‘M’han fet un gol per l’escaire’, va reconèixer la ministra espanyola de Treball, Magdalena Valerio, quan va saber que el seu ministeri havia donat el vist-i-plau a la constitució d’un sindicat de treballadores sexuals. Amb aquestes declaracions posava sota el focus el debat estrella del feminisme: què se n’ha de fer, de la prostitució? Malgrat l’errada, el govern espanyol s’ha mantingut fidel a la posició abolicionista que sempre han defensat els socialistes. I la directora general de Treball i responsable de la tramitació del sindicat, Concepción Pascual, finalment va dimitir.

Però la cosa no s’acaba aquí. La contundència de l’executiu de Pedro Sánchez ha sorprès molta gent. Per què s’ha de prohibir un sindicat que, d’entrada, defensa els drets d’un col·lectiu tan vulnerable? Regular aquesta activitat pot servir per a extingir el tràfic de dones? La prostitució ha de ser considerada una activitat laboral? Els moviments feministes ho veuen amb ulls molt diversos. Si el més radical defensa l’abolició d’aquesta activitat mitjançant el model suec, que multa els clients i els proxenetes, el feminisme liberal o l’anomenat feminisme pro sex creu que legalitzar l’activitat –i llevar-ne l’estigma– és la millor manera d’encarar la qüestió.

Un sindicat il·legal en el marc jurídic espanyol
Malgrat les diferències, hi ha dos punts de consens, dins el feminisme: cal protegir els drets de les prostitutes i reclamar un canvi en el model reglamentista de l’estat espanyol, que no opta per la legalització però tampoc per l’abolició. La llei no considera que la prostitució exercida de manera autònoma sigui il·legal, però no l’entén com una activitat laboral. Sí que tipifica com a delicte el proxenetisme; és a dir, el fet de lucrar-se amb la prostitució d’una altra persona, sigui voluntària o no.

Tal com explica Núria González, advocada especialitzada en drets humans i presidenta de l’Escola A.C., un sindicat de prostitutes no tindria gens de sentit en aquest marc legal: ‘Legalitzaríem de fet el proxenetisme. Si es crea un sindicat, es reconeix que hi ha una patronal i, per tant, es dóna legitimitat a la patronal de proxenetes. Perquè això fos possible, caldria treure el proxenetisme del codi penal.’ Tanmateix, les prostitutes sí que poden crear una associació de la mena del sindicat de manters que, malgrat el nom, no és considerat cap sindicat ni actua com a tal.

Dels locals de lleure nocturn, la llei diferencia entre el bar de copes i el lloc on es practica la prostitució: si només s’hi acompanyen els clients i s’hi fan consumicions, sí que s’hi regula la relació laboral entre l’amo del local i qui exerceix l’activitat, però si hi ha una relació sexual, no. Pauline Ezkerra, membre de la secció sindical de treballadores sexuals de la Intersindical Alternativa de Catalunya, considera que és una llei hipòcrita, perquè en aquests locals no hi ha mai copes i prou: ‘És evident que hi ha sexe en aquests clubs. Hi ha un interès econòmic. Si no, per què els donen les llicències sabent que hi haurà treball sexual?’ De fet, la distinció entre aquests dos tipus fa que els amos d’aquests locals s’hagin organitzat legalment en l’Associació d’Empresaris Mesalina, legalitzada pel Tribunal Suprem espanyol. ‘Ni són empresaris ni són bars de copes, són prostíbuls i proxenetes’, diu Amelia Tiganus, integrant de Feminicidio.net i víctima del tràfic de dones.

Aquest marc jurídic tan complex es barreja amb les decisions dels ajuntaments, les sentències judicials i els mandats procedents de la Unió Europea, que reconeix la prostitució com a tipus de violència de gènere. Aquesta espècie d’indefinició legal implica que, sovint, les dones que treballen al carrer siguin perseguides i multades.

El model suec: atacar la demanda és resoldre el problema?
Un sindicat de prostitutes sí que tindria trellat si la prostitució fos legal. Però, aquesta és la millor solució per a protegir els drets de les dones? A banda el model reglamentista espanyol, a Europa n’hi ha tres més. El primer és el prohibicionista, impulsat per la dreta conservadora i refusat de ple pel feminisme. És el de països com ara Irlanda o Hongria, on tant clients com proxenetes i prostitutes són perseguits i multats.

El segon model és el suec o abolicionista. Aprovat el 1999 de manera pionera, s’ha estès a  Noruega, Islàndia i França. Al nostre país, aquest model s’ha implantat a municipis com ara Gavà. Aquest sistema prohibeix de pagar per sexe però no pas exercir la prostitució; és a dir, persegueix els clients i proxenetes, però no les prostitutes. Els imposa multes costoses i fins i tot penes de presó si hi ha reincidència. Per augmentar la pressió i mirar de frenar-ne la demanda, aquestes multes s’envien a casa dels clients.

La idea que hi ha darrere aquest model és que la prostitució és una forma de violència estretament lligada al gènere (l’enorme majoria de clients són homes) i que les prostitutes no trien lliurement mai de ser-ho, sinó que hi són forçades o condicionades per les circumstàncies. Aquest model també entén que atacar la demanda és una manera de reduir-ne l’oferta. Les prostitutes, doncs, deixen d’exercir, però l’administració les ajuda a entrar al mercat laboral.

Els col·lectius de prostitutes consideren que aquest model condemna moltes dones a la clandestinitat: ‘Amb aquest sistema, els clients només van amb nosaltres si estem amagades perquè, si els enxampen, la multa els arriba a casa –explica Ezkerra–. Si tens un forn i et prohibeixen de vendre el pa, tu abaixaràs el preu i faràs qualsevol cosa per sobreviure. Ens obliguen a ser més pobres.’ González, en canvi, defensa que legalitzar la prostitució tan solament fomenta la demanda, mentre que a Suècia s’ha reduït de dos terços. ‘Els clients demanen cada vegada més mercat. Al puter no li interessa tenir relacions amb la mateixa dona tres vegades. Si en feines en què els empresaris no són criminals ja hi ha precarietat laboral, imagina’t si l’amo de l’empresa és un criminal.’

Ací arribem al tercer model. La prostitució és legal en estats com els Països Baixos o Alemanya, on els propietaris dels bordells han de pagar imposts i la seguretat social a les prostitutes. L’abolicionisme considera que d’aquesta manera es legitima la cosificació de les dones i es posa d’exemple el Barri Vermell d’Amsterdam, on les prostitutes s’exhibeixen als aparadors, o les ofertes de barra lliure de cervesa i dones d’Alemanya. ‘La cosificació ve des que som nenes i no perquè siguem prostitutes, sinó perquè som dones i el sistema ens hipersexualitza’, diu Ezkerra. ‘Sota el paraigua de reconeixement que som treballadores, podem estar donades d’alta de la seguretat social, tenir dret de pensió i de jubilació, tenir drets de ciutadania i laborals, que ningú no ens pugui prendre un fill…’, afegeix. Defensa, a més, que seria una manera d’independitzar-se dels empresaris i una oportunitat de crear cooperatives de treball sexual.

Tiganus creu que la solució requereix actuacions públiques més enllà d’ajudes econòmiques, com ara protegir els seus drets i tenir accés a formació per accedir al món laboral. De cap manera no considera que la prostitució s’hagi de considerar una feina perquè qui l’exerceix és ‘travessada per múltiples violències generades pel capitalisme i el patriarcat’: violència econòmica, física, simbòlica, sexual, institucional, sociocultural…

Sense tràfic de dones no es cobreix la demanda?
Encara que es consideri que legalitzar la prostitució milloraria les condicions laborals d’aquelles qui exerceixen voluntàriament, què els passa a les que hi estan obligades? No hi ha dades fiables sobre la xifra de tràfic de dones perquè en la majoria de casos les víctimes, amenaçades o coaccionades, no ho denuncien ni ho expliquen. Però sí que hi ha dades sobre la demanda: l’Associació de Prevenció, Reinserció i Atenció a la Dona Prostituïda calcula que el 39% dels homes han anat amb prostitutes alguna vegada. Es pot cobrir aquesta demanda només amb les prostitutes voluntàries? Ezkerra creu que la demanda no és tan alta tenint en compte que, d’aquest 39%, hi ha molts consumidors ocasionals: ‘El treball sexual ha disminuït moltíssim perquè la gent en fa ús només quan li sobren els diners.’

Tiganus, que defineix la prostitució com un ‘camp de concentració’, considera que no hi ha prou dones que triïn lliurement d’exercir la prostitució per abastar tota la demanda i denuncia l’horror del tràfic de dones, que ha viscut en primera persona. A Romania, on va néixer, va ser víctima d’una violació múltiple a tretze anys. De resultes d’aquell fet, fou estigmatitzada i marginada socialment i familiar. A disset anys, un proxeneta la va comprar per tres-cents euros per prostituir-la a l’estat espanyol: ‘S’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat per a presentar-te el fet d’exercir la prostitució a Espanya com la salvació’, assegura. ‘Són les màfies les que s’encarreguen de violar nenes de dotze o tretze anys. Ens trenquen, ens deshumanitzen i ens marginen perquè els proxenetes es converteixin en els nostres protectors i salvadors.’

Una qüestió ètica i no legal?
Deixant de banda quin model s’ha d’aplicar, els moviments feministes també tenen discrepàncies sobre el fet que un home decideixi de pagar per tenir sexe amb una dona. González es mostra contundent en aquesta qüestió: ‘L’única diferència entre una violació i el que fa un puter són els trenta euros que paga. Si una de les dues persones és condicionada per la seva situació, el consentiment no existeix.’ Tiganus hi coincideix: ‘En un sistema neoliberal, els diners emblanqueixen la violència sexual.’

Ezkerra, en canvi, creu que aquesta posició tracta la sexualitat femenina d’un punt de vista purità i masclista, que diferencia les ‘bones dones’ de les prostitutes: ‘Volen relegar la sexualitat a la parella, com si la nostra vagina fos sagrada. El feminisme diu que la dona ha de decidir què fer-ne, del seu cos, i en aquesta societat tan desigual, el treball sexual és una opció. No em poden dir que no tinc capacitat de decisió i estic alienada.’ Tiganus creu que no és la decisió de la dona que cal qüestionar, sinó el sistema en què es fonamenta la prostitució, la manera com els homes exerceixen la seva sexualitat i com la prostitució afecta totes les dones. ‘Amb l’excusa que n’hi ha una que ho fa perquè vol, ens mercantilitzen totes. La dona passa de ser una persona a ser un objecte consumible i comerciable’, coincideix González. ‘Amb la prostitució hem de fer com amb el maltractament. Fins fa uns anys no es veia ni com un problema públic. Hem de posar el focus en els puters i que siguin malvistos.’

Com sempre passa en aquestes qüestions, una solució segura a llarg termini és l’educació. Amelia Tiganus ho veu així: ‘S’ha de treballar en l’educació sexo-afectiva dels joves i, mentrestant, fer baixar la demanda. No es pot pensar en una societat igualitària si l’estat posa a disposició dels homes espais on puguin continuar sent els mascles de sempre.’

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb