Fa un mes que la consellera Dolors Bassa torna a ser lliure. Amb l’indult ha pogut sortir de la presó, per bé que diu que aquesta llibertat no és completa. La repressió continua present a la seva vida, com també a la de molta altra gent. Per això Bassa està convençuda que cal arribar a un acord en la taula de diàleg. Defensa la necessitat de l’amnistia i de l’exercici del dret d’autodeterminació.

És conscient que no serà fàcil, que caldrà negociar, però insisteix que el camí és aquest. “Per què no es torna a la via unilateral en aquest moment precís? Perquè estem en les mateixes condicions que el 2017 i tots veiem clar que no hem guanyat”, ens diu Dolors Bassa, en una entrevista feta dimecres a Torroella de Montgrí.

També hi parlem sobre la presó, sobre les seves companyes de mòdul i sobre la necessitat de canviar el model penitenciari del país. Reflexiona sobre què es va fer malament l’octubre del 2017 i parla de la relació entre els exiliats i els presos. Alhora, ens explica com veu el seu futur.

Us sentiu lliure?
—Em sento lliure en comparació amb allò que tenia. És un canvi radical: d’estar tancada en una cel·la a estar a casa. A més durant la pandèmia la presó significava molt més tancament i aïllament. Al meu poble, Torroella de Montgrí, hi estic molt bé. Té mar, té muntanya i, per tant, puc moure’m molt bé amunt i avall. Però no tinc la llibertat completa. Per exemple, no sé on treballaré a partir d’ara. Allà on era abans, no hi puc tornar, perquè he estat inhabilitada. També tinc antecedents penals i, per tant, si el mes que ve me’n vull anar a Nova York, no ho puc fer. La llibertat no és plena, hi ha uns matisos, però em sento lliure.

Tal com s’ha fet l’indult, us poden prendre la llibertat en qualsevol moment i podeu tornar a entrar a la presó. Això pesa en el dia a dia?
—Teòricament, és una espasa de Dàmocles, però tots els qui hem sortit de la presó veiem les coses molt clares. No crec que això ens faci variar res d’allò que diem o fem. Hem estat líders polítics, presos polítics, seria molt greu que per allò que diguem en hi fessin tornar a entrar. Si ho fan, demostrarien que hem perdut molts més drets que no ens pensàvem. Hi entraríem per una raó de llibertat d’expressió.

Però penseu que hi podeu tornar a entrar?
—Sí, aquesta possibilitat hi és, però hi penso molt poc en això. A la presó aprens a viure el present. I això no ho he perdut quan n’he sortit. Veig molt clar que vull gaudir del present i no pensar massa en què pot passar més enllà. Però sóc conscient de la possibilitat de tornar-hi a entrar. Imaginem-nos que canvia el govern espanyol. Fins i tot un altre indultat em deia l’altre dia que amb una pena de més de cinc anys hi tornem a entrar. Imaginem-nos que un de nosaltres té un accident a la carretera i que fa mal a algú. Depèn de la pena, ens podríem trobar que ens reverteixen l’indult. Però miro de no pensar-hi, en tot això.

Intenteu no pensar gaire en el futur, però us preocupa el futur laboral?
—Allò que tenia pensat no ho podré fer. Si hagués pogut tornar a l’escola on treballava, m’hauria pogut jubilar d’aquí a un any. A les escoles, ho pots fer a seixanta anys o a seixanta-dos, però no podrà ser. Treballava en una escola concertada, i amb la inhabilitació no hi puc tornar, perquè el sou dels mestres els pagava la Generalitat. He de buscar una feina. Amb el 100.2 vaig treballar en una fundació del poble com a tècnica. Això ho podria fer, però no em permetria de jubilar-me com hauria volgut. Hauré de treballar molts més anys que no els que tenia pensats. De moment, m’he donat dos mesos per a acabar de decidir per on passa el meu futur. Però, ho reconec, em voldria jubilar com més aviat millor. M’agradaria gaudir sense estar pendent d’un horari o una feina concreta.

I el futur polític, com el veieu?
—És clar que no podem ser a la primera línia. Amb la inhabilitació no cal ni que hi pensem. Ara, això no vol dir que deixem de fer política. Tenim les conviccions molt fortes. Continuo pensant que amb la independència viuríem molt millor. He dirigit l’àmbit social al govern i és molt clar que si nosaltres poguéssim decidir la distribució dels diners tot seria diferent. I quant a la relació amb el partit, hi col·laboraré tant com calgui. De fet, treballo en l’estratègia. Hem hagut de reflexionar i treballar moltíssim sobre tot això que ha passat d’ençà del Primer d’Octubre. I tinc ganes de continuar-ho fent.

