24.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.03.2025 - 09:02
Quan algú –Espanya, per exemple–, ha d’imposar la seua bandera a la força és bo de ser conscients que amb aquest gest ja ha perdut bona part de la batalla per al cor dels ciutadans.
Aquest és, exactament, el cas que tornem a viure aquests dies amb la denúncia que l’extrema dreta espanyola ha presentat contra l’Ajuntament de Verges i la batllessa, Diana Canals (CUP), perquè a la casa de la vila no s’exhibeix la bandera espanyola.
Una bandera no és tan sols un tros de tela de colors. És un receptacle emocional, un símbol que condensa sentiments sovint complexos d’identitat, pertinença i memòria col·lectiva. I de projecte de futur, també. Quan mirem una bandera que sentim com a pròpia, no hi veiem simplement un disseny, sinó que hi projectem tota una història compartida, uns valors, unes esperances, fets que hem viscut, la gent amb qui els hem viscuts. I és precisament aquesta dimensió emocional que fa que les banderes, essent un simple tros de tela més o menys ben dissenyat, siguen tan poderoses.
Ací rau la paradoxa de la imposició: l’emoció no es pot forçar. Espanya pot obligar a penjar la seua bandera, però no ens podrà obligar mai a sentir-la com a pròpia. Pot imposar el símbol, però no el significat. I encara menys l’emoció. Quan qualsevol de nosaltres mira una bandera espanyola –o francesa, al nord– imposada per llei a l’ajuntament del nostre poble, no hi veiem un símbol d’unitat, sinó un recordatori de subordinació. I amb això l’obligació legal aconsegueix exactament l’efecte contrari del que pretén: en compte d’acostar-nos, ens allunya.
Les banderes tenen veu. Amb els colors voleiant al vent, ens parlen d’històries col·lectives, d’identitats compartides, de somnis i de lluites. Però tan sols poden parlar quan són hissades voluntàriament, quan són el fruit d’una decisió lliure i col·lectiva de la gent. La bandera que s’imposa amb amenaces és una bandera emmudida, reduïda a la dimensió més burocràtica i menys emocional. És com una cançó que algú et força a cantar: per molt bonica que siga la melodia, en aquestes circumstàncies únicament sona a obligació.
Per això és tan gran la diferència emocional entre les banderes que omplen els balcons per decisió dels propietaris –siguen quines siguen– i les banderes que pengen per obligació en alguns edificis oficials. Les primeres són l’expressió d’un sentiment viu, d’una aspiració compartida. Les segones són simplement el compliment aporegat d’una normativa, percalina buida de la passió que fa que una bandera siga més que un objecte, que ens cause emoció.
De sempre, però més encara des que ha començat el procés d’independència del Principat, l’espanyolisme és víctima d’una inseguretat crònica que el fa ser especialment agressiu. Per això la reacció que té arran de qualsevol qüestionament dels seus símbols és sempre la mateixa: recórrer a la força, a la violència. És la reacció d’un nacionalisme que sap que ha perdut la batalla de les emocions i que solament li resta el recurs de la coacció.
Ells no ho entendran mai, però el cas és que mentre l’espanyolisme continue creient –com creu cegament– que pot imposar per llei allò que no aconsegueix que siga assumit per convicció, no farà sinó eixamplar la distància emocional amb milions de ciutadans de l’estat espanyol, de l’estat que ara porta el seu nom. Perquè, al capdavall, obligar a exhibir una bandera és la millor manera de buidar-la de significat. I quan el símbol es buida no en resta res més que un drap discret, un tros de roba penjat d’un pal.
PS1. L’article és d’ahir, però ha tingut un gran impacte per allò que explica i per la manera com ho explica. La nostra cap de redacció, Esperança Camps, relata en aquest text la seua experiència amb el càncer i amb una cosa tan quotidiana i normal com els cabells, els seus cabells. És un text extraordinari, que si no l’heu llegit us el recomane molt vivament.
PS2. Recomane també una altra opinió d’avui. Adolescència és una sèrie impressionant que s’emet amb un èxit enorme i que ens obri els ulls a un món que els adults hem de reconèixer per força que ignorem massa. Marta Rojals, amb aquell nas tan fi que té per a captar què passa al carrer, ens fa una reflexió important: “Els nens que odien les nenes”.
PS3. Ielena Kostiutxenko és una periodista russa que fa honor a la professió. S’acaba de publicar la versió catalana d’un llibre seu duríssim, El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut. I n’ha parlat, del llibre i dels sentiments tan profunds que traspua, en aquesta conversa amb Josep Nualart Casulleras: “No deixaré que Putin em prengui la mare”.
PS4. Can Putades acumulen 113.000 seguidors a Instagram i més de 67.000 a TikTok, formen part de Som Eva i ja han fet dues temporades del pòdcast de 3Cat No cardis. Ara acaben de publicar De la Garrotxa a Can Putades, en què s’obren en canal per explicar-nos la història de la seua amistat i descobrir-nos que viure de les xarxes socials no sempre és un camí de roses. Alba Tebar i Albert Salamé les han visitades i han fet aquesta entrevista: “Ens vam abandonar com a amigues, ho fèiem tot per la feina”.
