L’històric discurs d’annexió de Putin, en català

Us oferim en català el discurs amb què Putin va decretar ahir l'annexió de les regions ucraïneses de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson

VilaWeb
Redacció
30.09.2022 - 22:01
Actualització: 01.10.2022 - 14:41

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

VilaWeb us ofereix en català el discurs íntegre amb què el president rus, Vladímir Putin, va decretar ahir l’annexió de les regions ucraïneses de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson, i va obrir un nou capítol en la història d’un conflicte que marcarà els nostres temps.

Benvolguts ciutadans de Rússia, ciutadans de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, residents de les regions de Zaporíjia i Kherson, diputats de la Duma estatal, senadors de la Federació Russa.

Tal com sabeu, s’han fet referèndums a les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk i a les regions de Zaporíjia i Kherson. Se n’han comptat els vots i se n’han anunciat els resultats. El poble ha escollit, i ha escollit amb claredat.

Avui signarem els tractats d’adhesió a la Federació Russa de la República Popular de Donetsk, la República Popular de Lugansk, la regió de Zaporíjia i la regió de Kherson. No tinc cap dubte que l’Assemblea Federal donarà suport a les lleis constitucionals sobre l’adhesió a Rússia i la creació de quatre regions noves, les nostres noves entitats constituents de la Federació Russa, perquè aquesta és la voluntat de milions de persones.

Són, indubtablement, en el seu dret: un dret inherent codificat en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides, que estableix el principi de la igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles.

Repeteixo, és un dret inherent dels pobles. És basat en la nostra afinitat històrica, i és aquest dret el que va dur a la victòria les generacions que ens precedeixen –tots aquells qui van construir i defensar Rússia al llarg segles, d’ençà de l’època de l’antiga Rus.

Aquí, a la nova Rússia, és on Piotr Rumiàntsev, Aleksandr Suvórov i Fiódor Uixakov van lliurar les seves batalles, on Catalina la Gran i Grigori Potiomkin van fundar ciutats noves. Durant la Gran Guerra Pàtria, els nostres avis i besavis van lluitar fins al final.

Sempre recordarem els herois de la Primavera Russa, que es van negar a acceptar el cop d’estat neonazi a Ucraïna del 2014. Sempre recordarem a tots aquells que van morir pel dret de parlar la seva llengua materna, pel dret de preservar la seva cultura, tradicions i religió, pel dret de viure. Recordem els soldats del Donbass, els màrtirs de la matança del “Khatyn d’Odessa”, a les víctimes dels atacs terroristes inhumans perpetrats pel règim de Kíiv. Commemorem els voluntaris i els milicians, els civils, els nens, les dones, els ancians, els russos, els ucraïnesos, la gent de nacionalitats diverses; el mandatari popular de Donetsk, Aleksandr Zakhàrtxenko; els comandants militars Arsen Pàvlov i Vladímir Zhoga, Olga Kotxura i Aleksei Mozgovoi; el fiscal de la República de Lugansk, Sergei Gorenko; el paracaigudista Nurmagomed Gadjimagomedov i tots els nostres soldats i oficials que van morir de manera heroica durant l’operació militar especial. Són herois. Herois de la gran Rússia. Si us plau, afegiu-vos a mi i feu un minut de silenci per honrar-ne la memòria.

[Minut de silenci.]

Gràcies.

Rere la tria de milions de residents de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk i de les regions de Zaporíjia i Kherson, s’hi troba el nostre destí comú i la nostra història mil·lenària. La gent ha transmès aquesta connexió espiritual als seus fills i als seus néts. Malgrat totes les adversitats que van haver de suportar, van mantenir l’amor per Rússia al llarg dels anys. Això és un fet que ningú no ens podrà arrabassar. És per això que tant les generacions més grans com els joves –els que van néixer després del tràgic col·lapse de la Unió Soviètica– han votat per la nostra unitat, pel nostre futur comú.

El 1991, al bosc de Białowieża, aquells qui aleshores representaven l’elit del partit van prendre la decisió de liquidar la Unió Soviètica, sense consultar als ciutadans del carrer el seu parer. De sobte, la gent es va trobar aïllada de la seva pàtria. Això va esquinçar i desmembrar la nostra comunitat nacional i va desencadenar una catàstrofe nacional. De la mateixa manera que el govern va traçar les fronteres de les repúbliques soviètiques entre bastidors després de la revolució del 1917, els últims dirigents de la Unió Soviètica –en contra de la voluntat popular expressada en el referèndum del 1991– van fragmentar el nostre gran país i van obligar els ciutadans a acceptar aquesta fragmentació com si fos un fet consumat.