Heu tornat a la presó del Puig de les Basses d’ençà que en vau sortir?
—No hi he tornat, però hi tinc molta relació. Ahir mateix em van telefonar un grup d’internes. Em van dir que m’enyoraven molt, que em trobaven a faltar. També ens hem intercanviat cartes. Continuem en contacte, però de fet no sé pas si hi puc entrar ara mateix. Ho hauria de demanar. Tinc entès que quan surts en llibertat, hi ha un període que no t’hi deixen entrar.

Hi heu fet amigues?
—No en diria amigues, però sí que es creen relacions molt fortes de convivència. Penseu que érem quaranta dones, enmig de quatre-cents homes. Després, amb la covid-19, ens van tancar al mòdul, i per tant ens passàvem vint-i-quatre hores juntes, tancades allà.

Sempre heu explicat que la presó del Puig de les Basses no és un lloc fàcil per a les dones…
—És una presó totalment pensada per a homes. En realitat, crec que, menys Wad-Ras, totes les altres són així. Les dones només són un 6% de la població que hi ha a les presons. Per tant, tot ha estat dissenyat per a ells. Al Puig de les Basses hi havia aspectes d’injustícia flagrant.

Com ara?
—A alguns llocs de feina, les dones no hi poden accedir perquè no hi ha els lavabos adequats, o perquè el torn d’homes és més fàcil. Totes aquestes coses han d’anar canviant. Quan vaig arribar, les dones només feien dues hores de natació i els homes tres. Quan vaig preguntar per què, la resposta va ser que sempre s’havia fet així. En realitat, hi ha moltes normes obsoletes. Un altre problema són els economats: hi falten productes especials per a dones. Encara hi ha molta feina per fer. I he de dir que des de fora la gent ens ha vist o sentit a mi i a la Carme, però que al darrere d’aquestes lluites hi ha moltes altres dones. Les dones són molt reivindicatives, s’organitzen a cada mòdul. Una altra cosa és quin poder tens per canviar-ho. Dins la presó, hi ha moltes jerarquies i sempre ets un pres. Per tant, que arribin les teves demandes a la direcció i que canviïn les coses costa molt. Però hem aconseguit coses. De fet, la trucada d’ahir era per dir-me que han canviat el menjar d’ençà que me n’he anat. Diuen que és millor. Em va estranyar, però elles em van dir que era perquè havia insistit tant de temps que era dolent, que finalment m’havien fet cas.

Què en sabíeu, de la presó, quan hi vau entrar?
—Res, i aquest és un dels grans problemes que tenim com a societat. Coneixem el sistema educatiu o el de salut, però del penitenciari no en sabem res.

S’ha d’aprofitar aquest coneixement que heu adquirit per canviar-ne coses?
—Sí, sempre dic que no hi hauria d’haver pràcticament cap dona a la presó. Si com a societat féssim la prevenció adequada o bé si la que és un cas flagrant pogués viure en un pis tutelat, no caldria que hi fossin, allà. La majoria són víctimes de gènere o econòmiques. Sí que han comès un delicte, però quan rasques una mica veus que hi ha molta feina de prevenció a fer per la societat. La majoria són víctimes, més que no pas delinqüents.

L’últim mes ha estat dur per al sistema penitenciari català. Tres persones s’hi han suïcidat. Enteneu què pot haver passat?
—Als centres penitenciaris, hi falta la visió de tractament. És veritat que a Catalunya n’hi ha molt més que a la resta de l’estat espanyol. A la presó, o tens estratègies molt clares per a avançar psicològicament, o hi ha moments molt durs, de solitud, de problemes interns. Si no ets fort mentalment és molt complicat. La feina dels equips de tractament és molt dificultosa tenint en compte la quantitat de gent que hi ha. No arriben a tothom. No poden estar tota l’estona al costat dels interns. Entenc aquestes situacions tan complicades, i més, després d’una època de pandèmia en què no ha pogut entrar gent de fora, en què no hi ha hagut activitats… Allò que ens mantenia vius era la nostra estratègia.

Fa pocs dies VilaWeb publicava que el 30% dels presos que s’han suïcidat es trobaven en aïllament. És un punt a revisar?
—Sí, diria que sí. He de confessar que he vist molt poc aïllament en dones. Sí que he vist que les castigaven a estar a la cel·la dos dies o tres, però no he vist ningú anar al mòdul especialitzat en aïllament. Ara, és una de les grans dificultats. Allà, hi queden tancats totalment, amb molt poca observació de fora. Per tant, a les mans dels funcionaris, que n’hi ha de tota mena, i és complicat. És una de les coses que s’hauria de canviar. En realitat, per mi hi ha dues qüestions: l’aïllament i la reinserció.

Reinserció?
—Hi ha molta gent que té molts problemes a l’hora de sortir. Hi ha gent que m’ha dit que no volia sortir. A la presó estan acostumats a un horari, a unes normes, i a fora no hi tenen res. Per tant, caldria que hi hagués un acompanyament durant la sortida. Cal treballar perquè la gent, quan surti, tingui una reinserció laboral. A les presons no aprens cap ofici, era una de les meves queixes. No hi ha cursos de formació per a les dones. Per tant, és molt difícil que puguis sortir i tornar a començar de zero, quan hi ha hagut un canvi radical a la teva vida.

Una cosa que sí que heu fet d’ençà que heu sortit de la presó és anar a l’exili…
—Sí, és quan més llibertat he sentit. La primera vegada, hi vam anar amb cotxe, i la sensació de travessar fronteres i veure paisatge diferent va ser molt emocionat. Anar a Waterloo a veure el president Puigdemont també ho va ser. Feia molt de temps que no ens havíem vist. Amb alguns d’ells havíem tingut algun contacte telefònic, o per carta, però poder-nos veure i abraçar va ser molt important. Va ser molt emotiu.

Va ser una trobada personal o s’hi va tractar de temes polítics?
—Era personal, però es va acabar parlant de temes polítics. Tal com som, és complicat no parlar-ne. A més, sempre dic que de política se’n fa a qualsevol moment. Que ara siguem aquí i no en un restaurant de cinc estrelles és fer política. D’alguna manera la política ho és tot. I en una conversa amb gent amb qui has tingut una vinculació política, és evident que surten molts temes polítics. Vam parlar d’exili, de la situació de Catalunya i de cap a on havíem d’anar. Però no vam parlar de res en profunditat. Tres hores són només tres hores.

Era necessari que exiliats i presos es retrobessin per parlar d’afers pendents o de malentesos?
—Aquesta diferència entre exili i presó ha estat més una cosa fictícia dels mitjans que no una realitat. Perquè en definitiva han estat complementaris. Una altra cosa és com es va decidir, però jo no he deixat de tenir mai relació amb els exiliats. Cada vegada que he sortit m’he trucat amb el president Puigdemont. Veig molt clar que als exiliats, si nosaltres no haguéssim anat a la presó, no els hauria servit de res. Simplement els considerarien uns fugitius. I al contrari, tampoc no ens hauria servir ser a la presó si no haguéssim tingut la veu de l’exili, que pot denunciar a Europa el patiment d’aquí. Som complementaris. És imprescindible que hi hagi exili i presó.

Però d’aquell octubre en van quedar ferides, no?
—Home, i tant! Hi ha ferides perquè no ho vam preparar prou bé. De fet, la ferida és més de responsabilitat nostra, per la manera com havíem d’haver preparat l’estratègia. I al final això va fer que uns se n’anessin i uns altres es quedessin sense tenir aquesta estratègia ben preparada. Crec que ens vam dedicar molt a preparar el Primer d’Octubre, i després… El 10 d’octubre, quan ens van dir que hi havia una possibilitat de dialogar des de fora, tots ens hi vam agafar, i no vam pensar en nosaltres personalment. Vam pensar molt en el país, i no vam seguir una estratègia prou adequada sobre què havíem de fer nosaltres. Al final va sortir bé. L’exili i la presó han estat complementaris. Hauria pogut ser jo qui em quedés a l’exili. Com tots sabeu, jo vaig anar a Brussel·les. I la Meritxell Serret hauria pogut tornar en aquell moment. És veritat, que no anava a Brussel·les a exiliar-me, hi anava perquè el president Puigdemont deia de fer-hi una conferència de premsa. I llavors es va plantejar allà l’opció d’exiliar-se. Potser això ho havíem d’haver preparat entre tots, pensar què havíem de fer en el cas que arribéssim en aquest punt. I potser això ha causat més ferides, però tampoc n’hi ha tantes. Parlo en l’àmbit personal, eh? Una altra cosa és en l’àmbit d’estratègia de partit. Aquí cadascú ho ha analitzat tot plegat i ha decidit cap a on vol anar. Hi ha estratègies diferents, però hem de saber trobar el punt mitjà i avançar. En realitat, crec que és el que s’ha aconseguit amb el govern actual.

Hi ha gent que ha criticat que, en sortir, no hi hagués una imatge conjunta de l’exili i els presos…
—Entenc que a la gent li agradaria veure’ns tots junts, però una foto és una foto, no té res més. En sortir, vaig anar a veure la Marta Rovira, perquè a part de ser del mateix partit, som amigues. Havíem arribat a compartir un pis i tot. De tots és amb qui tinc més amistat. Per tant, té sentit que nosaltres anéssim a veure primer la Marta, i els altres el president Puigdemont. I després, ho vam intercanviar. No hi veig cap problema. L’altre dia a Vic hi érem tots els que podíem, l’endemà a Elna, jo no hi podia ser perquè em feia un acte la UGT a Barcelona; si no, hi hauria anat. Tothom té les seves agendes i particularitats, però estem molt junts. Érem el govern legítim del Primer d’Octubre. Ara les coses han canviat i n’hi ha un altre, però nosaltres continuem essent el que érem.

Després d’haver passat per la presó, quan rebeu una crítica sobre allò que va passar us molesta més?
—A mi no em molesta. Sempre responc: en comptes d’estar al sofà fent la crítica, haguessis vingut allà. Recordo que quan vam sortir la primera vegada, em deien que no ho havíem defensat prou. Però, qui em va venir a defensar en el moment que ens van venir a detenir? Quanta gent hi havia davant de casa meva? Les crítiques són molt relatives. Crec que el Primer d’Octubre ho vam fer tan bé com vam saber. Evidentment, ara, sabent tot allò que va passar, potser faríem les coses diferents. Ho faríem millor.

Què faríeu diferent?
—No m’hauria pensat que aniria a la presó amb una sentència de dotze anys. Penseu que la meva sentència era superior a totes les dones que hi havia el meu mòdul. Fins i tot alguna que havia matat una persona se sorprenia que ella tingués una pena inferior a la meva. Per tant, és clar que hauria fet coses diferents. No m’hauria pensat mai que hi hauria la repressió que hi va haver el Primer d’Octubre conra la gent que anava a votar. Era impensable. El problema no érem nosaltres, sinó l’altre costat. Ens pensàvem que l’estat era completament democràtic, i en aquell moment ens van demostrar que no.

Per tant, estaríeu més preparats per a la repressió?
—Si, crec que hauria estat bé saber qui hi havia a l’altra banda i preparar-nos. De fet, crec que ara es fa això. Per què no es torna a la via unilateral en aquest moment precís? Perquè estem en les mateixes condicions que el 2017 i tots veiem clar que no hem guanyat. Hem guanyat més independentistes. No conec ningú que hagi deixat de ser-ho. Ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. Però, quina força tenim per a fer la via unilateral? No en tenim més que llavors, per això ens anem preparant millor. Ara, ningú no diu que la independència ja no sigui la millor solució pel país.

Teniu confiança en la taula de diàleg…
—Ho hem de provar. Nosaltres no hem deixat mai la via del diàleg. Bàsicament perquè encara no ho hem provat. Cal diàleg i negociació. Si no confiés que es pot aconseguir alguna cosa, ja no hi aniria. Hi confio, però també sóc conscient que fins ara no hi ha hagut cap resultat; per tant, no puc assegurar que ara serà diferent. Per això, la gent que ho lidera va posar el límit dels dos anys. Cal posar un termini. Nosaltres la tenim molt clara la proposta: amnistia i autodeterminació. A veure què hi ha a l’altra banda; de moment no han fet cap proposta.

El govern espanyol ja ha dit unes quantes vegades que no, a les dues propostes que voleu posar sobre la taula.
—Ja ho sé, però també deien que no sortiríem de la presó o que no hi hauria indults. Les decisions es mouen segons el context i segons què es negocia. També ens necessiten. No hi ha cap altra manera de fer-ho. Si algú m’explica una alternativa, jo no la sé.

Però aquest diàleg s’ha de fer amb ministres que aquesta setmana han arribat a dir que esperen que hàgiu après la lliçó.
—Qui hi hagi a l’altre costat de la taula és igual. La cosa important és quines propostes es presenten. Què diguin el que vulguin, però que presentin propostes. De moment, nosaltres hem deixat clar quines són les nostres. Ells no. Espero que quan arribi el moment presentin les seves.

Fa pocs dies entrevistàvem al conseller Rull i ens deia: “No podem estar especulant dos anys sobre un referèndum pactat que ja ens han dit que no acceptarien mai.”
—Sobre un referèndum pactat, no. Sobre el dret d’autodeterminació i l’amnistia. Són dues coses. No esperem un referèndum i prou, esperem molt més. Esperem que les propostes avancin cap a aquestes dues solucions. Cal buscar una manera perquè s’acabi tota la repressió. El dret d’autodeterminació el veiem claríssim. No ens conformarem amb un estatut del 2006.

I aquests dos anys què s’ha de fer?
—Ara no som pas més forts que el 2017. Per tant, tenim dos anys per fer dues coses. Per una banda, els governs que facin la taula de diàleg. I per una altra, la gent del carrer ens hem de tornar a organitzar i sortir al carrer tantes vegades com faci falta. Hi ha hagut la repressió i la pandèmia. No ens hem pogut mobilitzar com voldríem aquest temps. No estem igual que el 2017. Pensem igual, però no tenim la mateixa força. Cal que ens rearmem per poder avançar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.