estar per casa, que ja veus que amaguen trumfos a les mànigues. Si mai governessin el país el desmuntarien peça per peça fins a convertir-lo, això pretenen, en quatre inofensives províncies. Escolteu-los bé quan parlen i ja m’ho sabreu dir.

I també, que ningú no s’enganyi, té les cartes del tot marcades el PSC, i com les hi té! El PSC és corresponsable de l’aplicació anticonstitucional i miserable del 155 i de tot allò que ha comportat. Per això és tan indignant –tant que cal esforçar-se molt per no engegar estirabots– haver-los sentit dir que els qui són a la presó hi són perquè s’ho han cercat. Ho va dir un dels seus, un senyor que un dia va ser president de la Generalitat, i no se n’ha retractat ni ha demanat perdó ningú en el seu nom. Per això és tan ofensiu veure com balla i torna a ballar el seu cap de llista, en una mostra abjecta de frivolitat que mai no li hauríem de perdonar. Per això és tan cínic que sigui ell, justament ell, qui pretengui abanderar per a la legislatura que ve, diu, una suposada reconciliació. Diria que, en comptes d’oferir reconciliació, allò que correspon als botxins quan els arriba l’hora del penediment és demanar perdó. I avui el PSC és entre els botxins.

Pel que fa als comuns, ells que venien a canviar-ho tot de dalt a baix, es diguin ara com es diguin, s’han passat tota la darrera legislatura fent de funàmbuls entre el sí i el no, abanderant l’ideal utòpic d’una impossible nova transició contra les propostes concretes, tangibles, de ruptura. I, arribats al punt de màxima tensió, han optat per més funambulisme amb aquella proclama innoble: ni DUI ni 155. I per reblar-ho ara resumeixen el punt on som dient que l’independentisme ha despertat el fantasma del feixisme. Que és com afirmar que les noies amb minifaldilla exciten els violadors latents i quedar-se tan ample. Perquè ho han dit i s’han quedat tan amples. Vegeu si no tenen, ells també, les cartes marcades per la vergonya.

No dubteu, doncs, i ajudeu tots els dels vostres entorns a no dubtar. En aquestes eleccions il·legals que ens hem conjurat per tornar a guanyar hi ha quatre candidatures marcades per la vergonya. Per això reivindico el vot per a qualsevol de les altres tres: la del president, la d’Esquerra i la de la CUP. Amb la confiança que, si guanyem, totes tres lluitaran amb nosaltres, braç amb braç, per aixecar la República dia a dia fins a fer-ne una realitat indiscutible i reconeguda. Res més sinó això dóna sentit al vot el 21 de desembre. Anem-hi i forcem una vegada més el salt endavant que ens cal per sobreviure a aquest malson que alguns anomenen Espanya. Anem-hi, i alliberem-nos-en per sempre.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]