Dolors Bassa, ahir a Torroella de Montgrí (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dolors Bassa i Coll (1959) és ex-consellera per ERC del govern Puigdemont que va declarar la independència. El Tribunal Suprem (TS) la va condemnar a dotze anys de presó. Avui el TS es reuneix per decidir si li revoca el tercer grau a ella i a la resta de presos polítics. Només les dones, però, han gaudit del tercer grau durant l’espera. Ells ja són dins. Bassa  fa vuit mesos que treballa a Torroella de Montgrí i torna a la presó del Puig de les Basses a dormir. Segons ella, té un 90% de possibilitats que aquest règim s’acabi avui. Si és el cas, haurà de tornar les vint-i-quatre hores a la presó, i sense visites, a causa de la covid-19. VilaWeb va anar ahir a Torroella de Montgrí per parlar amb la senyora Dolors Bassa, autora de Carregades de raons (Ara Llibres), un volum escrit a quatre mans amb la seva germana Montse, sobre l’experiència a la presó.

Dolors Bassa (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Nerviosa?
—Tot i que esperat, és dolorós pensar que tornes a entrar a la presó. És dur pensar que hi tornes a entrar i que perds aquesta part de vida. Que em nego a dir que és llibertat. Però és part de vida. Fa vuit mesos que la Carme i jo anem sortint al matí, per anar a treballar, veus els teus, voltes pel poble, i tornes allà a la nit. I si hi entro ara, per la covid-19, no tinc visites. Amb els homes, el tribunal ho va resoldre el mateix dia que es reunien, i dues hores després entraven a la presó. Per tant, és normal que estigui nerviosa. Demà [avui, dijous] em dedicaré a mi. Estaré a casa i esmorzaré amb la família.

La presó canvia els de dins. I els de fora? Quins canvis heu vist aquests vuit mesos als de fora?
—Us explico un detall, no diré el nom. Una presa feia vuit anys que no sortia. Va sortir per Nadal. I al cap de dos dies, quan va tornar, la vaig trobar plorant al pati. “Finalment he sortit, he estat molt bé, he menjat gambes per Nadal. Però he anat a casa meva, i casa meva no era casa meva. La imatge física de la casa ha canviat, la parella de la meva mare s’ha mort. La meva germana la vaig deixar adolescent, i ara té fills. He estat en un dinar familiar, que no era la meva família.” En el meu cas, en tres anys, la meva germana s’ha separat, el meu fill s’ha separat, la meva mare està en un procés molt més gran. T’asseus i dius: t’ha canviat l’entorn. He perdut tres anys de la meva vida, amb la presó.

Us entrevisto al vostre lloc de feina dels darrers vuit mesos.
—Som a l’espai de l’agrupació de dones de Torroella, Xibeques del Cau, del qual sóc sòcia. Aquí treballo per a la Fundació d’Asils, Pobres i Malalts. Hem portat dues residències de gent gran. Hi he fet de tècnica de projectes i comunicació. Cap mort. Una part és feina ben feta i una altra és sort. Vam idear un sistema de comunicació amb les famílies. No poden entrar a les residències, les famílies, sinó que una tercera persona els explica cada setmana què han fet els seus familiars.

Teniu els pares vius?
—Tinc viva la mare, de vuitanta-nou anys. Hi visc des que he sortit de la presó. Està en un principi de pèrdua de memòria. Ho passa molt malament, però al cap d’un moment, se’n va a una altra cosa i no pateix tant. És una dona molt forta, que ha patit molt a la seva vida. El meu pare va morir d’accident de cotxe quan jo tenia catorze anys. La meva mare era una senyora d’abans, que havia estudiat, però que s’havia quedat a casa. El seu home li deia: venent un sac de blat de moro en faig igual que si vas a treballar. Això sempre ho explica, la mare. I es va posar a treballar, de mestra. Nosaltres hem estat una família matriarcal. I molt unida. La meva mare, la meva germana i jo. Després se’ns va morir un germà. A la mare, per tant, se li va morir l’home i un fill.

Un fill?
—Sí. Teníem un germà, entre la meva germana i jo. En Joan. A vint-i-quatre anys es va morir. Es va ofegar mentre menjava, en un sopar amb amics. Passa poquíssimes vegades. Molt bèstia. Això ens va marcar, diria que ideològicament. El meu germà era molt independentista. Acabava història i feia un projecte sobre el Quebec. De fet, el dia que vaig declarar al Tribunal Suprem, la meva germana Montse va entrar a donar-me ànims i la primera que em va dir va ser: “Recorda que aquestes paraules al Joan li hauria agradat escoltar-les.” I em va donar força, és curiós.

Força. I la pau, d’on la traieu?
—La pau l’he apresa a la presó. Tots la tenim. La Carme també la té. Em noto molt més pausada, tranquil·la, que abans de la presó. És estratègia mental. Meditació. Ioga, que abans no en feia. O lectures. Jo sempre havia llegit, però no tant com dins la presó. He llegit més de 500 llibres. N’he fet un Excel, de cada un. I ara he trobat un funcionari que és recol·lector de llibres antics a mercats. Tenim uns debats! Dels escriptors txecs, parlàvem la nit passada. Al començament estava obsessionada amb llibres de presó. Per veure si el que sents ho ha sentit altra gent. I sí. Els sentiments són els mateixos. Em va impressionar Victoire Ingabire, que explica Sud-àfrica, tan diferent. Lluís Puig Pujades, la biografia d’Angela Davis.

“Que la presó no t’entri dins.”
—És una frase que vaig llegir al llibre de Núria Cadenes. És una mica això: la gent que se’n surt, de la presó, és perquè no deixa que la presó –submissió i ordre– t’entri dins.  Nosaltres crec que som la família que hem rigut més dins la sala de visita. Gràcies a la Senda. La néta. Ara té sis anys. Vam intentar que la presó no ens entrés dins. I cada dia fèiem un joc a la sala de visites. Arrencar cebes, jugar amb quadres. Ahir, que la vaig veure, li vaig dir que l’àvia potser tornaria a entrar, i no ho ha viscut malament. El fill gran, de trenta-nou anys, ho interioritza molt. El petit, de vint-i-nou, ho comparteix.

De cartes, quantes n’heu rebut?
—Calculo que unes 70.000 de rebudes. Totes llegides, no respostes. En rebo també quan he estat fora. En tinc d’especials, que m’han impactat molt, o d’algú molt conegut.

Per exemple?
—Les dels meus fills. O les de Tamara Carrasco. Ens donàvem ànims mútuament.

Els presoners sou també ostatges del moviment independentista. Pot ser?
—Que ens han privat de dir coses, no. Hem dit sempre lliurement allò que hem volgut. Que en certs moments ens hem sentit ostatges del moviment, sí, perquè el discurs anava per als pobres presos. Des d’un principi, jo (i dic jo, perquè sé que els homes ho vivien diferent) deia que les decisions han de ser de la gent de fora. A mi m’agrada la visió dels bascos. Els que negocien, negocien malgrat tenir presos. I no pels presos. He llegit molt sobre presos bascos, i el que es decideixi, ha de ser la gent de fora que ho faci. Després de dir això, també et dic que vull que em defensin, i que hi pensin. Quedi clar. No dic que vulgui que s’oblidin de nosaltres. No. Nosaltres no som presos en l’àmbit personal. Ho som representant un col·lectiu.

Com veieu l’indult?
—No he enganyat mai a ningú. Jo vull estar fora. Indult com a solució al moviment? No. És clar que no. L’indult és un pegat personal, parcial. Soluciona que nosaltres sortim, però no el conflicte polític. Ara, dir no vull l’indult? Per mi és una qüestió d’egoisme, dir no vull l’indult. Tota la teva tasca, i responsabilitat, l’encares en els altres. És millor estar fora. Si amb l’indult puc sortir, mentre resols el conflicte polític –que el millor seria l’amnistia–, jo hi estic disposada. Per tant, jo agraïda als qui l’han demanat per mi.

Políticament no es veu clar, ara, què fer.
—Ara falten lideratges i estratègia ben acordada. Jo una cosa clara de saber com s’ha de fer, no. Però sé que exactament igual, i en la mateixa situació, no. Tornaríem a ser on érem. Ara, que hi haurà d’haver desobediència civil, i un moment d’embat, segur. I hem d’anar treballant el mentrestant perquè sigui possible. Ho tornarem a fer, en abstracte, sí. Però el com, el com ja hem vist que no ha donat resultat.

