Edu Garzón (operació Judes): “Allargar la causa és una tortura”

El 23 de setembre de fa cinc anys, la vida d’Edu Garzón va canviar del tot. De cop, a les cinc de la matinada, vint-i-cinc agents de la Guàrdia Civil entraven a casa seva amb subfusells a les mans. Ací començava una odissea que, cinc anys després i malgrat l’amnistia, no sembla tenir final. L’Audiència espanyola ha dit que tenia dubtes sobre si es podia aplicar la llei d’amnistia als encausats de l’operació Judes, i ha anunciat que ho elevaria al TJUE. “Allargar la causa és una tortura”, diu Garzón, que explica que tots aquests anys i el mal que han fet no els repararà ningú. Assegura que tant és si hi ha proves, que es tracta de reprimir per atemorir el moviment independentista. Si no, com s’explica que els acusin de terrorisme, però els deixin en llibertat?

—A vosaltres, de moment, us denegen l’amnistia, però, en canvi, els policies que van torturar Jordi Ros sembla que els amnistiaran sense haver-ho investigat. Com ho viviu?
—No ens sorprèn gens. Ja sabíem que l’aplicació de l’amnistia depenia del criteri dels jutges. Pensa que durant tota la negociació de l’amnistia, tots els polítics parlaven que havien de negociar i enllestir una llei mirant tots els punts i comes establertes perquè no hi hagués cap mena de dubte. No hi podia haver cap escletxa perquè, si no, els jutges no l’aplicarien. Per tant, tots teníem clar que els jutges farien el que voldrien. I això és una qüestió fonamental per a establir que veritablement no som en un estat democràtic.

—No confiàveu en l’amnistia?
—Tenia molts dubtes. Recordo el dia de la vista per a l’aplicació de l’amnistia, en la sessió del jutge Guevara, en vam sortir contents. Però vaig pensar: “Espera’t a veure què diu. Fins que això no ho tinguem enllestit no podem cantar victòria.” I, evidentment, després vam saber que ho enviaven a Europa, i no perquè el jutge tingues dubtes al respecte. Perquè la nostra causa, evidentment, no és terrorisme.

—Com es comprèn que tants anys després hi continuï havent una causa per terrorisme, quan no hi ha proves?
—Perquè no som en un estat democràtic, perquè no tenim una justícia equànime ni independent. És independent d’acord amb criteris polítics. La cúpula judicial és ocupada per l’extrema dreta. I fan el que volen. I ho fan amb total impunitat, perquè saben que no els passarà res.

—És curiós perquè sí que us han tret les cautelars. Si sou terroristes perillosos, tal com diuen, com expliquen haver-vos-les aixecat?
—Com és possible que uns suposats terroristes estiguin al carrer, en llibertat? La nostra causa va començar una setmana abans de la sentència contra el procés. És una operació repressiva, amb la intenció per fer por a tota una societat que en aquell moment estava plenament mobilitzada. Aquesta era la intenció. Volien liquidar tot el moviment independentista. La repressió ha actuat i ha afectat tots els àmbits de l’independentisme, des del polític fins al social.

—Quan mireu enrere, ha valgut la pena tant de dolor?
—Mentre hem estat plenament mobilitzats, sempre he pensat que havia valgut la pena. Sempre he tingut clar que no podia quedar-me a casa, al sofà. Havia de ser al carrer amb tota la societat, amb les veïnes per a reclamar la independència pacíficament. Això mai ho he dubtat. Però a vegades sí que penses, ostres! Sobretot perquè pensàvem que veritablement hi havia una unitat i voluntat política per a enfrontar-se a un estat no democràtic. I això sí que he pensat més d’una vegada que havia estat un engany.

—La denúncia de Jordi Ros és la que ha tirat endavant, però vosaltres també heu denunciat maltractament per part dels policies aquell 23 de setembre. Com el recordeu?
—Aquell dia, a la cinc de la matinada, vint-i-cinc agents de la Guàrdia Civil amb fusells a la mà, entraven a casa meva, sabent des del primer moment que no era una persona perillosa. Gaudien de la situació. Reien de tot plegat. Anaven agafant samarretes del Barça o independentistes i reien. Sortosament estava sol. Les meves filles viuen amb mi i aquell dia, sortosament, no hi eren. I la meva reacció va ser de tranquil·litat, gràcies al fet que estava sol. Perquè si hi haguessin estat les meves filles, hauria estat una altra història. Ha passat amb uns altres companys que tenien fills i filles petites. I això ha estat un trauma. Un trauma per a les filles, no per a nosaltres. Nosaltres enteníem la situació, però tot plegat ha tingut conseqüències greus que han afectat els fills.

