
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

L’aparició del Tsunami Democràtic, de contingut encara inconcret, ha despertat molt d’interès, però ha anat acompanyada també de moltes reaccions escèptiques i de desconfiança, fins i tot en algun cas de desconfiança sorprenentment violenta. Tanmateix, em sembla normal, lògic, després de tot allò que ha passat a partir del referèndum del Primer d’Octubre. És normal, especialment, que, després de mesos observant com els polítics independentistes eren incapaços de fer gran cosa ni junts ni separats, una part dels electors desconfie d’una proposta com aquesta, que aparentment ix del no-res, tot i que les veus que m’arriben indiquen que és seriosa i que ha estat elaborada durant molt de temps i amb molta discreció.
De moment, el tsunami és poc explicat i per tant ningú no sap en què consisteix. Crec, en conseqüència, que, segons què es vaja proposant des d’aquest espai, adquirirà credibilitat o no. S’acosten la Diada, l’aniversari del Primer d’Octubre i probablement les sentències. I el tsunami haurà de concretar-se, inevitablement. Per això, personalment, pense que en tot cas serà més endavant el moment de criticar-lo o de felicitar-nos tots plegats per haver tornat a superar un infern, com es va superar després del 9-N. Ho tornaré a dir, però: entenc perfectament que hi haja qui des del primer minut ho critique i en desconfie, fins i tot ataque una cosa que ara per ara no va gaire més enllà d’un compte de Twitter i una pàgina web. Fins i tot entenc que siguem acusats d’il·lusos i babaus els qui hi hem mostrat un cert interès. És evident que han passat massa coses incomprensibles aquests darrers dos anys perquè la societat no hi reaccione amb desconfiança. I reconec que si la desconfiança s’instal·la com a sistema, contra els polítics, contra els mitjans i els periodistes com jo, contra les associacions, com a mètode, això serà un símptoma de maduració. Portat a l’extrem pot ser tòxic i desmobilitzador, és cert. Però de moment sembla raonable.
Dit tot això, he de repetir allò que ja vaig dir ahir, perquè ho pense. Que per a mi el fet que tots els partits independentistes es posen d’acord en una cosa, siga quina siga, ja és un pas endavant. Tan malament estàvem i a tan poca cosa aspirem ara mateix com a pas imprescindible per a posar-nos a caminar. Simplement, sóc conseqüent amb allò que he dit sempre: que sense la unitat no arribarem enlloc. I el Consell per la República i el Tsunami Democràtic ara mateix, i tot esperant que es concrete en alguna cosa aquest darrer, són els únics espais on veig que hi ha unitat –una unitat agafada amb pinces, delicada i difícil, però unitat al cap i a la fi–, que és la condició primera per a canviar de rumb. Si és que es tracta de fer això.
PS. Aquests darrers dies potser tinc una versió un poc desvirtuada de la realitat catalana, perquè sóc a Hong Kong. Avui publique a VilaWeb una llarga crònica sobre les revoltes en aquesta ciutat, que em sembla que pot interessar molta gent perquè conté lliçons, jo diria que importants, sobre el nostre cas, sobre la causa de la independència catalana. Disculpeu si la distància m’emboira la vista…
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
39 comentaris dels subscriptors

Enric Pladevall
03.09.2019 | 22:22
Vicenç, la meva samarreta vermella que me dissenyat per la diada porta escrit en lletres blanques :
HONG CAT. S’entén oi?

Maria Rosa Guasch
03.09.2019 | 22:25
Jo li dono el meu vot de confiança. Els dies i setmanes que venen seran complicades. No podem anar més enrera. Només endavant ens en sortirem!
Bona estada a Hong Kong, Vicent! Llegiré amb molt de gust la teva crònica.

Antoni Oller
03.09.2019 | 22:38
Molt honest l’editorial d’avui, l’aprecio enormement. Gràcies per no demonitzar ni als que ens hem tornat visceralment desconfiats. Bona estada a Hong Kong.

Francesc Aguilar
03.09.2019 | 22:48
Tsunami democràtic, terratrèmol independentista i volcà republicà català, no sona relaxant

JORDI PIGRAU
03.09.2019 | 23:05
Desconfiar és lògic, després de tot això que ha passat
Amic Vicent, desconfio tant que aquest any, per primera vegada en molts, no aniré a 11S
Jo passo la Diada a l’1O
Que es el que es tindria que fer

Matilde Font
03.09.2019 | 23:29
No te preocupes per la distància que hi ha fins Hong Kong, continues tenint una visió més clara que molts que hi són per ací.
Gràcies per les teues reflexions.
Bona estada per Hong Kong, que aprengues molt i ens ho pugues explicar després.

Encarnació Parets
03.09.2019 | 23:35
Mentre desconfie, estalvie i no em gaste ni un centimet. Que la Xina té un exèrcit i caspanya un dèficit. Qui s’ensorrarà primer?

Rosa Gispert
03.09.2019 | 23:40
Gràcies Vicent per la comprensió i val a dir que la desconfiança no està repartida homogèniament, si no que n’hi ha uns que en mereixen més que d’altres (de polítics).
Recomano, a qui en tingui ganes, de llegir les reflexions honestes i sinceres d’un dels polítics que encara mereix el màxim de confiança. El llibretó “Re unim-nos” del President Puigdemont. Realista i dur, però molt creïble perque diu el que molts encara no volen sentir, o ens volen fer creure el contrari.

Eduard Gracia
03.09.2019 | 23:52
Moltes gràcies per aquest editorial, honest i realista.

Juan Martin ALEGRIA
04.09.2019 | 00:15
No quiero ser descortés pero, la verdad, como observador no catalán, luego desconocedor de su idiosincrasia, me abruma constatar tanta ingenuidad por parte de este pueblo, esta nación. Aunque, quizás el ingenuo sea yo y, este pueblo, esta nación tenga las cosas meridianamente claras y me esconde sus arcanos, a mí que no soy catalán.
En fin, el tiempo, afortunadamente, pone a todos en su lugar.
Tsunami Democràtic
Voy a la página web.
Dice generalidades, es decir, nada y todo, que es como decir rematadamente nada.
Nadie sabe quienes son pero eso, en realidad, es una falacia. Yo no sé quienes son pero el establishment independentista sí sabe quienes son. De hecho el señor ese que preside el Parlament que tiene los ojos demasiado cerca uno del otro (lo cual me pone la mosca detrás de la oreja), twittea a favor. Y no es el único entre los políticos que yo considero aves de rapiña, eso sí, con label “Made in Catalunya”.
En fin … Serafín.
La Web de marras me recuerda a esas campañas de publicidad que se hacían en un tiempo en televisión. Durante dos meses se anunciaba un producto sin definir todo ello con frases vacías que lo que trataban era “enganchar” el interés del futuro e hipotético comprador. Al final “el producto” consistía en venderte un detergente supercalifragilístico, un automóvil o sencillamente “venderte la moto”.
Tras dos años de patético, vergonzante, irritante, cabreante proceder de los mercaderes del Templo del Procès (los partidos políticos del independentismo) es curioso constatar que las mentes claras y las no claras que “in fine” son las que votan y los colocan en sus puestos, se hagan preguntas del tipo: ¿Será esto cierto o no cierto? “To be or not to be”.
Bueno, pues yo, y a riesgo de equivocarme (aunque dudo mucho de que me equivoque), afirmo que “Tsunami Vaina” es un fake. Un fake muy sibilino que consiste en hacer creer a los votantes independentistas que algo se mueve entre, por ejemplo, la distancia entre los dos ojos de nuestro Molt honorable President del Parlament.
Sí, yo también voy a viajar a Hong Kong para darme un baño de realidad. Necesito aprender de los que están dispuestos a todo por defender lo que creen a pies juntillas.
Salut.

Raimon Galiana
04.09.2019 | 00:20
El que cal fer és col·lapsar l’estat espanyol i votar en contra de Sánchez.
El problema és d’ells: ja s’ho faran.

Tomàs Reyner
04.09.2019 | 00:40
Estem esperant de fa temps la imprescindible unitat, per això estem a l’aguait aquest darrers dies quan veiem que, encara que poc a poc i molt inconcret, sembla que es mou alguna cosa.
Esperem que les declaracions públiques d’algun polític ( No dic noms però ja sabem qui solen ser) no posin aigua al vi

Cristina Moscardó
04.09.2019 | 00:54
El que em fa desconfiar i no entenc és que el tsunami sorgeixi com a reacció a la sentència contra els presos polítics. No podem lligar el futur del nostre país a les sentències. Vam tenir un tsunami democràtic l’ 1O i el 3O va haver-hi la major reacció possible de consens social. Els partits s’ han dedicat durant aquests dos anys a esmicolar-ho tot, a malmetre tot l’ esforç en buscar un diàleg que des del principi sabíen que era inexistent i impossible. A fer-se veure com els bons de la pel.lícula mentre l’ estat tenia molt clar que no mouria un dit sino era per reprimir i escarmentar. Han perdut tota dignitat, tota capacitat negociadora i tot perque mai es van creure que arribariem tan lluny i que l’ 1O seria un èxit absolut. El tsunami democràtic de desobediència civil té com a objectiu la independència o està pensat només per reaccionar contra la injusticia de les sentències? Obviament, volem lluitar pels nostres drets i llibertats que mai hauríem d’ haver perdut, però fins que no aconseguim la llibertat del nostre poble, mai els tindrem garantits.

joan rovira
04.09.2019 | 01:02
Resulta molt fàcil enganyar-se amb les paraules; més encara quan es tracta d’una societat sotmesa com la catalana que té interferències de contingut amb el llenguatge del colonitzador.
M’explico. Si consultem la paraula “desconfiança” al DIEC i “desconfianza” al diccionari de la RAE ens adonarem que en ambdues llengües és la “manca de confiança” o la “falta de confianza”, respectivament. Que ens obliga a anar a l’arrel d’ambdues paraules, confiança i confianza, per adonar-nos que mentre en català es refereix a la seguretat de qui compta amb algú altre; en castellà, les accepcions 2 i 3 es respecte a un mateix; la qual cosa et porta a desconfiar de tu mateix, que en català no hi són. Per això, el director de VilaWeb s’inclou, de manera exemplar, dins de l’objecte de desconfiança quotidiana, que és la manera catalana de confiar; mentre que la mentalitat castellana no ho fa quasi mai, perquè els fa dubtar, mitjançant el llenguatge, d’ells mateixos i els té atrapats a no confrontar-se amb la realitat!
Opino que, depèn de l’educació rebuda s’hagi tardat tant a confrontar paraules i fets, relats i realitats, personatges i persones, etc., el darrers dos anys. I no ens ha de sorprendre que costi tant de temps a adonar-se de com actuen determinats personatges polítics per a alguns; mentre altres ho tenen clar des de fa molt temps. La societat catalana està com a conseqüència de la colonització política i també pel llenguatge poc acostumada a confrontar els comportaments dels personatges polítics amb els fets.
Per això el poeta Joan Brossa deia: “Un personatge cal que es posi de manifest a travès del conflicte. No està bé que entri i ja digui com es comportarà”.
(Ens varen interrompre la nostra interpretació d’alliberament nacional el 2017, com havien fet el 1976 i el 1931. Però, mai més hem de repetir-la, sinó continuar-la! Via fora!)