Admeto que ni tan sols ells sabien què feien, ni tampoc sabien les conseqüències que acabarien tenint les seves accions. Però això, ara, tant és. Ja no existeix la Unió Soviètica; no podem tornar al passat. En realitat, Rússia ja no necessita la Unió Soviètica: no és pas la nostra ambició, avui. Però no hi ha res més fort que la determinació de milions de persones que –per la seva cultura, religió, tradicions i llengua– es consideren part de Rússia, els avantpassats de les quals van viure durant segles en un sol país. No hi ha res més fort que la determinació de tornar a la veritable pàtria històrica.

Durant vuit llargs anys, els habitants del Donbass van ser víctimes d’un genocidi, de bombardaments i a blocatges. A Kherson i Zaporíjia es va dur a terme una política criminal per a atiar l’odi contra Rússia, contra tot allò que sigui rus. També ara, durant els referèndums, el règim de Kíiv ha amenaçat amb represàlies i fins i tot amb execucions els mestres d’escola i les dones que treballaven en les comissions electorals. Kíiv va amenaçar de reprimir els milions de persones que van assistir als col·legis per expressar la seva voluntat. Però els habitants del Donbass, Zaporíjia i Kherson no es van doblegar, i van aconseguir d’expressar la seva voluntat.

Vull que les autoritats de Kíiv i els seus aliats a l’occident m’escoltin, i vull que tots recordin això: els qui viuen a Lugansk, Donetsk, Kherson i Zaporíjia s’ha convertit, per sempre més, en els nostres ciutadans.

Demanem al règim de Kíiv que aturi immediatament totes les hostilitats; li demanem que posi fi a la guerra que va desencadenar el 2014 i li demanem que torni a la taula de negociació. Estem disposats a negociar, com ja hem dit més d’una vegada. Però la decisió dels habitants de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson no serà objecte de discussió. La decisió s’ha pres i Rússia no la trairà pas. Les autoritats actuals de Kíiv han de respectar la lliure expressió de la voluntat popular; no hi ha més opció. Aquesta és l’única per a assolir la pau.

Defensarem la nostra terra amb totes les forces i els mitjans de què disposem, i farem tot allò que sigui possible per garantir la seguretat del nostre poble. Aquesta és la gran missió alliberadora de la nostra nació.

Reconstruirem definitivament les ciutats i els pobles destruïts, els edificis residencials, les escoles, els hospitals, els teatres i els museus. Restablirem i desenvoluparem les empreses industrials, les fàbriques, les infrastructures, els sistemes de seguretat social, els sistemes de pensions i els sistemes de salut i d’educació.

Treballarem per millorar la seguretat, no en dubteu. Junts ens assegurarem que els ciutadans de les noves regions puguin sentir el suport de tot el poble rus –de tota la nació, de totes les repúbliques, territoris i regions de la nostra vasta mare pàtria.

Benvolguts amics, benvolguts companys!

Avui vull fer una crida als soldats i oficials que participen en l’operació militar especial, als soldats del Donbass i la nova Rússia, a tots aquells qui, després del decret de mobilització parcial, s’han incorporat a les files de les forces armades i han complert el seu deure patriòtic. A tots aquells qui, seguint la crida del seu cor, s’han presentat voluntàriament a les oficines d’allistament. Vull dirigir-me als seus pares, a les seves dones i als seus fills per dir-los per què lluita el nostre poble. Vull explicar-los com és l’enemic al qual ens enfrontem, i com arrossega el món sencer a noves guerres i crisis –i n’obté un benefici sagnant.

Els nostres compatriotes, els nostres germans i germanes a Ucraïna –part constituent de la nostra nació unitària– han vist amb els seus ulls allò que els dirigents d’occident preparen per a la humanitat sencera. Ací, de fet, simplement han deixat caure les seves caretes i han mostrat el seu veritable interior.

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, l’occident va decidir que el món –tots nosaltres– hauríem de suportar els seus dictats per sempre més. Aleshores, l’any 1991, l’occident esperava que Rússia no es recuperés mai d’aquests xocs i es desfés per si mateixa. I sí, això gairebé va passar: recordem els anys noranta, els terribles noranta – famolencs, freds, sense esperança. Però Rússia va resistir, es va revifar, es va enfortir i va tornar a ocupar el lloc que li corresponia al món.

Alhora, durant tot aquest temps, l’occident ha cercat –i continua cercant-la– una nova oportunitat per a fer-nos mal, per a debilitar i destruir Rússia. És un somni que sempre ha tingut: dividir el nostre país, enfrontar els pobles, condemnar-los a la pobresa i l’extinció. Els corca el fet que hi hagi un país tan gran i enorme al món –amb el seu territori, la seva riquesa natural, els seus recursos, amb un poble que no viurà mai segons les ordres de ningú altre.

L’occident està disposat a esclafar-ho tot per preservar el seu sistema neocolonial que li permet de parasitar –de saquejar, en essència– el món gràcies al poder del dòlar i la tecnologia. El seu objectiu és recollir els fruits, extreure’n una riquesa que no s’ha guanyat. Preservar aquest sistema és el seu veritable objectiu clau, un objectiu absolutament egoista i interessat. És per això que a l’occident li interessa la dessobiranització total del món. D’ací ve la seva agressió contra estats independents, contra els valors i les cultures tradicionals. D’ací vénen els seus intents de soscavar noves divises, nous centres de desenvolupament tecnològic i nous processos d’integració transnacional que s’escapen del seu control. Per l’occident, és d’importància vital que tots els països entreguin la seva sobirania als Estats Units.

Les elits d’alguns estats accepten voluntàriament de convertir-se en vassalls. La resta són subornats, o fins i tot intimidats. I si res d’això no funciona, l’occident opta per destruir estats sencers –i deixa al seu pas catàstrofes humanitàries, zones de desastre social, milions de vides humanes arruïnades, enclavaments terroristes, protectorats, colònies i semicolònies. Res d’això no li importa, sempre que en pugui obtenir un benefici.

Vull destacar-ho una vegada més: és precisament en aquesta cobdícia, en aquesta intenció de preservar el seu poder il·limitat, que es troben els motius reals de la guerra híbrida que “l’occident col·lectiu” perpetra contra Rússia. No ens desitgen la llibertat, ens volen veure com una colònia. No volen cooperació d’igual a igual, volen un robatori. No ens volen veure com una societat lliure, sinó com un ramat d’esclaus sense ànima.

Per ells, una amenaça directa és el nostre pensament i la nostra filosofia, i per això s’apropien dels nostres filòsofs. La nostra cultura i el nostre art els resulten perillosos, i per això proven de prohibir-los. El nostre desenvolupament i prosperitat també són una amenaça per a l’occident: la competència creix. No necessiten pas Rússia, però nosaltres sí.

M’agradaria recordar-vos que, en el passat, les pretensions de dominació mundial han estat esmicolades més d’una vegada pel coratge i la resistència del nostre poble. Rússia sempre serà Rússia. Continuarem defensant els nostres valors, continuarem defensant la nostra pàtria.

L’occident té aquesta impunitat, sap que es pot sortir amb la seva. De fet, se n’ha sortit fins ara. Els acords en matèria de seguretat estratègica són descartats com si res; els acords assolits al més alt nivell polític són declarats ficció. Les promeses de no expandir l’OTAN cap a l’est, tan bon punt els nostres antics dirigents les van acceptar, es van convertir en mentida. Els tractats sobre la defensa antimíssils i els míssils d’abast mitjà i curt també s’han rescindit unilateralment, amb pretexts forassenyats.

Escoltem pertot que l’occident defensa un ordre basat en les normes internacionals. D’on vénen, aquestes normes internacionals? Qui les ha vistes? Qui hi ha donat el vist-i-plau? No són més que despropòsits, dobles vares de mesura. Ens prenen per ximples.

Rússia és una gran potència mil·lenària, una civilització-país, i no viurà segons unes regles tan fraudulentes i tan susceptibles a la manipulació.

És l’occident qui ha fet miques el principi d’inviolabilitat de les fronteres, i ara és l’occident qui decideix qui té dret d’autodeterminació i qui no, qui no és digne d’aquest dret. Per què ho decideixen, qui els va donar potestat de decidir-ho? No hi ha res de clar.

Per això, l’elecció dels ciutadans de Crimea, Sebastòpol, Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson els causa una ira desfermada. L’occident no té cap dret d’avaluar la llibertat i la democràcia, ni tan sols de parlar-ne. No en té, i no n’ha tingut mai!

Les elits occidentals neguen no solament la sobirania nacional i el dret internacional. La seva hegemonia té un caràcter totalitari i despòtic marcats, pròxim a l’apartheid. Divideixen el món sense miraments entre els seus vassalls, els anomenats “països civilitzats”, i tota la resta –que, segons el pla dels racistes occidentals, haurien de ser afegits a la llista de bàrbars i salvatges. Les seves etiquetes falses, com ara “règim autoritari”, són a punt en tot moment per a estigmatitzar pobles i estats sencers. No hi ha res de nou, en tot plegat. Les elits occidentals continuen essent allò que sempre han estat: colonialistes. Discriminen i divideixen els pobles entre pobles de primera i pobles de segona.

No hem acceptat mai –ni ho acceptarem– aquest nacionalisme i racisme. I què és, sinó racisme, la russofòbia que ara s’estén per tot el món? Què és, sinó racisme, la convicció peremptòria de l’occident que la seva civilització, la cultura neoliberal, és un model indiscutible per a tot el món? “Qui no és amb nosaltres està en contra nostra.” Aquesta mateixa frase sona estranya!

Fins i tot el penediment pels seus crims històrics és projectat per les elits occidentals a la resta del món, i exigeixen tant als ciutadans dels seus països com als d’uns altres que es penedeixin per una cosa que no té res a veure amb ells –com ara el colonialisme.

Val la pena de recordar a l’occident que va començar la seva política colonial a l’edat mitjana, i després va continuar amb el tràfic d’esclaus, el genocidi de les tribus indígenes a Amèrica, el saqueig de l’Índia, l’Àfrica i les guerres d’Anglaterra i França contra la Xina –arran de les quals la Xina es va veure obligada a obrir els seus ports al comerç d’opi. L’occident va enganxar nacions senceres a la droga, va exterminar deliberadament grups ètnics sencers per aconseguir-ne les terres i els recursos i va caçar persones com si fossin bèsties. Això és contrari a la naturalesa humana, és contrari a la veritat, la llibertat i la justícia.

I nosaltres estem orgullosos que, al segle XX, fos precisament el nostre país qui encapçalés el moviment anticolonial –que va obrir oportunitats de desenvolupament a molts pobles del món i els va permetre de reduir la pobresa i la desigualtat, la fam i la malaltia.

Destaco que una de les raons d’aquesta russofòbia centenària –d’aquesta malícia gens dissimulada de les elits occidentals cap a Rússia– és precisament que no ens vam deixar saquejar durant el colonialisme, que vam obligar els europeus a comerciar d’igual a igual. Això és a causa de la creació d’un estat centralitzat a Rússia, que es va enfortir i desenvolupar sobre els grans valors morals de l’ortodòxia, l’islam, el judaisme i el budisme: sobre la cultura russa i la paraula russa, oberta a tothom.

Se sap que l’occident va fer plans per intervenir a Rússia moltes vegades, i que els intents d’aprofitar-se del Període Tumultuós a principi del segle XVII i el període de convulsions de després del 1917 van fracassar. No obstant això, l’occident va aconseguir d’apoderar-se de les riqueses de Rússia a final del segle XX, quan l’estat va ser destruït. Aleshores ens van dir “amics”, ens van dir “socis”, però en realitat ens van tractar com una colònia: milers de milions de dòlars van ser desviats fora del país mitjançant tota mena d’esquemes opacs. Ens en recordem tots, no hem oblidat pas res.

I aquests dies, la gent a Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia s’ha pronunciat a favor de restaurar la nostra unitat històrica. Gràcies!

Els països occidentals fa segles que repeteixen que escampen la llibertat i la democràcia a uns altres pobles. És justament el contrari: en compte de democràcia, porten supressió i explotació; en compte de llibertat, escampen l’esclavització i la violència. Tot l’ordre mundial unipolar és intrínsecament antidemocràtic: no és lliure, és enganyós i fins i tot hipòcrita.

Els Estats Units són l’únic país del món que ha emprat armes nuclears i ha destruït, dues vegades i per separat, les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Amb aquests bombardaments, ja que hi som, van establir un precedent.

També us recordo que, durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units (juntament amb l’exèrcit britànic) van reduir a runes Dresden, Hamburg, Colònia i moltes ciutats alemanyes més sense cap necessitat militar. Tot això es va fer sense cap necessitat militar, repeteixo. Solament hi havia un objectiu: intimidar tant el nostre país com la resta del món, com en el cas dels atacs nuclears contra el Japó.

Els Estats Units també van deixar una empremta terrible a la memòria dels pobles de Corea i el Vietnam amb bombardaments bàrbars i indiscriminats, amb l’ús de napalm i armes químiques.

De fet, els Estats Units continuen ocupant Alemanya, el Japó, la República de Corea i més països, però, alhora, s’atreveixen a tractar-los cínicament d’aliats. Quina mena d’aliança és, aquesta, em demano? El món sencer sap que els governants d’aquests països són espiats, que els seus dirigents són enregistrats contínuament –no solament a l’oficina sinó també a casa seva. És una veritable llàstima. És una vergonya –tant per als qui ho permeten com per als qui, com esclaus, s’ho empassen en silenci.

Dicten ordres i crits grollers i insultants als seus vassalls: solidaritat euro-atlàntica, desenvolupament d’armes biològiques; experiments amb persones vives, inclosa Ucraïna, noble investigació mèdica.

Aquesta política destructiva, aquestes guerres i aquests robatoris han causat l’escalada dels fluxos migratoris que veiem avui dia. Milions de persones pateixen privacions i maltractaments, es moren per milers provant d’arribar a Europa.

Ara exporten blat d’Ucraïna. Cap on va, realment, amb aquest pretext de “garantir la seguretat alimentària dels països més pobres del món”? On va? Tot va als països europeus. Tan sols el cinc per cent d’aquest blat va als països més pobres del món. Una estafa més, un engany total.

L’elit nord-americana instrumentalitza la tragèdia d’aquesta gent per afeblir els seus competidors, per a destruir els estats nació. Això també serveix per a Europa, això també serveix per a França, Itàlia, Espanya i més països amb una llarga història.

Washington demana com més va més sancions contra Rússia, i la major part dels polítics europeus obeeix. Entenen clarament que els Estats Units, quan pressionen, pràcticament condueixen a la desindustrialització del continent i prenen el control del mercat: ho entenen, les elits europees, però prefereixen servir els interessos dels altres. Això ja no és servilisme, sinó una traïció directa als seus pobles. Però –que Déu els beneeixi– això ja és cosa seva.

Les sancions, tanmateix, no són prou per als anglosaxons, que han passat al sabotatge –sembla increïble, però és cert– i han fet esclatar els dos gasoductes Nord Stream que recorren el fons de la mar Bàltica. Així, han destruït a tots els efectes la infrastructura energètica europea. Tothom té clar qui se’n beneficia, d’això. Qui se’n beneficia, per descomptat, és qui ho va fer.

El poder dels Estats Units és basat en la força bruta, en la llei del més fort. A vegades és més evident i a vegades ho és menys, però l’essència sempre és la mateixa. Això explica l’obertura i manteniment de centenars de bases militars a tots els indrets del món: explica l’expansió de l’OTAN i els intents de formar noves aliances militars, com ara l’AUKUS. Els Estats Units també treballen activament per crear un vincle militar-polític entre Washington, Seül i Tòquio. Tots aquells estats que tenen –o volen tenir– una autèntica sobirania estratègica i són capaços de desafiar l’hegemonia occidental s’afegeixen, automàticament, a la llista negra.

Sobre aquests principis es construeixen les doctrines militars dels Estats Units i l’OTAN, i per això requereixen poca cosa menys que el poder total. Les elits occidentals presenten els seus plans neocolonials en un estil igualment hipòcrita, a voltes fins i tot amb pretensions de pau. Parlen sovint de la contenció, una paraula astutament vaga, però, de fet, aquesta “contenció” tan sols significa una cosa: soscavar el desenvolupament de la sobirania de la resta.

Hem sentit prou a parlar de la contenció de Rússia, la Xina i l’Iran. Crec que més països de l’Àsia, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i el Llevant, i també els socis i aliats actuals dels Estats Units, seran els següents. Sabem que, si hi ha res dels seus aliats no els agrada, no dubtaran a imposar-los sancions: primer, contra un banc, després, contra un altre; ara contra una empresa, adés contra una altra. Aquesta és l’estratègia, i no dubteu que s’anirà ampliant. Apunten a tothom, inclosos els nostres veïns més pròxims: els països de la Comunitat d’Estats Independents.

Alhora, és clar que l’occident fa temps que és una mera il·lusió. Així doncs, quan va engegar una guerra llampec de sancions contra Rússia, l’occident va creure que una vegada més podria modelar el món sencer als seus dictats. Però aquesta perspectiva no va entusiasmar tothom –excepte els masoquistes integrals i més adeptes de les relacions internacionals no convencionals. La major part d’estats es nega a assumir el risc i, en compte de les sensacions, opta per la via de la cooperació sensata amb Rússia.

Evidentment, l’occident no esperava un desafiament així als seus plans. S’ha acostumat a actuar per la força, a fer xantatges, a subornar, a intimidar, i s’ha convençut a si mateix que aquests mètodes funcionaran per sempre –com si s’haguessin congelat i atrapat en el passat.

Aquesta autoconfiança no solament és un resultat directe del seu notori excepcionalisme sinó que també respon a l’autèntica “fam d’informació” que hi ha a l’occident. La veritat ha estat ofegada en un oceà de mites, il·lusions i falsedats, per mitjà de l’ús de propaganda agressiva i mentides, tal com feia Goebbels. Com més increïble sigui la mentida, més de pressa se la creu la gent –funcionen així.

Però la gent no es pot alimentar de dòlars i euros. És impossible d’alimentar-se amb aquests trossos de paper, i és impossible d’escalfar una casa amb el valor inflat de les xarxes socials occidentals. Tot això que he dit és important, però no ho és menys això que acabo de dir: amb bitllets no pots alimentar ningú, cal menjar, i tampoc no pots escalfar ningú, calen fonts d’energia.

Per això, els polítics d’Europa han de convèncer els seus conciutadans perquè mengin menys, es dutxin menys sovint i s’abriguin més dins de casa. I tots aquells qui facin preguntes incòmodes, com ara “per què?”, de seguida són declarats enemics i titllats d’extremistes i radicals. Assenyalen Rússia i diuen: “Aquesta és la font de tots els vostres problemes.” Menteixen, una altra vegada.

I m’agradaria destacar que hi ha moltes raons per creure que les elits occidentals no cercaran maneres constructives de sortir de la crisi alimentària i energètica mundial, causada precisament per culpa seva com a resultat de dècades de mala gestió, molt abans de la nostra operació militar especial a Ucraïna, al Donbass. No tenen cap intenció de resoldre les dificultats d’injustícia i de desigualtat. La por és que estiguin preparats per a estratègies d’una altra mena que tan familiars ens resulten.

I ací val la pena de recordar que l’occident va emergir, a començament del segle XX, de les contradiccions derivades de la Primera Guerra Mundial. Els beneficis de la Segona Guerra Mundial van permetre als Estats Units de superar finalment les conseqüències de la Gran Depressió, convertir-se en l’economia més gran del món i imposar al planeta el poder del dòlar com a moneda de reserva mundial. I si l’occident va superar la crisi dels anys vuitanta, va ser, en gran manera, perquè es va apropiar del patrimoni i dels recursos de la Unió Soviètica, que aleshores s’ensorrava. Això és així.

Ara, per a sortir-se d’aquestes contradiccions, han de fragmentar Rússia –i més estats que es decanten per la via del desenvolupament– per continuar saquejant-ne la riquesa. Si no ho aconsegueixen, no descarto que provin de dur el sistema internacional –a qui se sol culpar de tot– al col·lapse o fins i tot –Déu no ho vulgui– decideixin de recórrer a la coneguda fórmula “la guerra ho solucionarà tot”.

Rússia és conscient de la seva responsabilitat envers la comunitat internacional, i farà tot allò que sigui possible per fer-se sentir entre aquests caps calents.

És evident que el model neocolonial actual és condemnat, finalment. Però repeteixo que els seus veritables amos s’hi aferraran fins al final. No tenen res a oferir al món, excepte la preservació d’aquest sistema de saqueig i extorsió.

Així, escupen sobre els drets de milers de milions de persones –la major part de la humanitat– de la llibertat i la justícia, de determinar lliurement el seu futur. Ara, l’occident ha passat a una negació radical de les normes morals, la religió i la família.