—No troben res…
—No és que no trobin res, sinó que les proves de l’escorcoll de casa meva són unes samarretes del CDR de la causa dels Lledoners, en què estava encausat, i una fotografia del Primer d’Octubre en què es veia la policia apallissant els votants. Això són les proves de la fiscalia en aquell moment de pertinença al CDR com a banda criminal armada. Llavors mantenien l’acusació de possessió d’armes i explosius, quan la Guàrdia Civil no havia trobat res ni a casa meva ni a la de la resta dels companys durant els escorcolls. A hores d’ara, aquesta acusació no es manté, però sí que continuen considerant el CDR com una banda criminal armada. I ens continuen demanant vint-set anys de presó. Amb tota la impunitat. És evident que no s’ho creia ningú. Per això comento l’escena de la Guàrdia Civil, sabien que no entraven al domicili d’una persona perillosa.

—Per l’actitud?
—Evidentment, després d’un minut, un pis de setanta metres quadrats, vint-i-cinc agents de la Guàrdia Civil ja l’havien escorcollat sencer, i després d’un minut el cap de l’operatiu em diu: “Què t’ha semblat la intervenció?” Li vaig dir que era una puta vergonya. I llavors, un altre guàrdia civil, amb el fusell, em va donar un cop a l’esquena, prou important. Em va dir que a partir d’aquell moment callés.

—I l’anada a Madrid, com va ser?
—Són deu hores, emmanillat, encaputxat… Sabia que ells gaudien, que tenien la placa, la pistola… I em feien comentaris com ara: “Ara pararem i parlarem del govern.” Reien. Era un veritable maltractament. Tot plegat demostrava que se sentien impunes. Podien fer qualsevol cosa. Davant de tot això havies de mantenir la dignitat, per no defallir. Tenies la sensació que podien fer el que volguessin… De fet, es van aturar. I em van amenaçar de donar-me una pallissa i fer-me cantar. Em retreien que no hagués dit res. Però què volien? Si mai de la vida no he tingut una arma a les mans. No he fet ni la mili. Que he estat a tot arreu? Evidentment, i hi continuaré sent. Però això no és cap delicte.

—I quan arribeu a Madrid?
—Estem tres dies als calabossos de Tres Cantos de la Guàrdia Civil. Que allà fins i tot a l’hora d’anar al lavabo, et deien que no els miressis a la cara, que només podies mirar a terra. Allà sentia sorolls, i vaig reconèixer la veu d’algun company. Però la majoria no sabia qui eren. Penseu que hi havia companys que no coneixia. No érem un grup organitzat ni per a fer mobilitzacions. La majoria dels tretze encausats no ens coneixem de res. Tot plegat és un muntatge. Cinc anys després, i passant tot el que ha passat, continuen mantenint afirmacions delirants com ara que érem un grup que ens comunicàvem entre nosaltres amb un programa informàtic encriptat molt complicat. Saps de què parlen? Del WhatsApp! És patètic i delirant. Però és que la qüestió no és aquesta. La qüestió és la impunitat de tot un poder a l’hora de fer això. I aquí no ha passat res.

—Però aquesta vegada no ha calat entre la gent?
—Recordo que aquells dies patia per a saber què pensava la gent. Fins que no va arribar tres dies després l’Eva Pous, d’Alerta Solidària, patia com a persona, com a militant, per si això arrelava. Sabia que la història era falsa, però temia que, si arrelava, era un cop definitiu per al moviment independentista. Això del terrorisme no tocava, ni toca. Per això, quan l’Eva em va explicar que no havia arrelat i que la gent continuava sortint al carrer, vaig revifar. Vaig decidir que no em podia ensorrar, que calia continuar endavant.

—Després va arribar la presó…
—Sí, vam estar-hi tres mesos. La primera vegada que tots set empresonats ens vam trobar va ser a l’arribada a la presó de Soto del Real. En un primer moment, ens van posar al mòdul d’ingrés, abans de portar-nos als llocs definitius, que ens van separar a tots. Només ens podíem veure una hora al patí. En aquell moment, nosaltres pensàvem que podíem estar dos anys en presó preventiva sense que hi hagués cap prova. Mira Sandro Rosell, dos anys a la presó i després res. Sense la necessitat de donar-te cap explicació. Però també sabíem que des d’Alerta estaven vinga lluitar perquè sortíssim. Van ser mesos complicats. No sabíem què passaria amb nosaltres. Havíem de continuar pagant els lloguers i les hipoteques. Patíem pel que passaria amb les nostres feines. Els meus pares tenien vuitanta anys. Les meves filles són més grans. Però des de dins patíem pel nostre entorn. Encara que la solidaritat que vam rebre ens va ajudar molt. I no només llavors, la solidaritat que he viscut quan he anat a pobles a actes o xerrades, sempre m’ha fet pensar que tot plegat havia valgut la pena. Gràcies a la solidaritat sé que ho tornarem a fer. Desitjo tornar-ho a fer.

—El moment de sortir de la presó tampoc no devia ser fàcil.
—Va ser una experiència molt complicada, vam viure tantes emocions que a hores d’ara encara recordo petites històries que semblava que me n’havia oblidat. Són tres mesos de molta tensió i, quan surts, estàs esgotat. De mica en mica vam anar fent. Vaig trigar tres mesos a endreçar casa meva. Després de l’escorcoll de la Guàrdia Civil, obries un calaix i tot estava remenat. I no podia, no podia, no podia.