Gemma R.
04.09.2019 | 01:18
Anyoro els temps en els que em sentía representada per els polítics independentistes, tots. Anyoro els temps en els que em reconeixia en tots aquells que ens considerem nació. Ara estic cansada de la majoria de polítics, de molts dels mitjants suposadament afins a la causa, i de molta part d’ aquell poble. Uns perquè la repressió els ha fet comprar el discurs de la rendició i ni se n’ adonen, i els altres perquè s’ han tornat pessimistes, mal pensats i castigadors. Dilapidadors d’ esperànces sense treba. I costa trobar ponderància, que hi és, afortunadament. Els que empatitzen amb els errors fins el 21 D de 2017 tot i saber-los, però sabent veure que el camí no pot ser mai mirant enrere, si no buscant eixides endavant, les possibles, no sempre les còmodes, però eixides. I fent passes, reconquerint i conquerint x primer cop tots els drets que creguem nostres i que ens pertànyin. Junts, com siga, que no ens expliquin més comptes de la lletera. Junts, els qui de debò pensem que no existeix encaix per Catalunya en l’ Espanya neofranquista.
Espero que el Tsunami, el Consell, els CDR, la ANC, OMNIUM, els nous republicans,el joves republicans, les birres x la República, els sopars grocs, els de “ens veiem al Parlament”, els que aniran a veure com es pon el sol per la Diada perquè volen castigar, i tot l’ ampli espectre de l’ independentisme post referèndum, no oblidem mai que el somni de l’ enemic és sempre la nostra fractura irreconciliable. Així que apel.lo a tothom a creure i fer el que vulgui i el que cregui, però sobretot q ningú opti per minar la moral de la gent que fa coses, que prou que aguanta.
Seguiré sempre les propostes en positiu que apel.lin a la unitat, perquè fins que ningú ens demostri el contràri, és l’ única fórmula que ens ha donat victòries. I desconfiaré ara i sempre de qui em vengui càlculs electorals absurds, que traslladats a la realitat fan els pactes de la vergonya. Així q pel que per a mí fa, estaré expectant a les propostes que sembla q hi serán per tornar a desafiar l’ Estat, tant si es diu Tsunami, com Remolí. El que vull és que l’ aigua es mogui, que el vaixell españo-patrio está molt més tocat que el 2017.
PD: Quina enveja Vicent, assistir en directe a una revolta que té tants parel.leslismes amb la catalana i que alguns ens la fem nostra. Ara llegiré les teves experiències per aquelles terres. 🙂

Miquel Gilibert
04.09.2019 | 06:11
És molt senzill, Sr. Partal: Sant Tomàs. Quan es vegin propostes concretes i realitzables i els dirigents polítics facin la seva feina, en podem tornar a parlar.
El que, almenys jo, em nego a continuar fent és donar crèdit a aquesta mena de comportament esquizofrènic on, per una part, reclamem desobediència a la gent (exactament quina, com i amb quines conseqüències i quina infrastructura) i per l’altra banda es va fent la gara-gara al govern espanyol (cas dels vots a la investidura d’en Sánchez), acatant-ho tot sense ni obrir boca, i fotent cops de guitza a l’independentista del costat. Tampoc no em convenç l’independentisme del “ho tenim a tocar”, “a fora ens ajudaran” o “jugada mestra” que pretén fer-nos entendre que amb tres o quatre manifestacions i mig dia de vaga del 5% de la població aconseguirem la llibertat. O els revolucionaris de saló, tipus CUUUUP, que piulen molt sobre què han de fer els altres però són tan poc creïbles que ni la bèstia espanyola els ha tocat un cabell.
Més que res que després de l’oportunitat perduda, que ens fa tirar enrere una generació en el nostre camí jo, sincerament, sóc escèptic. I li puc assegurar que he participat en totes les vagues generals, mobilitzacions, concentracions davant Lledoners, Madrid, etc. Cada cop amb un sentiment d’empipament més gran.
El mínim que ens mereixem tots són propostes creïbles i organització seriosa. No esquizofrènia per “mantenir la flama”, que ja es manté sola, mentre amb una altra ma desfem el poc que havíem teixit. Si volem desobediència mirem a Hong Kong, que ho tenen molt pitjor, o fins i tot les armilles grogues (a veure quants mesos aguanta Espanya amb un 20% de la població boicotejant l’economia setmana darrera setmana) i ens deixem de webs, declaracions solemnes i brindis al sol. Quan toqui, jo almenys, hi seré.
Mentrestant, que em deixin en pau

LLUÍS CASTILLO
04.09.2019 | 06:20
Bona estada a HK Director, no patiu, ací tot segueix igual. Salut.

Júlia Laforga
04.09.2019 | 06:56
És dificil. Ha estat dificil mantenir el cap i el cor al lloc des del 2017. Molt complicat per mi i per molts, segur.
I continua sent encara molt més dificil ara bascular entre la impotència, l’esperança, la desconfiança o la resistència. Tot i aixì aqui continuem estan i no ho deixem.
Quan algú ens ha decebut profundament, com hi tormen a confiar? Doncs depenent de com n’és d’important la relació o la situació.
La situació de la nostra nació ens continua implicant a molts. Sabem que no hi ha passos enrera, que només hi ha un camí i per això podria ser qui encara es pensa que ens pot aixecar la camisa. Però ja no som nens de pit.
Aquests 2 anys ens ha caigut la casca del cul a molts i moltes. Vigilarem

Albert Miret
04.09.2019 | 08:19
És veritat! Sí, sí, espanya té una força inexpugnable que mai podrem guanyar. Encara que sigui com a esclaus de les oligarquies castellanes, el millor és continuar amb les seves injustes lleis i el seu espoli constant però no moure’ns. No hem de perdonar res als independentistes catalans i hem de callar davant de les barbaritats de l’enemic. Ja patirem un segle més d’ocupació, i la feina que la facin els nostres fills i néts, ara és massa difícil.
Rematar cada intent que es fa des de l’independentisme perquè uns quants botiflers ens han traït i ara desconfiem de tot i de tothom… No us sembla una rebequeria exagerada i francament no gaire madura? No estàvem disposats a donar-ho tot per la independència? No volíem edificar un nou país republicà? Depenia tot d’uns quants mesos de quietud i d’accions aberrants de determinada gent que es fan dir polítics, o bé dels “culo di ferro” que són allà només per a cobrar el sou? No penseu que l’enemic estarà contentíssim del vostre ateisme polític sobtat? Ara resulta que els que no pensem defallir som il·lusos i els que creiem que cal continuar desobeint i lluitant som uns crèduls? A què venen tantes amenaces de no venir l’onze de setembre a la manifestació? Qui no vulgui venir, que no vingui, però no cal que ho proclami per a castigar a no se sap qui. Els que hi anirem no els trobarem a faltar, que no pateixin. Un procés d’independència pot durar molt de temps, especialment si es fa contra una dictadura feixista que fa segles que es va acostumar a viure dels demés. Per a mi, els realment il·lusos són els que es pensaven que seríem independents al cap d’un parell d’anys de fer manifestacions i posar llaços grocs a les baranes. Els altres som lluitadors, i com indica el seu nom, lluitem per aconseguir la llibertat i la República, i no defallim davant dels cops de porra ni molt menys davant de quatre botiflers que han fet un copet d’estat dins dels seus partits i que ara resulta que no eren ni independentistes (segons afirmen), i tampoc reneguem mai inicialment d’aquells moviments que ens poden ajudar a assolir-ho.

Jordi Tubella
04.09.2019 | 08:32
Albert Miret, cada dia et llegeixo i avui t’has lluit i ho havia de dir. El teu escrit em fa posar la pell de gallina.

Robert Joan
04.09.2019 | 08:42
Sr Juan Martin ALEGRIA: la meva opinió coincideix totalment amb la seva exposició. Ara mateix em ve al cap aquella cançó dels anys 70 d’origen italià que cantava la Mina: Parole, parole, parole …

Lluís Paloma
04.09.2019 | 09:02
Suposo que són massa noms de sempre que hi donen suport. Malgrat tot, sé que no m’hi puc tancar en banda ja d’entrada. Tot i que cal una neteja a fons dels partits del país o no farem res. En tot cas, afegiré que cal que també culturalment canviem de marc mental, doncs portem anys amb una cultura retrògrada de la manca d’idees, de recolzar només el que ja es va fer, de mirar al passat, a la tradició, i a sobre entendre-la com a festa major que només compren els ja convençuts. I així no tindrem mai idees. I, ara més que mai, necessitem idees. No de gent important només, sinó d’absolutament tothom que volem la llibertat del nostre país. I per a això, cal que tres milions de persones deixem de ser només claca per a passar a ser pensadors actius i escoltats. Si no fem això no ens en sortirem. I ja seria llàstima deixar perdre l’oportunitat única del final de règim a Espanya, massacrat per la corrupció i pel deute extern del 170% i creixent imparable. Si no ho aprofitem, som burros. I no volem ser burros, oi?