Comenteu la frase, si us plau: “Com més gran em faig, més radical em torno.”
—Més radical, no. Em sento més ferma. Més segura. Tinc les idees més clares. No renunciaré a res del que pensava. Però la mirada és més àmplia. El meu fill diu que sóc la menys radical de la família [riu]. Entro a la presó, i al cap d’un mes vaig llegir això, en una entrevista al Temps. La menys radical. Amb el meu fill gran hi havia una broma, que jo sempre li deia, et vindré a veure a la presó, perquè ell era molt radical i independentista, el meu fill. I el primer dia que em va venir a veure em va dir: però si tota la vida em vas dir que em vindries a veure a la presó, i sóc jo que et vinc a veure a tu!

Joan Fuster: “M’odieu, i això no té importància. Però m’obligueu a odiar-vos. I això sí que en té”
—He intentat que no em passi. Això sí que ha estat un treball fet expressament. Tenia por de no somriure, quan sortís. Em deia que mai més no tornaria a riure com reia. Sóc persona alegre, oberta. No vull que això m’ho canviïn. No vull que m’amarguin el caràcter. Si odio algú, m’amargaré. Per tant no vull odiar ningú.

Catalunya, república independent. Dolors Bassa, presidenta. S’eliminarien les presons?
—Eliminaria les dones de les presons. D’homes, potser en quedaria algun. La presó serveix de poc. Són molt pensades per a càstig. La gent que se’n surt és perquè té una gran força de voluntat. Hi ha dones empresonades per un delicte de sang, però en molts casos és derivat d’haver tingut violència de gènere, algunes de petites. Si poguéssim eliminar la violència de gènere i les drogues, la majoria de les dones no haurien de ser a la presó. Tots els delictes, pràcticament, vénen derivats d’aquests dos fets. Si atraquen, segurament és droga. Si maten, o agredeixen, és en resposta a violència de gènere durant un temps.

He llegit que creieu que es nota que les presons són pensades per a homes.
—La violència verbal, que és com responem les dones a la violència, és molt més castigada dins la presó. L’home no és castigat fins que no arriba la gran baralla. A l’economat trobes molts més instruments pensats per a ells. La formació generalista, per a nosaltres, no hi és. Nosaltres tenim o perruqueres o treballs manuals. A segons quines feines les dones no hi poden anar. I a Madrid encara era pitjor.

Lectures que us emporteu dins?
L’art de viure de Goliarda Sapienza. Guerrillera. Memorias de Leticia Herrera (mujer y comandante sandinista); Aigua Dolça d’Akwaeke Emezi i Mujeres de Bombay de Jaume Sanllorent. Ara faig un màster de filosofia dels reptes actuals per la UOC. El porta la Marina Garcés. Tres hores a la setmana d’internet. Si no vols odiar ningú, necessites que el cap estigui ocupat. Del millor que he llegit a la meva vida. El plantejament va ser: tinc la carrera de psicopedagogia. Em dedicaré a l’educació, quan surti? No ho crec. Tinc seixanta anys, ja seré jubilada, pràcticament. Busca’t una cosa que et compensi a tu personalment. M’hi vaig matricular fa un any. I tinc professors com Jordi Graupera.

Els presos portaran la llibertat a la república, o la república portarà la llibertat als presos?
—La república traurà els presos.

Abans no?
—Sí, l’any que ve, no, diu que ens traureu? [Riu]. Els presos no portaran la república. La república es porta amb la gent que treballa al dia a dia. I no fent errades. Ahir llegia l’entrevista a la Carulla. Que deia, no em moriré sense la independència. Em va fer un mal…

Res a afegir?
—Sí. Que la gent continuï treballant. Sé que la gent hi és. Però que continuï. Només amb perseverança ho aconseguirem. I ho aconseguirem un dia o altre. La cosa no pot anar enrere. Hi ha qui ha vist clar que amb una república s’ha de viure millor. Però ara hem d’anar sumant més gent que ho vegi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.