Rihanna Goldstein, coneguda com a Um Shami al-Almani, és una dona alemanya de quaranta anys. En fa més de quatre que viu a Síria. Va venir amb el seu marit alemany d’origen turc i els seus dos fills per viure sota les banderes de l’autodenominat Estat Islàmic. Goldstein, d’ulls blaus, és una de les poques dones d’Estat Islàmic que no es cobreix la cara amb el nicab, però sí els cabells.

Després de l’alliberament de Baghouz, l’últim bastió d’Estat Islàmic, el 23 de març, tots els qui hi vivien van venir al camp de refugiats i desplaçats d’al-Hawl, a l’est de Síria, a prop de la frontera amb l’Irac. Aquí, les parelles dels combatents estrangers tenen reservat un lloc allunyat de la resta de civils i controlat per membres de la policia secreta i d’intel·ligència kurdes.

‘Estat Islàmic va ser una cosa bona. La més bonica que els podia passar a les dones. Ens assèiem a casa i els homes ens ho oferien tot’, diu Goldstein, somrient. ‘Era una cosa correcta i justa. Els infidels [es refereix als de la coalició i les forces kurdes que lluitaven contra Estat Islàmic a Síria) ens van fer viure l’infern’. I afegeix: ‘Estat Islàmic no decapitava la gent. No matava. Tot és propaganda i mentides dels infidels per a atacar-nos i per a legitimar que ens bombardin i ens matin.’

Aquesta dona alemanya va entrar al país per Turquia. Durant el temps que va passar a al-Raqqa –que va ser la ‘capital’ de l’anomenat ‘Califat’– va tenir quatre fills més que viuen amb ella al campament. ‘Vaig perdre els meus dos fills grans en menys d’un mes. La meva estimada filla gran va morir fa pocs dies. El meu marit també va perdre la vida en un bombardament. Ell no lluitava, treballava en un campament militar’, comenta Goldstein, mentre les infermeres de la Mitja Lluna Kurda li netegen les ferides.

El camp d’al-Hawl acull més de 72.000 mil persones d’unes quaranta-cinc nacionalitats i països diferents. Aquest lloc és controlat per les forces kurdes d’Asayish: dos grups de tretze dones cadascun, i dos grups de cent homes cadascun. ‘Estem envoltats de dones extremadament perilloses. Ens van atacar amb pedres el dia del Cap d’Any kurd, el 21 de març. Ens insulten. Moltes vegades intenten escapar-se i reunir-se amb els seus homes, que estan detinguts’, explica Tekoser, responsable de les forces de seguretat del camp. ‘L’altre dia, vam traslladar una dona malalta a l’hospital d’al-Qamishli [Kurdistan sirià]. Quan es va despertar, va provar d’agafar l’arma de la membre d’Asayish que la vigilava. Vam tenir problemes greus’, continua Tekoser.

Moltes d’elles arriben preparades. Porten medicaments, armes, diners, joies i telèfons mòbils. Només les desplaçades sirianes i refugiades iraquianes poden entrar al camp amb telèfons. ‘Les dones estrangeres no els permetem de comunicar-se amb ningú per les xarxes; són violentes’, diu Aya, membre d’Asayish. ‘Tres europees van organitzar la protesta del dia 21 de març. Ens van atacar i van ferir vint asayishes. No és permès de pegar-les ni insultar-les. Vam disparar a l’aire per dispersar la protesta’, afegeix Aya.

Rihanna Goldstein descarta la possibilitat de tornar al seu país d’origen. ‘Aquí es viu bé. No hi ha bombardaments. M’agradaria continuar vivint aquí, a Síria, amb les germanes [es refereix a les dones d’Estat Islàmic] i treballar amb els seus fills. Elles em necessiten. No vull tornar a Alemanya.’ ‘Com totes les mares, vull que els meus fills creixin i tinguin estudis, però només estudis islàmics’, diu, enfadada, mentre mira amb odi les dones d’Asayish per no cobrir-se els cabells i parlar amb homes.

Més del 80% dels qui viuen al camp d’al-Hawl són dones. El 20% són esposes de membres d’Estat Islàmic, la resta són criatures i homes. Unes 10.000 dones són estrangeres, de diverses nacionalitats. A la part més extensa del campament, hi viuen desplaçats sirians i refugiats iraquians, també familiars de membres d’Estat Islàmic d’aquests dos països.

El dijous 21 de març van arribar les últimes persones a al-Hawl. Havien fugit d’al-Baghouz. ‘En una nit, vam rebre tres camions carregats de dones i nens. Va ser un caos. Vam estar tota la nit regirant-los les coses per assegurar-nos que no hi entraven armades. No vam poder descansar durant dos dies perquè vam haver d’escorcollar tot el que portaven’, recorda Aya.

Una tenda de campanya enorme a l’entrada del camp serveix per a rebre les nouvingudes. Està preparada amb matalassos, menjar i aigua. Algunes dones estan ferides i tombades. Unes altres ploren. Unes infermeres atenen les ferides i unes altres donen menjar als petits.

Una fila de nens corren pels passadissos del camp. N’hi ha que juguen a futbol en una pista improvisada amb una pilota punxada. Alguns altres passen el dia portant aigua del dipòsit a les seves tendes de campanya amb olles, llaunes i ampolles de plàstic. Molts van bruts, mal vestits i descalços. Les nenes van vestides amb el nicab. Eviten de ser fotografiades i parlar amb la premsa. Els tons de pell, els idiomes estranys i els ulls ametllats confirmen les seves múltiples nacionalitats.

Ibrahim, un nen de 10 anys, és de Tadjiquistan. Va sol i embolicat en una manta. La mare el va fer fora de la tenda de campanya perquè hi vivia amb una companya seva. ‘Em diu que ja sóc un home i que sóc massa gran per a estar sol amb elles. Pensa que podria tenir relacions amb la seva amiga. No vol que me’n vagi al llit amb ella’, explica plorant.

L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats va dir que hi havia 3.000 nens de 43 països vivint al campament, juntament amb molts més nens sirians i iraquians, en ‘condicions extremadament extremes’. És possible que un de cada quatre tingui menys de cinc anys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb