«Saps qui és Giovanni Pico della Mirandola?», em pregunta Jean Bricmont ja ben avançada la nostra conversa i a continuació me’n fa un resum ràpidament: «Va ser un autor italià del Renaixement. Se suposa que va escriure sobre totes les coses sabudes i cognoscibles, sobre les no cognoscibles, i també d’altre tipus. O alguna cosa així.» Li he preguntat quines àrees de la recerca científica segueix amb més interès i mig en broma, mig de veritat, admet veure’s un pèl reflectit en el filòsof italià: «Tendisc un poc a ser així: m’interessen moltes coses, però no seguisc res amb detall.»

La ironia al darrere de De omnibus rebus et de quibusdam aliis (“Sobre totes les coses i també d’altres”), títol d’una de les obres de Giovanni Pico della Mirandola, sens dubte li para bé a Jean Bricmont (Brussel·les, 1952), professor de Física de la Universitat Catòlica de Lovaina (UCL) i escèptic per autodefinició. Bricmont és coautor de la controvertida obra Impostures intel·lectuals, en què ell i el també físic Alan Sokal van posar en evidència l’ús abusiu i gairebé aleatori de vocabulari i conceptes científics per part de pensadors tan eminents com Jacques Lacan, Jean Baudrillard o Paul Virilio. L’objectiu era criticar una deriva del postmodernisme cap a la xerrameca poc argumentada, però no per això menys grandiloqüent, que es revestia d’autoritat «científica» per tal de fer callar qualsevol qüestió abans que aquesta fóra plantejada. Jean Bricmont, però, paradigma del científic racional, és un home avesat a fer preguntes, per incòmodes que aquestes resulten.

Aquesta qualitat el fa un paternaire ideal per a Ri­chard Dawkins (Nairobi, 1941), una de les figures científiques amb més influència de la segona meitat del segle XX i començament del XXI, tant fora com dintre de l’àmbit científic. L’obra clau de Dawkins gairebé no necessita presentació: The selfish gene (“El gen egoista”) va marcar una fita en la teoria evolutiva, en posar el focus en els gens com a protagonistes dels processos que guien la selecció natural descrita per Charles Darwin. També va representar un moment crucial en la carrera del mateix Dawkins, que a partir d’aleshores es convertiria en referència indiscutible tant en el món de la biologia com en el de la divulgació.

Docent a la Universitat d’Oxford durant més de quinze anys, en 1995 la trajectòria de Dawkins va ser reconeguda amb el seu nomenament com a Professor Charles Simonyi de la Càtedra de la Comprensió Pública de la Ciència de la mateixa universitat. Avui, però, molts el coneixen per la seua croada incansable contra la religió, empresa amb un nivell d’intensitat que li ha comportat no poques crítiques, fins i tot dins de la mateixa comunitat científica. No obstant això, un dels eixos de la campanya de Dawkins contra el pensament religiós és precisament demostrar que la ciència ja proporciona a la humanitat suficients elements dignes d’esbalaïment sense que calga recórrer al misticisme: «La ciència és meravellosa, és poètica», afirma. «Té com una mena de valor espiritual que hauria d’ésser valorat com ho són les arts, la poesia, la literatura… Sempre he tractat de defensar la ciència com la gran herència cultural que és.»

Per atractiva que resulte aquesta mirada, Bricmont no tarda a confessar tenir una visió prou més «pessimista» que la de Dawkins. El contrast entre ambdós ens serveix per a abordar dues facetes de la ciència contemporània durant la nostra conversa: d’una banda, la poderosa utilitat del pensament i el fet científic davant la ignorància i el frau; de l’altra, les vicissituds menys utòpiques de l’estructura institucional i acadèmica que sustenta la recerca científica actual.

Pots llegir la conversa sencera a la web de Mètode.

Susanna Ligero.

Què és Mètode?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.