L’aparició del Tsunami Democràtic, de contingut encara inconcret, ha despertat molt d’interès, però ha anat acompanyada també de moltes reaccions escèptiques i de desconfiança, fins i tot en algun cas de desconfiança sorprenentment violenta. Tanmateix, em sembla normal, lògic, després de tot allò que ha passat a partir del referèndum del Primer d’Octubre. És normal, especialment, que, després de mesos observant com els polítics independentistes eren incapaços de fer gran cosa ni junts ni separats, una part dels electors desconfie d’una proposta com aquesta, que aparentment ix del no-res, tot i que les veus que m’arriben indiquen que és seriosa i que ha estat elaborada durant molt de temps i amb molta discreció.

De moment, el tsunami és poc explicat i per tant ningú no sap en què consisteix. Crec, en conseqüència, que, segons què es vaja proposant des d’aquest espai, adquirirà credibilitat o no. S’acosten la Diada, l’aniversari del Primer d’Octubre i probablement les sentències. I el tsunami haurà de concretar-se, inevitablement. Per això, personalment, pense que en tot cas serà més endavant el moment de criticar-lo o de felicitar-nos tots plegats per haver tornat a superar un infern, com es va superar després del 9-N. Ho tornaré a dir, però: entenc perfectament que hi haja qui des del primer minut ho critique i en desconfie, fins i tot ataque una cosa que ara per ara no va gaire més enllà d’un compte de Twitter i una pàgina web. Fins i tot entenc que siguem acusats d’il·lusos i babaus els qui hi hem mostrat un cert interès. És evident que han passat massa coses incomprensibles aquests darrers dos anys perquè la societat no hi reaccione amb desconfiança. I reconec que si la desconfiança s’instal·la com a sistema, contra els polítics, contra els mitjans i els periodistes com jo, contra les associacions, com a mètode, això serà un símptoma de maduració. Portat a l’extrem pot ser tòxic i desmobilitzador, és cert. Però de moment sembla raonable.

Dit tot això, he de repetir allò que ja vaig dir ahir, perquè ho pense. Que per a mi el fet que tots els partits independentistes es posen d’acord en una cosa, siga quina siga, ja és un pas endavant. Tan malament estàvem i a tan poca cosa aspirem ara mateix com a pas imprescindible per a posar-nos a caminar. Simplement, sóc conseqüent amb allò que he dit sempre: que sense la unitat no arribarem enlloc. I el Consell per la República i el Tsunami Democràtic ara mateix, i tot esperant que es concrete en alguna cosa aquest darrer, són els únics espais on veig que hi ha unitat –una unitat agafada amb pinces, delicada i difícil, però unitat al cap i a la fi–, que és la condició primera per a canviar de rumb. Si és que es tracta de fer això.

 

PS. Aquests darrers dies potser tinc una versió un poc desvirtuada de la realitat catalana, perquè sóc a Hong Kong. Avui publique a VilaWeb una llarga crònica sobre les revoltes en aquesta ciutat, que em sembla que pot interessar molta gent perquè conté lliçons, jo diria que importants, sobre el nostre cas, sobre la causa de la independència catalana. Disculpeu si la distància m’emboira la vista…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb