De cosir l’estat amb fils d’acer a cosir-lo amb puntades fines

A l’històric programa de ràdio Versió RAC1, l’altre dia van fer un muntatge genial que combinava la versió de “Paraules, paraules” de la Núria Feliu amb promeses de pluges de milions dels últims vint-i-cinc anys per a Rodalia. Us ho heu d’imaginar: un tall de veu del ministre de torn que avançava “l’ampliació de 100 quilòmetres de les línies ja existents, 70 quilòmetres de noves línies…” i la Feliu que replicava: “No m’enredis, no em menteixis més…”; una ministra anunciant “una inversió de 4.000 milions d’euros durant els pròxims set anys…”, i la Feliu: “No tens remei, no tens remei…”; “Nou estacions noves de Rodalia, onze nous intercanviadors, duplicacions de 80 quilòmetres de línies…”, i la tornada: “Paraules, paraules, paraules…”; “Tota, absolutament tota la xarxa de Rodalia tindrà via doble…”, “Paraules, paraules, paraules”, i així fins a la conclusió final de la Streisand catalana: “Les teves paraules per mi no són res.”

Donada l’operació despolititzadora dels grans mitjans catalans després del procés, aquest exercici en un magazín d’humor és periodisme del bo. A més a més, l’expert en trens que van entrevistar a continuació va explicar un detall que tampoc no em sé estar de compartir: que els catalans no tenen tirada a opositar per esdevindre maquinistes de la RENFE, i aquí ens envien molts conductors espanyols novells que bàsicament no veuen l’hora de poder tornar al seu país a exercir. La dada em va semblar interessant perquè em va recordar el cas de jutges, policies nacionals i altres agents d’ocupació que, per la via dels fets i no de les paraules, tenen clar que Catalunya no és Espanya i es resignen a anar-hi a servir com un càstig. En el cas dels funcionaris maquinistes, tota insinuació de traspàs de Rodalia al nostre país la senten com una amenaça d’ostracisme que els podria deixar atrapats treballant en terra estranya per sempre més.

La catalanofòbia té molts tentacles i ni l’anunci d’una empresa mixta estat-Generalitat per a gestionar els seus trens no els és cap consol. Suposo que deuen consumir els mitjans del seu país per als quals Illa és un temible independentista i els pactes sobre Rodalia, el retorn d’una mica de FLA o la delegació de competències en immigració han tornat a encendre l’alarma que Espanya es torna a trencar molt fort. Si consumissin informació d’aquí, potser s’adonarien que no els cal patir tant. Fins i tot podrien haver ensopegat un dels tertulians pròxims a ERC, l’històric Joan Puigcercós, que ens venia l’acord com una jugada mestra en aquests termes: “El finançament ve de l’estat, per això té sentit l’empresa mixta […]. Els que han intentat negociar això […] han dit ‘escolti, tinguem lligat l’estat, perquè si no ens podem trobar que aquí no hi hagi finançament’. […] Precisament per això fan la mixta: per tenir lligat l’estat.” Tenir-lligat-l’estat, l’acudit de l’any.

No m’amago que sóc una malalta de les tertúlies, cosa difícil d’entendre per a la resta de contribuents, però en l’era dels dircoms i del llenguatge polític giragònsic i esporuguit, la distensió tertuliana dels analistes afins a unes sigles és una manera més clara i directa d’accedir a les consignes dels partits. Per això, quan vaig sentir repetir el concepte publicitari de “tenir lligat l’estat” referit a un pacte amb els professionals del PSOE, em vaig imaginar una corda llarga-llarga que travessava la frontera catalanoaragonesa fins a un ministeri de Madrid i que algú de tant en tant hi feia un parell d’estrebades mentre continuava llegint el Marca o El País. Vull dir que no cal ni sentir la consellera de Territori emplenant-se la boca de “lleialtat institucional” per a saber qui tindrà lligat qui.

Ah, qui fos espanyolista per a poder viure sense memòria. Però un independentista està condemnat a recordar que els socialistes ja van coincidir als governs espanyol i català fa vint anys, amb els suports corresponents des del Principat, en plena crisi ferroviària catalana. Ser independentista és tindre memòria des del 1714 fins a la línia Vic-Puigcerdà, la de Barcelona-València a baixa velocitat o la gimcana per a arribar a Ulldecona; és recordar els anys que fa que la megafonia d’Adif diu “Flics” en lloc de Flix i continua estrafent tota la toponímia catalana sense que ningú li planti cara, i és ser conscient que aquestes obres i inversions que avui s’executen tard i malament i a cuita-corrents ja haurien estat una humiliació fa vint anys, quan acumulàvem dècades de greuges i els governs PSOE-PP es van estimar més de veure com Catalunya esclatava per després reprimir-la salvatgement.

Per tot això, que els partits independentistes escaldats per la repressió hi acordin una empresa per a gestionar els trens… a mitges amb el seu opressor, o que aconsegueixin de posar mossos a les fronteres… a col·leguejar amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional pot fer un gran efecte per als desmemoriats, però amb la història recent sobre la taula, els qui volíem el pa sencer trobem que és vendre baratíssim tant de dolor i tanta esperança. Si el 2008 una ministra es vantava de cosir l’estat amb els “fils d’acer” del TGV, el PSOE avui el cus amb les puntades fines d’unes col·laboracions Catalunya-estat en què cada negociador ven la part que li convé, fins i tot contradictòriament. Hom podria dir que és un empat, un ni tu ni jo, però no hi ha empats a l’estat espanyol. Dit en termes matemàtics, que és més clar: Catalunya més estat sempre dóna estat.