Història del lletrat major que va plantar cara al Suprem i va guanyar

Conversa amb Eduardo Mancisidor, que es va negar a obeir l'ordre del Tribunal Suprem de dissoldre el grup de l'esquerra abertzale, i va acabar dimitint

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
11.02.2022 - 20:31
Actualització: 11.02.2022 - 20:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 24 de juliol de 2002, Eduardo Mancisidor es va plantar davant les amenaces del Tribunal Suprem espanyol. Va dimitir de lletrat major del parlament basc, el càrrec equivalent al secretari general del Parlament de Catalunya. Havia rebut una ordre directa del tribunal de deixar sense recursos el grup parlamentari de l’esquerra abertzale, Sozialista Abertzaleak, de dissoldre’l, en compliment de la sentència del mateix tribunal que il·legalitzava Batasuna. Si no ho feia, podria tenir conseqüències penals. Però Mancisidor no ho pensava fer, i per això va dimitir, va deixar vacant el lloc clau de la cambra que havia identificat el Suprem.

La mesa presidida per Juan María Atutxa ja havia respost al tribunal espanyol que no pensava dissoldre el grup parlamentari, perquè hauria atemptat contra la sobirania del parlament, contra allò que preveu i disposa el reglament de la cambra. I aquesta era l’al·legació principal del lletrat major. I malgrat les amenaces de la justícia espanyola, el grup de l’esquerra abertzale no va quedar dissolt, i va continuar funcionant els dos anys que restaven de legislatura, durant els quals el parlament va funcionar sense lletrat major. En les següents eleccions, el 2005, la nova mesa de la cambra va tornar a designar Mancisidor lletrat major. La seva fermesa i la quinzena d’anys d’experiència com a lletrat que tenia aleshores li van valer la confiança de la nova presidenta, Izaskun Bilbao.

Atutxa i els membres de la seva mesa Gorka Knorr i Kontxi Bilbao van ser condemnats pel Suprem a penes d’inhabilitació per desobediència. Gairebé una dècada més tard, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va anul·lar la sentència, en un dels revessos més sonats a la justícia espanyola. Van desobeir el Suprem i se’n van sortir. Perquè, més ben dit, van obeir fins a les darreres conseqüències allò que defensava la majoria parlamentària. I el gest de Mancisidor fou decisiu. En parla en aquesta entrevista amb VilaWeb, en què comenta els possibles paral·lelismes entre allò que li va tocar viure i això que ha passat aquests darrers anys, primer, amb el president Quim Torra i, ara, amb el diputat Pau Juvillà.

Quan va començar la ingerència a la sobirania del parlament basc?
—La llei de partits polítics espanyola es va aprovar el 2002, i era una qüestió de temps. Era una llei amb noms i cognoms: anava destinada a il·legalitzar l’esquerra abertzale. L’estiu d’aquell any, a l’Audiència espanyola, el jutge Baltasar Garzón va obrir una via penal amb aquella tesi que ell sostenia segons la qual tot era ETA. Garzón va dictar una interlocutòria a final d’agost en què prenia la decisió de suspendre el partit polític de Batasuna. I ens la va enviar al parlament. Vaig fer un informe que deia que en aquella interlocutòria no es deia que haguéssim de fer res, nosaltres. Però després va dictar una interlocutòria per a aclarir l’anterior i es va adreçar al parlament perquè suspenguéssim el grup.

Què vau fer?
—La mesa va prendre una resolució per majoria dient que el partit i el grup parlamentari eren coses diferents, que hi havia una autonomia d’organització i de funcionament. Ho vam enviar a Garzón, que ho va traslladar al fiscal general d’aleshores, Jesús Cardenal. I en aquell moment, la fiscalia va fer un informe que ens donava la raó, a la mesa del parlament. Això era el novembre del 2002, i uns mesos més tard, ja el 2003, el mateix fiscal general de l’estat va ordenar de presentar una querella criminal contra la mesa del parlament basc per no haver dissolt el grup parlamentari de l’esquerra abertzale.

I el 2003, el Suprem ja us ordena amb la sentència a la mà que dissolgueu el grup parlamentari.
—La sentència sobre la dissolució d’un partit polític. Però la sentència no parlava de grups parlamentaris, sinó de partits. La primera reacció de la mesa va ser la mateixa que es va donar al jutge Garzón, és a dir, que el partit i el grup eren diferents, que es tractava d’una articulació interna del reglament del parlament, que hi havia l’autonomia de la cambra… Però el tribunal no en va fer cabal i en molt poc temps va donar un ultimàtum al parlament perquè la sentència s’executés sense cap demora.

I la resposta a l’amenaça?
—Vam intentar tots els recursos possibles amb una interlocutòria que ja era d’execució d’una sentència. Era una qüestió sobre la qual no teníem res a veure, i vam plantejar incidents de nul·litat, de tot. Vam fer una primera resposta com la que vam fer a l’Audiència espanyola mesos enrere i en la qual la fiscalia ens donava la raó, i en poc temps ens van requerir perquè executéssim la resolució.

Però la mesa no ho va fer.
—No, perquè la mesa va utilitzar un mecanisme que, de fet, ja havia utilitzat el parlament de Navarra quan també els va arribar l’ordre de suspensió del grup de l’esquerra abertzale per part de Garzón. En aquell cas, a diferència de nosaltres, van suspendre el grup. I ho van fer arran d’una resolució general de la presidència de la cambra que deia que el reglament del parlament no preveia això, que era una llacuna, i es va dictar la resolució general de la presidència que havien d’aprovar mesa i junta de portaveus.

Vau fer igual? Però amb resultat diferent.
—Vam aprovar en la mesa aquesta proposta de la presidència segons la qual si es dissolia el partit, també es dissolia el grup parlamentari. Vam dir que era per executar la sentència del Suprem, però la majoria política de la junta de portaveus la va tombar. I bo i tombada, el president del parlament, Atutxa, es va adreçar al tribunal per dir-li que era impossible l’execució d’aquell acord.

—El parlament va exercir la seva sobirania, doncs.
—Exactament. I com que hi va haver una decisió política de la majoria, vam dir al Suprem, ho sento, jo no puc complir això. És que la mesa es va trobar amb una clara majoria del parlament que li deia que no, que no es podia fer. Per tant, la mesa no ho va fer. Es va procedir d’acord amb l’autonomia parlamentària.

I després va ser quan el Suprem us va amenaçar.
—Sí, com que el president s’hi havia negat, es van adreçar a mi com a lletrat major perquè executés la sentència. Vaig presentar un recurs dient que quedava fora de les meves competències, que dissoldre un grup parlamentari era una autèntica barbaritat. Uns anys més tard vaig saber que hi havia un informe de la fiscalia que deia que el lletrat major no tenia la facultat ni possibilitat de fer això, perquè, a més, hauria actuat en contra del president i de la mesa. És clar, hauria estat una barbaritat, perquè jo sóc funcionari del parlament i no puc anar en contra del president. Com que el Suprem no va acceptar el meu recurs i em van comminar perquè ho fes, vaig dimitir.

Com vau prendre la decisió de dimitir? La vau consultar amb el president Atutxa?
—No va ser una decisió difícil de prendre. Jo ho tenia molt clar. No ho faria. És clar que parlava de tot amb Atutxa, com a lletrat major ho havia de fer. Li vaig dir que la sortida que jo veia era dimitir, perquè no estava disposat a continuar aquella història, i ho vaig fer. Personalment no em va costar pas.

Què us va respondre el president Atutxa?
—Em va donar suport. I des d’aquell moment, l’estiu del 2003, fins que dos anys més tard va acabar la legislatura, no hi va haver lletrat major. Cap altre lletrat no va assumir el càrrec i el president tampoc no va fer cap proposta.

Eduardo Mancisidor, en un acte amb Juan María Atutxa el 2002. Fotografia: Parlament basc.

La decisió de no nomenar cap altre lletrat major va ser per protegir els lletrats i funcionaris en aquell context?
—Sí. Els funcionaris que van estar més exposats vam ser el lletrat major i l’interventor. Per si es prenia la mesura per part de la intervenció de tancar les aportacions econòmiques als grups. Tampoc no hi havia cap lletrat disposat a acceptar-ho, aleshores. Ens trobàvem en un context en què no tenia gaire sentit nomenar un nou lletrat major que immediatament seria comminat pel Suprem a dissoldre el grup de Sozialista Abertzaleak.

Les funcions les van assumir els altres lletrats?
—Sí, de manera rotatòria. Per exemple, l’activitat d’assessorament a la mesa i la junta de portaveus les anàvem fent cada mes un lletrat diferent. Hi havia qüestions més d’intendència en les quals jo feia més feina; quan vaig dimitir vaig passar a ser un lletrat de base, i vaig abandonar el despatx, és clar.

El grup parlamentari de l’esquerra abertzale es va mantenir actiu, doncs?
—No es va dissoldre, va funcionar fins al final de la legislatura.

Durant aquests dos anys de legislatura hi va haver pressions als funcionaris? Estaven preocupats pel que els pogués passar?
—Jo vaig convocar-los tots a una reunió, amb motiu de la meva dimissió. I els vaig exposar la situació. Els vaig transmetre que havíem de continuar funcionant com sempre, que hi havia els grups parlamentaris que hi havia, que als funcionaris això no els havia d’afectar, que no els havia de complicar res. I era cert, perquè si hi havia el grup Sozialista Abertzaleak, havíem de funcionar amb ells com amb la resta dels grups. No hi havia d’haver cap mena de temor ni de repercussions. I no n’hi va haver, en cap cas. Recordo que un temps després un d’ells em va demanar disculpes perquè aquell dia havia preguntat si li podria passar alguna cosa, per si m’havia sabut greu que m’hagués demanat per les conseqüències cap a ell.

Amb la vostra experiència, què en penseu, de la ingerència de la JEC i el Suprem en la retirada de l’escó del president Torra i del diputat Pau Juvillà?
—No voldria qüestionar els col·legues del parlament. En el cas de Juvillà, em sorprèn que al final sigui tan fàcil desposseir un parlamentari del seu escó. I que surti tan barat. No és admissible, perquè parlem del nucli de la democràcia, que un representant elegit pels ciutadans tingui prou garanties perquè no li retirin de qualsevol manera de l’escó. No dic que una sentència ferma no ho pugui fer, però avançar aquestes sancions és una barbaritat.

Què us sembla el paper de la JEC?
—La JEC és un òrgan per a les eleccions, i s’hauria d’acotar fins on arriben les eleccions. Quan algú ha estat proclamat electe i ha pres possessió ja és parlamentari. Tot allò que passi després en relació amb ell ja és una cosa del parlament, no de la JEC. O si de cas, d’un tribunal si hi ha una condemna.

El Parlament de Catalunya hauria pogut fer-ho diferent de com ho va fer amb Juvillà?
—No ho sé. Entenc que el Parlament de Catalunya està molt pressionat. Els parlaments són òrgans dèbils perquè internament estan molt dividits, per la interpretació que s’ha fet de la inviolabilitat i per la manca d’immunitat dels parlamentaris. I dic dèbils com a òrgan que hauria de tenir mecanismes, garanties i vies processals per a fer valer la seva autonomia.

La secretària general del parlament català va donar ordre als treballadors perquè retiressin l’escó a Juvillà. La presidenta no hi podia fer res?
—Hi havia l’espasa de Dàmocles de les conseqüències penals… Això s’ha de tenir en compte. De fora estant, m’és complicat de jutjar les actuacions d’altres serveis jurídics, i no ho vull fer. És cert que el parlament català ha estat sempre en el punt de mira, arran del procés. I hem vist coses insòlites.

Com ara?
—S’hi han presentat més d’una vegada iniciatives parlamentàries que han tingut informes dels serveis jurídics advertint de les conseqüències que hi hauria si es tramitaven. Això per a nosaltres és insòlit. Hi havia una jurisprudència del TC segons la qual una proposició de llei manifestament inconstitucional hauria de ser admesa a tràmit i debatuda. Perquè té el sentit que té, el parlament és un fòrum de debat polític. Abans, que una proposició de llei fos manifestament inconstitucional no impedia en absolut que es tramités. En el parlament català passa que no tan sols es comencen a anul·lar les lleis sinó també les resolucions, que són eminentment polítiques i sense dimensió jurídica.

Heu estat al cas de la polèmica per les prejubilacions al parlament?
—Sí.

Què en penseu?
—Em sembla sorprenent, i no d’una manera precisament agradable. A la gent li han de pagar per treballar.

Dèieu que teníeu molt clar de dimitir de lletrat major del parlament si us obligaven a fer coses que no podíeu fer. Però això devia tenir conseqüències econòmiques.
—Sí. Tenia un cost econòmic, però vaja, tampoc no em deixava en la indigència en absolut. Teníem un sou digne, però sabíem que no ens faríem pas rics. I la funció pública té unes garanties necessàries per a fer allò que creus que has de fer. Això ha de ser la garantia de la teva independència i professionalitat. Jo no hi era per agradar el president i la mesa, sinó per fer la meva feina.

Com veieu, gairebé vint anys després, les conseqüències que va tenir el cas Atutxa?
—Potser ara estem pitjor, no ho sé. Crec que a l’estat espanyol li agraden molt les croades. I quan se n’obre una contra el procés català, gairebé tot s’hi val i es forcen molt les coses. Encara em sorprèn, com he dit, que hi hagi propostes que no es puguin admetre a tràmit perquè, si ho fa, la mesa pot ser objecte de conseqüències judicials. No ho entenc. Em fa la impressió que aleshores va començar un cert declivi sobre el respecte als parlaments, i que aquests darrers anys s’ha aguditzat.

Homenatge a Eduardo Mancisidor, el desembre del 2021. Fotografia: Parlament basc.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes