Tenim davant els nassos l’enèsima crisi de govern que es cova a l’estat espanyol des que el 2010 es va aplicar el “cop constitucional” contra Catalunya. El PP necessita escenificar amenaces de dissolució d’Espanya per tal de no perdre peu en les estructures profundes de l’estat. El PSOE verbalitza, escandalitzat, una amenaça contra la sacrosanta “democràcia espanyola” que amaga la necessitat d’assegurar-se pactes de supervivència. Sánchez no ha de caure pas perquè faci nosa a Trump o viatgi a la Xina, el PSOE amagui una corrupció estructural des dels temps de Felipe González, o la família de Sánchez estigui sota sospita. La política exterior, se sol dir, va de bracet amb la política interior, però la politja de transmissió entre totes dues variables no funciona a cop d’interruptor. Si Sánchez ha de caure, a Trump no li vindrà d’un dia; en canvi, corre pressa expulsar-lo del govern perquè cal tensar els ressorts interiors de l’estat, recuperar l’equilibri entre els partits dinàstics, neutralitzar les forces dissolvents o “perifèriques”, fer casar el país “real” (en mans de les dretes franquistes de tota la vida) amb el país “oficial” (massa hipotecat als partits “perifèrics” i als experiments dels seus aliats de l’esquerra). Tot plegat mena a una estratègia d’estat única. Es tracta de la consolidació d’un govern del bloc de les dretes franquistes (Aznar no crida pas per casualitat a l’assalt “qui pugui fer, que faci”), un cop “pacificada” Catalunya pel PSOE-PSC (amb la impagable contribució de l’independentisme institucional), per tancar des de dalt, amb jutges i policies de Vox en soterranis i clavegueres, la possibilitat que Catalunya els torni a fer, tard o d’hora, un ensurt –el fantasma independentista plana per damunt de cada crisi, per molt que els comentaristes pretenguin fer veure que no. En podríem dir “involució autoritària”, però preferim “retorn a la naturalesa feixista del règim monàrquic”, que es tractarà d’imposar en unes eleccions que la dòcil socialdemocràcia plantejarà a la defensiva sota el signe de la por: “Que ve la ultradreta, que ve la ultradreta!” Perquè és dubtós que l’actual govern de coalició i els seus socis d’investidura a Madrid disposin de cap alternativa davant una semblant ofensiva, com, per exemple, encapçalar una oposició des del carrer per a frenar els plans de l’oligarquia econòmica, política i militar que mana a Espanya. Contràriament, i atès que la vella i la no tan vella guàrdia del PSOE ja figura en els rengles de l’oligarquia post-transició, no fóra estrany que participés, de sotamà o a la llum del dia, en qualsevol esbandida repressora per tal de sostenir l’actual estratègia de recomposició dels equilibris al si de l’estat.

En aquesta situació, la temptació d’intervenir des d’aquí en defensa de la democràcia i de la consegüent parcel·la de poder autonomista és poderosa: n’és una mostra l’operació Rufián amb les esquerres espanyoles per a dissoldre la radicalitat de l’antagonisme amb Espanya i ficar-la dins la política de pactes amb l’estat. Però el propòsit de salvar la “democràcia espanyola” des de Catalunya topa amb el problema crucial que la gent difícilment es mobilitzarà en defensa de res tan llunyà. Els independentistes, òbviament, perquè en som les víctimes primeres i principals, i allò que volem és enfonsar l’estat sense embuts; i els no independentistes, perquè, des que el PSC va ocupar l’espai de Ciutadans i va propiciar l’entrada de Vox al parlament, no saben cap a on tirar si no és tancant files entorn de la catalanofòbia, que nega positivament cap democràcia a Catalunya.

En conseqüència, l’enèsima crisi d’estat es resoldrà deixant anar llast (l’afer Zapatero n’és una mostra) per a preparar l’alternança de blocs. Qui, des de Catalunya, pretengui que hauríem d’entrar en el joc de titelles que mouen els grans partits dinàstics (n’hi ha prou de veure els presidents de govern retratats en grup), ja pot deixar tota esperança a la porta: és un forat negre que s’ho empassarà tot de viu en viu. I, ja abonats a la caricatura, el fals torcebraç entre PP i PSOE podria disfressar, en última instància, pactes tàcits de sobretaula per tal que la “pacificació” contínua de Catalunya es basi en la no menys contínua por d’un “cop d’estat”, que patim a casa nostra des del 155. Davant un pacte vergonyós entre la hipocresia del PSOE i el franquisme legionari de PP-Vox, tots els esforços per a negociar amb una de les parts acabarien tan malament que no sé pas a quin expedient s’acollirien els analistes polítics “dialogants” per justificar el desficaci. No cal situar-se en la disjuntiva clàssica del “com pitjor, millor”, perquè és senyal de rendició a priori, sinó d’aprofundir en la crisi des de la pròpia lluita: l’amenaça que les “llibertats” de Catalunya encara perillarien més, si la democràcia s’endurís a Espanya, defineix perfectament els perdedors sense remei davant la història, ja que passen per alt que, en matèria nacional, aquelles “llibertats” no les hem tingudes, no les tenim i mai no les tindrem al si de l’estat espanyol. No és que no calgui aturar el feixisme, sinó que, atès que feixistes i socialdemòcrates comparteixen unànimement la defensa de la unitat d’Espanya, l’única manera de fer-ho, dels Països Catalans estant, és tornant a desplegar l’estratègia d’alliberament nacional, perquè les llibertats de Catalunya dignes de ser defensades a mort són les que s’ha donat ella mateixa, no pas les atorgades per la bona o mala voluntat de l’estat opressor. Acceptar la medecina receptada, en nom dels equilibris malmesos de l’estat, només significaria ingerir el placebo que et nega el coneixement del propi cos, t’instal·la en la malaltia no reconeguda i no et permet de córrer el risc de morir lluitant.

En posarem un exemple. N’hi ha que pretenen reduir la lluita de l’aparell escolar a una qüestió merament sindical; i és clar que ho és, només faltaria. Però al preu de negar la resta de reivindicacions, que afecten una estructura bàsica de la legitimació del sistema autonomista, però, sobretot, la naturalesa de la societat que volem –que necessitem. El govern actual de la Generalitat és incapaç de tancar l’esquerda oberta per incompetència i per desídia, però no pas per ceguesa: saben de sobres que va molt més enllà d’una reivindicació gremial, sectorial, o transitòria, perquè aborda la reproducció econòmica, la inserció social i el futur nacional. El president reelegit d’Òmnium ho ha dit, en referir-se a l’estratègia de l’entitat: es tracta de la “construcció nacional”. Parlem-ne. Si alguna cosa demostren les mobilitzacions de l’aparell escolar a les Balears, el País Valencià, la Catalunya Nord i el Principat (la Franja inclosa) és que, a través de l’esquerda d’una estructura autonòmica fonamental, s’obre pas, en la consciència dels seus protagonistes (famílies incloses), la necessitat d’independència. En aquest punt, l’alternativa política formal encara no és pas rellevant, però cal prendre bona nota que els protagonistes són portadors d’una consciència de classe de treballadors pel bé comú, o sigui, pel país –la lluita per la llengua, per exemple–, no pas per a la institució que els paga. En conseqüència, aquest element fonamental ha de comptar en qualsevol programa emancipador nacional: la tasca, si independència es vol fer, serà la d’eixamplar les esquerdes en tots els aparells de l’autonomisme fins a enfonsar-ne les estructures i posar en crisi de debò l’estat a Catalunya.

En el banc de proves creat directament per les mobilitzacions escolars, hi ha la pedra de toc pel que fa a programa, organització i direcció. Caldrà un programa fet des de baix, arrelat al conflicte, definit i defensat pels protagonistes. Caldrà una organització amb els avantatges d’un partit però sense el seu dirigisme; amb l’elasticitat d’un front però sense l’heterogeneïtat d’un al·luvió; amb l’amplària d’un moviment però sense el desgavell d’una riuada. I caldrà una direcció col·legiada, que lligui espais de lluita i construcció nacional.

On és escrit que allò que han fet els ensenyants no sigui d’aplicació general?