JORDI BALBASTRE
04.09.2019 | 09:16
Nosaltres som aquí per esmenar la plana i marcar el camí als polítics, actuals i futurs, heu sentit alguna vegada ” El Poble pren la paraula”? Bé, dons això tornarem a fer l’11 de setembre, a les properes eleccions i quan calga. I tinguin clar, els repressaliats i els exiliats, que no quedaran lliures mai sinó és a través de la República de Catalunya. Dons, anem per feina!

Josep Maria Martín
04.09.2019 | 09:26
Aquests polítics ex-independentistes no ens portaran a la llibertat per molt tsunami que ara proclamin.
El dia que els vegi repudiant la constitució borbònica camviaré d’idea. Però per ara no s’atreveixen a qüestionar l’estat.
Parlar de pacifisme genèricament no els fa més
creïbles.

Vicent Juli Iborra
04.09.2019 | 09:34
Juan Martín Alegria, senzillament brillant! També 100% coincident amb vós.

Josep Salart
04.09.2019 | 09:46
Imagineu-vos quina gratera d’ous ha provocat un sól diputat del Parlament britànic, i intenteu imaginar-vos lo que pot provocar veure una manifestació com la del 11S a l’estat espanyol.
Ells, que saben que sense nosaltres cauen al fons de tot, només estan pendents de veure si el souflé puja o baixa.
Si vius a Catalunya, és a dir, hi respires, treballes, jeus, menges, escatologicament t’hi acomodes i sexualment, si pots, t’hi esplaies, i fins i tot i “votes”, si fas tot això i no ets capaç de posar-hi rés de la teva part per fer por a un estat repressor, ets un carcamal que no mereixes que els altres et fem rés. Però igualment t’ho farem.
Per tant, utilitza’t, mou el cervell per poc que en tinguis, com jo, assabenta’t de qui collons has de votar o de qui t’engatussa i actua contra tota persona o cosa que et privi de llibertat, que et rebaixi cada dia la qualitat de vida i pensa sobre tot, sobre tot, amb els presos i exiliats.
Només de pensar amb ells, ja et vindran ganes de fer feina i, si cal, anar-los a fer companya.
Ara mateix he vist un avi que sortia de La Caixa i portava un llaç groc. Poc educadament li he dit: o una cosa o l’altre, ves al racó de pensar i si no t’en surts, truca al 112.

Bonifacia Córdoba
04.09.2019 | 09:51
No m’ho puc creure… jo soc extremenya i no defalliré fins assolir l’independencia de catalunya… qué feu els catalans de tota la vida? Vergonya!!!
M’afegeixo a les paraules d’en Joan Rovira i l’Albert Miret… chapeau!
Sr. Partal bona feina… ja ens contarà.

Josep Pasqual Gil
04.09.2019 | 10:25
L’anomenat tsunami, mot un tant pretenciós, m’alegrarà que no siga el recurs de darrera hora per mantenir dreta la paradeta d’uns partits que duen tan de temps desacreditant-se solets. Qui segur que no fallarà és la gent. Amb Miret sempre.

Joan Begue
04.09.2019 | 10:29
Doncs sí tots cap a Hong Kong, allí si que en saben, això sí amb Alegria.
Vinga home si tinguéssim una terç dels diners que estan invertint els demòcrates de tota la vida en aquell territori sense comptar els gastats des de la Guerra de l’Opi, ja foren independents com les Repúbliques Antillanes.
Particularment a mi no m’agrada l’escenografia tipus Tsunami , tardor calenta , aquest cop sí etc.
Però som consumidors, és una cultura de consumidors, i bona part necessitem eslògans per saber què la tardor arriba i l’escola comença en pocs dies O no?
El fet possitiu és que res tornarà a ser igual a l’escenari de les nostres vides des de que es va inventar la làmpara incandescent es va sortir de l’atmosfera terrestre i ven poder-nos veure com a planeta, ni tampoc serà igual des del dia que es va votar que no ens van requisar les urnes que amb inocencia amb determinació un Poble una Nació va dir al seu gestor ja n’hi ha prou.
I total érem quatre replegats, però, penseu que a més d’un d’aquests gestors encara li dura el mal de panxa.
Endavant fem República això sí amb Alegria.

Rosa Masot
04.09.2019 | 10:40
Tones d’escepticisme i desconfiança, què voleu! I esperar aviam com es concreta, això sí. Una vegada més m’heu descrit l’estat d’ànim pel que fa al Tsunami. Bona estada a Hong Kong,

Pep Agulló
04.09.2019 | 10:59
VA PER LLARG. CANSA TANTA CRÒNICA DE LA DERROTA…
Més que res en aquest cas segurament (desconfiança) el nom no farà la cosa perquè té massa exigència. De la picabaralla i la desmobilització al tsunami haurien d’haver passat coses grosses. Terratrèmols. S’hauria de començar amb més humilitat…
Manllevo la frase del poeta Brossa que cita Joan Rovira: “Un personatge cal que es posi de manifest a travès del conflicte. No està bé que entri i ja digui com es comportarà”.
Ho aplico a l’eslògan del Tsunami que li suposo un treball consensuat, ferm, honest, esforçat, un full de ruta, que en la seva manifestació s’hauria d’anar guanyant, segons la intensitat, l’adjectiu o el nom que li posaran (els de fora, els professionals), però com lema de sortida em sembla terriblement perillós perquè pressuposa un repte massa alt per venir d’on venim. L’amenaça del tsunami ha de ser creïble, ha de fer por.
Vicent, tu que ho vius, Hong Kong sí que és un tsunami. Diga-ho!
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Oriol Ribera
04.09.2019 | 11:03
Que ningú se senti vençut per el 155
Per la diada tots al carrer per la Republica

Josep Usó
04.09.2019 | 11:19
És la gent, qui es mou. I ara, amb eleccions a la vista, algun partit deu estar espantat. De manera que, ni que siga a la força s’imposa la unitat com a única via possible. Benvinguda siga.

Federico Ruiz
04.09.2019 | 11:20
Per deixar de ser raonablement escèptics, necessitaríem moltes informacions i explicacions sobre com es va gestar el tsunami, sobre qui està darrere d’ell, i, per descomptat, que aquestes explicacions siguin molt més concretes sobre el que és i el que pretén fer.
D’altra banda, crec que és absolutament necessari que el moviment independentista (no ‘democràtic’ en abstracte) es plantegi, ja, més que una campanya, una mobilització permanent de pressió sobre l’Estat espanyol i els interessos econòmics espanyols a Catalunya. Com diu Gilabert, amb un 20% de la població donant per sac contínuament, les coses anaven a canviar

Lluïsa Miret
04.09.2019 | 12:13
En espanyol diuen ” a palaras necias oídos sordos ” i ” agua que no has de beber déjala correr”.
I en català diem ” venim de lluny i anem més lluny encara” i també ” si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà segur que tomba, tomba ben corcada deu ser ja” . Perquè mai no deixarem de lluitar pel qué creiem que és el més just, encara que no sigui fàcil.

Roser Caminals
04.09.2019 | 15:11
La desconfiança que tots compartim no ha de ser incompatible amb la mobilització. L’inici del debat constituent a la societat civil és encoratjador, com ho són les notícies de Hong-Kong. Si som 200,000 a la Diada, a l’estat espanyol li augmentarà el mal de cap.
No ens conformem amb reaccionar a les accions dels políitics, fem per influenciar-les a priori.
D’acord amb el nostre editor que el Consell i el Tsunami Democràtic són els més esperançadors. Tots voldriem veure “Independència” en lloc de “Democràcia,” però internacionalment vendrem la segona abans que la primera. Si en Puigdemont i companyia tenen les idees clares, es plategen la seqüència democràcia-referèndum-independència. De vegades, fer marrada porta a la meta més depressa que la recta.

Melitó Camprubí
04.09.2019 | 16:49
Només ens faltaria un tsunami de debó quan encara estem aprenent a navegar amb mar arrissada i ens maregem sovint.
Això sí, queda molt efectista. Res non verba.

ernest ramos
04.09.2019 | 21:44
val la pena de rellegir l’escrit de Sr. Albert Miret

Josep M Armengou
05.09.2019 | 00:46
I no sols desconfiar pel que ha passat, sinó perquè el mateix eslògan és infantil, agressiu, impropi.
Tenim temps.
S'ha afegit la noticia a Favorits