05.07.2025 - 21:40
The Washington Post · Kasha Patel
Els científics han seqüenciat l’ADN sencer d’un individu de l’antic Egipte –concretament, de l’època en què es van construir les piràmides– per primera vegada a la història. És la seqüència genètica completa més antiga que s’ha estudiat mai.
Els resultats de l’anàlisi, publicats dimecres a la revista científica Nature, revelaren que les restes pertanyien a un terrissaire, possiblement molt respectat a la comunitat en què vivia, i que es creu que podria haver viscut fins a seixanta anys. L’estudi també dóna pistes sobre els moviments migratoris dels humans en aquella època: un 20% de l’herència genètica de l’home coincideix amb la d’uns altres habitants de l’Àsia occidental, a la zona on avui dia hi ha els països de l’Irac, l’Iran i Jordània.
Aleshores –fa més de quatre mil anys–, Egipte i Mesopotàmia eren dues de les societats més complexes del planeta. Ara, la seqüenciació de l’ADN publicada aquesta setmana ha revelat fins a quin punt s’entremesclà la població d’aquestes dues civilitzacions.
“La descoberta ha estat molt interessant perquè, gràcies a l’arqueologia, ara sabem que la cultura egípcia i la cultura persa van influir-se mútuament durant mil·lennis”, explicà Adeline Morez Jacobs, autora principal de l’estudi, en la conferència de premsa de presentació del document. Tant Egipte com Mesopotàmia compartien certes pràctiques: en totes dues civilitzacions es criaven animals domèstics, i en totes dues s’empraven sistemes d’escriptura.
Tot i que els arqueòlegs ja tenien constància d’aquests punts en comú, l’estudi publicat aquesta setmana evidencia que “sota tota aquesta xarxa d’idees hi havia una xarxa de persones que es desplaçaren [d’un territori a l’altre] i es barrejaren amb la població local”, segons que explica Jacobs, investigadora de la Universitat John Moores de Liverpool i del Francis Crick Institute.
Si bé les troballes arqueològiques han permès als experts de formar-se una imatge general prou detallada de la vida a l’antic Egipte, les anàlisis genètiques dels individus del període han estat molt escasses –per culpa, en part, de la degradació de moltes mostres d’ADN a causa de la calor. La mala conservació de l’ADN ha fet que, fins ara, tan sols s’hagi pogut seqüenciar parcialment el genoma de tres individus de l’antic Egipte. Tanmateix, tots tres visqueren en etapes posteriors de la civilització, prop d’un mil·lenni després de l’individu analitzat en l’estudi publicat aquesta setmana.
Ara, gràcies a la millora de la tecnologia, els científics han pogut analitzar el genoma complet d’un home enterrat al poblat de Nuwayrat, uns dos-cents seixanta-cinc quilòmetres al sud del Caire, que fou desenterrat fa més d’un segle i traslladat al Museu Mundial de Liverpool. L’anàlisi ha ofert als experts una finestra inusual a la vida d’algú que no formava part de la reialesa egípcia: encara que era un treballador, l’home va tenir un enterrament més elaborat, propi d’algú d’una classe social més alta.
“Tan sols aquests darrers deu o quinze anys hem après a prendre mostres molt petites d’esquelets antics per maximitzar les possibilitats de recuperar-ne l’ADN”, explicà Linus Girdland-Flink, coautor i arqueo-genetista de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) en la conferència de premsa de presentació de l’estudi.
Les restes es van trobar en un recipient de ceràmica col·locat dins una tomba excavada en la roca, cosa que probablement ha ajudat a mantenir-ne l’ADN en un estat de conservació inusualment bo.
La datació per radiocarboni indicà que l’home probablement visqué entre el 2855 i el 2570 abans de Crist, en una etapa històrica en què l’antic Egipte experimentà grans avenços polítics i arquitectònics. El començament d’aquesta edat d’or de la innovació, coneguda com l’Imperi Antic, estigué marcat per la construcció de piràmides notables, com ara el primer complex piramidal escalonat del rei Zoser i la Gran Piràmide de Guiza.
Durant l’anàlisi, els autors descobriren que un 80% del genoma de l’individu estava vinculat al d’uns altres individus del nord de l’Àfrica, cosa que mostra que el gruix de l’herència genètica de l’individu provenia de la població local. Tanmateix, el 20% restant de la seva ascendència és vinculat a individus de l’est del Creixent Fèrtil i particularment de Mesopotàmia, prop d’on hi ha l’actual Irac.
Les troballes proporcionen “proves genèriques que les persones [de la zona] es van traslladar a Egipte i es van barrejar amb les poblacions locals en aquella època, cosa que abans només podia deduir-se de les anàlisis d’artefactes arqueològics”, explica l’Institut Francis Crick en un comunicat de premsa.
L’estudi s’ha centrat en el material genètic d’un sol home, i els autors reconeixen que, per a obtenir una imatge més acurada de l’herència genètica de la població egípcia en aquella època, caldria analitzar les seqüències genòmiques de més individus.
Una anàlisi d’ADN d’un individu d’una època encara més antiga, anterior a la introducció de l’agricultura a Egipte, podria ajudar a determinar en quin moment la població local començà a barrejar-se amb individus d’unes altres zones. Ho explica així Harald Ringbauer, genetista de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, que no ha participat en l’estudi.
“Això ajudaria a resoldre el dubte de si el component genètic llevantí s’estengué [al nord-est de l’Àfrica] amb l’arribada de l’agricultura, o si té arrels més profundes a la zona”, explica Ringbauer.
Sigui com sigui, l’individu que els experts han investigat és digne d’estudi per si mateix. Quan n’han analitzat l’esquelet, els investigadors han pogut determinar que visqué fins a una edat relativament avançada per a l’època, possiblement fins a mitjans de la seixantena. Segons que explica Joel Irish, coautor de l’estudi, això equivaldria a algú que avui dia visqués fins a vuitanta anys.
L’anàlisi del crani i la pelvis indica que l’home patí d’artritis i osteoporosi. A partir de l’anàlisi de la part posterior del crani i les vèrtebres, els investigadors pogueren determinaren que, al llarg de la seva vida, acostumà a mirar cap avall i inclinar-se cap endavant amb freqüència. Les marques musculars als braços i espatlles mostren que solia mantenir els braços estirats davant el cos durant llargs períodes de temps, cosa que ha permès als experts d’arribar a la conclusió que probablement treballava de terrissaire.
Tanmateix, la pompa i circumstància del seu enterrament és relativament inusual per a un terrissaire: el ritu amb què l’home fou enterrat –una tomba excavada a la roca i amb un gran recipient de ceràmica– solia reservar-se per a individus de classe alta.
“És interessant, perquè també contradiu el fet que tingués una vida física increïblement dura”, explicà Irish, antropòleg dental de la Universitat John Moores de Liverpool, en la conferència de premsa.
Més enllà de les intrigues sobre la vida de l’individu, els resultats de l’estudi també han ajudat a millorar la comprensió dels experts sobre la història egípcia. L’anàlisi, per exemple, ha permès de demostrar que, a causa del seu alt grau d’endogàmia, les dinasties reials egípcies tenien un patrimoni genètic força limitat. Ho explica així Yehia Gad, professor emèrit de genètica molecular del Centre Nacional de Recerca d’Egipte, que no ha participat en l’estudi.
Sobre això, Gad explica que l’estudi també permetrà als experts “d’ampliar la investigació genòmica a les classes més baixes de la societat egípcia antiga, cosa que no hi ha dubte que permetrà de conèixer amb més detall com era la vida dels habitants corrents de l’antic Egipte”. El terrissaire anònim, afegeix, no és sinó la punta de l’iceberg de la història genètica –reial i no reial– d’una de les civilitzacions més importants de l’antiguitat.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