—Tot això té un efecte directe. És a dir, encara que acabi en no res, aquest procés ha tingut un impacte en tots vosaltres.
—Això no ho repararà ningú. I ens passa a nosaltres i ens ha passat a totes les causes repressives d’aquests últims anys en el món de l’independentisme, al nostre país. Però em sembla que no estic equivocat si dic que és la norma d’un estat que, com deia abans, és antidemocràtic. Ha passat al País Basc, ens ha passat a nosaltres, ha passat a partits polítics… Fins i tot ara afecta el PSOE, quan ells han estat durant molt de temps els protagonistes de l’altra banda. De fet, tenim un ministre que és acusat per Europa per no haver investigat tortures.

—Han passat cinc anys. Que tot s’allargui tant també és una tortura?
—Sí, allargar la causa és una tortura que podem suportar perquè tenim el suport de la gent. Tenim un grup de suport i Alerta Solidària. Evidentment, no hem fet res. Som innocents, no som culpables. I això també fa que no tinguem una càrrega de culpabilitat. Fa que tinguem ganes de donar canya i explicar la causa. Perquè se sàpiga i no torni a passar. Això ja no es pot arreglar, no es pot fer marxa enrere perquè no passi. Ara, per exemple, penso en el company que va tenir un ictus després de la sortida de presó. Ja no li poden tornar de cap manera la salut. Pensa que quan vam sortir de la presó va haver-hi companys a qui van acomiadar de la feina. Què ha passat amb casa seva? Com ho podien pagar? Ens n’hem sortit gràcies al grup de suport, que han estat al nostre costat per qualsevol cosa.

—Els polítics hi han estat?
—Alguns… Però jo no m’he trobat mai sol. Aquí, a Cerdanyola, he tingut el suport de tots els partits. I m’he sentit molt sostingut per l’esquerra independentista. De fet, me n’he fet militant. M’he adonat que em sentia còmode amb ells. No ho he fet per agrair-lo el suport, sinó perquè ells continuen amb aquesta lluita. I no només la del país, sinó també la dels drets socials. Cada vegada anem pitjor i penso que la societat ens hem de mobilitzar perquè deixem una vida pitjor a les nostres filles. O ho canviem entre totes, o no ens sortirem.

—Ara mateix tenim Salvador Illa de president. Què s’ha fet malament per arribar ací?
—És molt complicat. Abans et deia que hem tingut suport de tots els partits, és veritat, però no puc deixar de dir que, especialment Esquerra Republicana, des del 30 de gener de 2018, quan es va suspendre la sessió d’investidura de Puigdemont, ha estat una enganyifa. Illa és president, per una banda, perquè l’han votat. Això és legítim. Però penso que molta gent que va votar a Esquerra Republicana no ho va fer perquè fessin Illa president.

—Precisament va ser una persona d’ERC, Joan Tardà, que aquells dies de la detenció va fer unes declaracions desafortunades…
—Sí. Com t’he dit abans, patia perquè l’acusació de terrorisme no arrelés. Per això, quan m’ho van explicar, vaig pensar que era normal. Però crec que tant ell com qualsevol polític el que haurien d’haver fet, com que no ens coneixien, era trucar a la gent del seu partit de Cerdanyola. La gent d’ERC d’aquí, gent de total confiança del senyor Tardà, li hauria dit: “No, l’Edu no és terrorista.” No ho ha fet mai. I us diré una altra cosa. Li he demanat dues vegades de conversar i el senyor Tardà ho ha rebutjat.

—Veig que això fa mal…
—Fa mal perquè el que m’he trobat amb el senyor Tardà és una persona prepotent. I això no toca amb una persona que diu que és progressista.

—En quin punt som, ara?
—L’Audiència Nacional diu que té dubtes. El jutge diu que no sap si es pot aplicar l’amnistia a la nostra causa de terrorisme, que té dubtes. I per això diu que ho portarà el TJUE, com diu la llei. Ara, estic convençut que el jutge Guevara no té cap dubte. Això és amnistiable, però vol allargar tres anys més tot aquest procés. És que és molt senzill. Té tota la causa derivada d’un altre jutge com García-Castellón, que a hores d’ara no ha lliurat tota la investigació de la nostra causa a les nostres defenses. Això, en qualsevol altre país democràtic, seria suficient per a aturar la causa.

—Tres anys de tortura…
—D’una tortura que és complicada de portar. Evidentment, no n’estic orgullós ni m’agrada. Estic embolicat en aquesta història que ha estat una mentida des de bon començament. I sobretot m’emprenya que és molt difícil o que serà del tot impossible restablir el mal que ens han fet. Però, d’alguna manera, podem incentivar la mobilització perquè allò que vam fer com a societat no s’oblidi. I que quan arribi el moment ho tornem a fer. Això ja seria una victòria i una derrota de l’estat. Si es pensaven que ens deixarien a casa atemorits, s’equivocaven. M’he fet militant, actiu aquí a Cerdanyola amb un casal popular que és ple d’entitats populars, i quan arribi el moment encara serem més fortes.

—Per tant, la repressió no us ha tombat.
—No ha pogut. Ha fet mal, però no ha pogut.