Responguem algunes preguntes molt senzilles. Ara torno a allò que he dit abans, vull adreçar-me a tots els ciutadans del país, a tots els ciutadans de Rússia, no tan sols als companys que són a la sala: volem tenir –i ja us ben dic que aquesta gent s’ha tornat ben boja– un “pare número u”, un “pare número dos” i un “pare número tres” ací, a Rússia, en compte d’un pare i una mare? Realment volem que els nens aprenguin a l’escola les perversions que duen a la degradació i l’extinció? Que els inculquin que suposadament hi ha més gèneres a banda del femení i el masculí, i els ofereixin una operació de reassignació de gènere? Volem això, per al nostre país i els nostres fills? Per nosaltres, tot això és inacceptable: tenim un futur diferent, un futur propi.

Repeteixo: la dictadura de les elits occidentals és dirigida contra totes les societats, incloent-hi els ciutadans occidentals mateixos. És un repte per a tothom. Aquesta negació tan integral de l’home, aquest enderrocament de la fe i dels valors tradicionals, aquesta supressió de la llibertat, té tots els trets d’una religió falsa: és satanisme descarnat. En el Sermó de la Muntanya, Jesucrist, denuncia els profetes falsos i diu: “Els coneixereu pels seus fruits.” I aquests fruits verinosos ja són evidents per a tothom –no solament al nostre país sinó també a la resta de països, i fins i tot per a molts occidentals.

El món ha entrat en un període de transformacions revolucionàries. Es formen nous centres de desenvolupament: representen la majoria –la majoria!– de la comunitat internacional, i no solament estan disposats a fer constar els seus interessos sinó que també estan disposats a protegir-los. Veuen la multipolaritat com una oportunitat per a enfortir la seva sobirania i, per tant, per a obtenir la veritable llibertat –el dret de ser independent, de desenvolupar-se en un procés harmònic.

A tot el món –fins i tot a Europa i als Estats Units, com ja he dit– hi ha molta gent amb idees afins: ens n’arriba el suport, el sentim i el veiem. Un moviment d’alliberament i anticolonial contra l’hegemonia unipolar ja pren força en tota mena països i societats. La subjectivitat d’aquest moviment no farà més que augmentar. Aquesta força determinarà la realitat geopolítica futura.

Estimats amics!

Avui lluitem per un camí just i lliure –primerament, per a nosaltres mateixos, per a Rússia, perquè l’hegemonia i el despotisme restin per sempre en el passat. Estic convençut que els països i els pobles entenen que una política basada a excloure l’altre, a suprimir les altres cultures i pobles, és intrínsecament criminal, i per això hem de passar d’una vegada aquesta pàgina vergonyosa. El col·lapse de l’hegemonia occidental ja ha començat, i és irreversible. I, repeteixo: res no serà el mateix que abans.

El camp de batalla al qual el destí i la història ens han cridat és el del nostre poble, de la gran Rússia històrica. Per a la gran Rússia històrica, per a les generacions futures, per als nostres fills, néts i besnéts: caldrà que els protegim de l’esclavitud, dels experiments monstruosos que tenen l’objectiu de malmetre’n la consciència i l’ànima.

Avui lluitem perquè a ningú no se li acudeixi mai que Rússia, el nostre poble, la nostra llengua i la nostra cultura poden ser esborrats de la història. Avui necessitem consolidar la nostra societat, i tan sols es pot construir a partir de la sobirania, la llibertat, la creació i la justícia. Els nostres valors són la humanitat, la misericòrdia i la compassió.

I vull acabar el meu discurs amb les paraules d’un veritable patriota, Ivan Aleksàndrovitx Ilín: “Si considero Rússia la meva pàtria, vol dir que estimo en rus, que contemplo, penso, canto i parlo en rus; que crec en la força espiritual del poble rus. El seu esperit és el meu esperit; el seu destí és el meu destí; el seu dolor és el meu dol; els seus èxits són la meva alegria.”

Rere aquestes paraules hi ha una tria espiritual transcendent, una tria que durant més de mil anys de Rússia, com a estat, ha estat la de desenes de generacions dels nostres avantpassats. Avui, els ciutadans de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk i els residents de les regions de Zaporíjia i Kherson han fet aquesta tria. Van decidir de ser amb la seva gent, amb la seva pàtria, viure el seu destí i triomfar al seu costat.

Darrere nostre hi ha la veritat, darrere nostre hi ha Rússia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes