Dues dones parlant i demanant-se si els seus diàlegs transformen o documenten la realitat (‘Ladies Talking, Albuquerque, New Mexico, 1989’, de Mark Goebel).

Començo amb una confessió: tinc obsessions d’autora, obsessions de traductora, obsessions de correctora i fins i tot obsessions de lectora, i no són les mateixes, o més aviat diria que no coincideixen del tot o no me les prenc amb la mateixa transcendència, però n’hi ha una que és omnipresent i em cou igual de fort en tots els casos: la dels diàlegs. Quan ensopego amb un diàleg tot em grinyola si no sona com ha de sonar. Els diàlegs ‘sonen’, han de sonar, els hem de poder dir en veu alta i que –si no és que l’autor ens ha explicitat d’alguna manera que pretén just el contrari– semblin de debò; que ho semblin, només, tampoc es tracta de transcriure converses reals per farcir-ne les novel·les o els contes, això no es fa ni al teatre, que seria el gènere que més s’acosta, o es pot acostar, a la reproducció d’un diàleg real. 

Els diàlegs literaris són peces delicadíssimes que han de fer moltes funcions i alhora no semblar gaire que les fan: se suposa que quan l’autor (ara parlo de narrativa) tria el diàleg per explicar una part de la història ho fa perquè sap tot el que li pot oferir aquest recurs. Amb el diàleg tens l’oportunitat de fer saber al lector com són els personatges que parlen, pots fer avançar la trama o bé complicar-la, el lector pot deduir moltes coses d’un personatge pel que diu, per com ho diu i pel que no diu, etcètera. Ara no em vull allargar amb això, només fer notar que sempre que topo amb un diàleg li passo la ITV per comprovar que ‘funciona’ –i si no funciona faig l’exercici de veure per què i m’hi trenco les banyes de valent. 

Però això dels diàlegs, si a més han d’estar escrits en català, topa sovint amb un escull que en direm ‘realitat lingüística’ per no enganxar-nos els dits i anar per feina. Segons l’edat, la procedència, la classe social, etc., dels personatges, quin català els fem parlar? El que realment parlarien o un d’aproximat que doni prou pistes sobre ells sense que ens quedi un text bilingüe en el pitjor sentit del terme, és a dir: mig en català i mig en castellà (urdú, anglès, etc.)? On posem els límits de la versemblança? On ens aturem? Els autors catalans hem de ser sociolingüistes per escriure diàlegs que rutllin? És un escull que cada autor afronta o esquiva com pensa i vol, en principi. 

L’actor, director, guionista i autor teatral Ivan Morales encetava unes reflexions sobre això l’altre dia i de seguida m’hi vaig afegir –per allò de les obsessions que us deia–: ‘Aquest debat és etern, dins de la cultura: transformar o documentar la realitat? És una pregunta que mai es resoldrà. Pel que fa a la llengua, a mi personalment m’interessen més els idiomes com a mitjà que com a fi’, deia Morales i definia així com resoldria ell aquest escull. Jo em vaig quedar amb el dilema de transformar vs. documentar i la nostra conversa (el nostre diàleg!) va continuar per aquí per acabar concloent que es pot transformar i documentar alhora, o s’ha de poder, o s’ha d’intentar, en tot cas. 

I encara que sembli que les reflexions de Morales s’escapen una mica del que deia a l’inici sobre la versemblança, o l’efectivitat si ho voleu, dels diàlegs, no és del tot així. I ara ja me’n vaig al teatre. És clar que l’idioma és un mitjà, però la cultura en un idioma concret també fa feina per aquest idioma, feina per fer-lo avançar, estancar-lo o fer-lo retrocedir, així que, des del moment que escrius (teatre, narrativa, el que sigui), la teva posició respecte de la llengua amb la qual escrius afecta aquesta llengua tant si t’ho proposes explícitament com si no. No és per carregar-li el mort a ningú, és perquè convé saber que el mort (el viu, si us plau!, que parlem de llengua, direu) el carreguem entre tots els que escrivim, entre tots els que emprem la llengua públicament. 

Sí que serà més creïble, posem per cas, un diàleg entre adolescents carregat de castellanismes i anglicismes que no pas un que els substitueixi tots per expressions genuïníssimament nostrades, però potser, si parlem de diàlegs literaris, convé triar el camí del mig i procurar trobar l’equilibri entre un català genuí i una dosi limitada de castellanismes i anglicismes que ens donin a entendre qui parla i des d’on. La literatura és un artifici que malda per reproduir la realitat, però mai ho acaba d’aconseguir del tot. La tria, com deia Morales, és personal de cada autor, no pretenc dir-li a ningú què ha de fer, però tornant a la meva obsessió jo em quedo amb els diàlegs que troben aquest equilibri complicat i escàpol però possible. 

I tot això té un perquè, no he vingut aquí a airejar una obsessió, no neix tot de les paraules enriquidores i interessants de Morales, no. Ve d’una lectura que fa setmanes que vaig fent a pessics, perquè és pura obsessió i l’assaboreixo en petites dosis. Parlo de l’obra teatral completa que ha publicat Arola Editors de la dramaturga Marta Buchaca: Marta Buchaca 2005-2018, tot el seu teatre reunit –que inclou Litus, acabada d’estrenar als cinemes. Al pròleg, Jordi Galceran diu que Buchaca «des de la primera rèplica té veritat», i evidentment hi ha un moment que parla dels seus diàlegs (hi va coincidir treballant com a guionista a TV3) per dir «tenien allò que tant demanàvem als guionistes del nostre equip del serial i que, siguem sincers, tampoc sabíem definir de manera precisa. Eren naturals. Sonaven bé». 

He llegit set de les quinze obres que integren aquest sucós recull de 431 pàgines de teatre i puc dir que amb Buchaca la meva obsessió principal s’amanseix, seu i gaudeix de la lectura sense entrebancar-se gairebé mai. El català dels personatges de Buchaca troba l’equilibri ideal entre el respecte per la llengua en què estan escrits i l’encara més important respecte pels personatges que el diuen i que han de definir-se davant del lector, de l’espectador, pel que diuen i per com ho diuen.

No sé com es posiciona –si és que ho fa– Buchaca en el dilema que plantejava Morales entre documentar i transformar, però diria que fa totes dues coses alhora amb una naturalitat espaterrant: les seves obres demostren que es pot parlar de tot en català, que tot pot passar en català, i estic convençuda que no es va proposar pas això quan va començar a escriure, però és que encara que no t’ho plantegis, el que escrius sempre transforma, i Buchaca és una mestra del diàleg que amb l’idioma com a mitjà, no com a fi, acaba fent el que fa la literatura per la llengua en què està escrita, mantenir-la viva, fer-la créixer, alimentar-li l’autoestima i empènyer-la cap endavant, cap a totes les realitats que vulgui documentar i transformar. Els diàlegs de Buchaca sonen a realitat i a literatura, sense trair cap de les dues ni tampoc posar-les en vitrines, i això la meva obsessió ho aplaudeix a mans plenes. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb