Tan fàcil que és dir-ho i tan difícil que pot ser fer-ho. És com acabar els missatges amb ‘una abraçada’ teclejada que pots comptar si la faràs mai, ha! Parlo del ‘cuidem-nos’ que aquests dies de sacsejada post-sentència es torna a repetir tan sovint, com va passar després de l’1-O i com ha anat fent, amb menys intensitat, aquests darrers temps. Jo sóc d’aquella meitat que no s’hi havia parat a pensar gaire. És més, sóc d’aquell terç que fins i tot li feia venir una mica d’urticària, ensopegar repetidament amb un ‘cuidem-nos’ al qual no li sabia veure cap plasmació i que no identificava com a cap necessitat.

Fins que ens adonem que sí que cal. Sobretot, si mirem enrere i recordem aquells temps de tenir poca cura, i les baixes militants que hi ha hagut al llarg dels anys per no saber cuidar ni cuidar-se. Estar dia rere dia fent activisme, sortint al carrer, fent tant o més, patint la repressió, veient-la, en directe o en diferit, sospitar que t’escolten, i un etcètera en què cadascú pot afegir allò que sap i ha viscut, que són molts anys, tot això passa factura, en siguem conscients o no.

Ara que han tornat a ser dies d’intensitat política i social, de ràbia col·lectiva, de mobilitzacions multitudinàries, de protestes no violentes, però també de violència i brutalitat policíaca i de repressió, ha tornat a flor de pell aquesta necessitat de cuidar-se abans de no acabar fent un pet. ‘Fem un vermut curatiu?’, proposa una amiga pel grup de WhatsApp. L’estona hauria estat la mateixa encara que no hi hagués afegit l’adjectiu, un vermut amb els amics és un vermut amb els amics, i és això que té de curatiu, però si no hagués estat per l’adjectiu potser no hauríem estat conscients de com necessitàvem el vermut que ens proposava i per què.

Cadascú ha viscut el que ha viscut. Els qui han corregut, els qui ho han vist, els qui han rebut, els qui tenen amics al carrer, o un germà o els fills, els familiars dels empresonats, els detinguts. També els qui senten que voldrien fer més i no poden, sigui per responsabilitats laborals, sigui perquè elles (sí, elles) assumint les cures domèstiques tenen poc marge per a res més, sigui perquè no tothom està dissenyat per ser allà a primera fila o simplement enmig d’una multitud amb l’angoixa del so de l’helicòpter i de la incertesa del què pot passar. I tot sovint aquell sentir-se malament de no fer prou. Però és que potser hi ha moltes maneres de fer, i cadascú ha de saber on vol i pot estar, i què vol i pot fer per contribuir amb un moviment en què creu i del qual no vol quedar al marge. Hi ha espais i moments per a tothom i per a cada cosa.

Fa quinze dies, en aquesta columna dèiem que tot plegat només tindria sentit si s’arribava fins al final. I a curt termini, si no aixequem gaire la vista, això pot dur a una decepció o frustració, ara que ha baixat d’intensitat. Potser ens vam oblidar que som en una cursa de fons (i que diumenge hi ha eleccions espanyoles, suposo, també). I que sí, tot això només tindrà sentit si arribem fins al final, però que després d’una onada sempre n’arriba una altra, i entre l’una i l’altra, l’aigua simplement es recull a la mar i deixa a la vista l’arena molla, per on l’aigua va escolant-se. Vindrà la següent onada, i l’altra, i després una altra. Si ens en vam oblidar, ho recordem ara. I ho recordem perquè si és important cuidar-se és, precisament, perquè aquesta és una cursa de fons que ja fa temps que dura i més que en durarà. I cal recordar-ho, sobretot, quan ens atrapen les contradiccions i ens demanem com conjugar-les, com cuidar-nos sense que això impliqui cap minva de compromís, com conjugar el cuidar-se i el mantenir el torcebraç a l’esfera pública.

Cuidar-se, posar la vida al centre. A vegades es converteixen en una mena de mantres que corren el perill de perdre significat, de buidar-se de contingut. A vegades, fins i tot, poden acabar embafant i esdevenint matèria de mofa, entre tant de hashtag ensucrat i cor pintat. Però ben mirat, fotre-se’n no és sinó un mecanisme per a amagar les pròpies vulnerabilitats, i això no fa sinó demostrar com cal, precisament, cuidar-se i posar la vida al centre. Ho diguem més sovint o menys.

Arran dels dies convulsos pel 14-O, ha nascut una iniciativa que es diu així, Cuidem-nos. Són psicòlegs, pedagogs, educadors socials, que ofereixen la seva feina en situacions de crisi i emergència social. Diuen coses que poden semblar tan bàsiques i que sovint oblidem amb una facilitat que espanta com ara que no hi ha cap mal a reconèixer sentiments de tristesa, de por o d’angoixa, ans al contrari; que convé desconnectar, fer coses plaents, dedicar-se espais segurs i còmodes. I abraçar-se. Tan fàcil o tan difícil.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb