El xiulet supervivent de l’independentisme a Montjuïc

  • Crònica de la manifestació independentista contra la cimera de Pedro Sánchez i Emmanuel Macron a Barcelona

VilaWeb
Fotografia: Enric Fontcuberta
Ot Bou Costa Albert Salamé (fotografies)
19.01.2023 - 14:49
Actualització: 19.01.2023 - 16:25

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un home bufa un got de cafè. La ràdio deia que faria un fred glacial, els fotògrafs s’han armat com si anessin d’expedició a l’Annapurna. Cinc graus, l’aire talla i el vent esbargeix els esquitxos de la font màgica de Montjuïc, però no n’hi ha per a tant. 

L’últim gran acte independentista en aquesta plaça va ser el final de la campanya del referèndum, el 29 de setembre de 2017. Mireia Boya, llavors diputada de la CUP, va avisar durament els comuns davant la mirada atònita de Joan Josep Nuet, llavors d’Esquerra Unida: “No ens robeu el referèndum. No és una mobilització: volem declarar la independència de Catalunya. I, si ho feu, Roma no paga traïdors. Tindrem memòria i no us ho perdonarem mai.” Cinc anys després, Nuet i Boya formen part del mateix govern, un govern monocolor d’Esquerra que avui no es manifesta per “no regalar espais”. Les circumstàncies canvien.

Oriol Junqueras arriba un quart d’hora tard a la cita amb els periodistes, abans de la manifestació, com si fos Jordi Pujol o Maria Antònia Munar. Molts micròfons, però diu el mateix de sempre. Es fa saber que el problema ja no és entre Catalunya i Espanya, sinó “entre bona part de la societat catalana i l’estat espanyol”; es fa saber que “això no s’acabarà fins que no s’exerceixi de debò la democràcia”; que “som més a prop de l’amnistia”; que “la derogació de la sedició és un gran pas endavant” i que “caminem” amb la comunitat internacional; però no diu pas res de l’eclipsi de mar ni d’aquest salt mortal, ni de la veu tremolant a la cinta del contestador. Tot ben pla. 

VilaWeb
VilaWeb

La contradicció que Esquerra Republicana es manifesti contra la cimera i el president Pere Aragonès hi faci la benvinguda –freda i breu– és un dels núvols que la sobrevolen. Junqueras va dir que anirien a la manifestació sense protestar contra la cimera, però de seguida que la gent arriba ja es veu que el relat hegemònic no és el seu. Ni tan sols el de la pancarta dels organitzadors, “Aquí no s’ha acabat res”, com a resposta al govern espanyol, que diu que el procés ja s’ha acabat. L’esperit motivador de la protesta sembla més de fons que no conjuntural. El crit més repetit és “ni França ni Espanya, Països Catalans”.

La delegació de Junts encapçala la gentada que avança pel passeig de Maria Cristina fins a les columnes de Puig i Cadafalch. Darrere seu, un gran cartell amb la tipografia un punt xarona –i que presidirà la plaça– anuncia la “Gent gran per la independència”. Hi ha una desena d’autocars. La delegació de la CUP i les organitzacions satèl·lit d’aquest gegant amorf que s’anomena esquerra independentista vénen al fons de la processó, amb prou manifestants imberbes. 

Entre la gentada hi ha tot de voluntaris de l’Assemblea amb pitrals fosforescents. N’hi ha molta, de gent gran, la majoria, però també més joves que en les darreres manifestacions independentistes. I certament l’energia ambiental és una mica diferent. No ben bé combativa, però menys mecànica. Dos d’aquests joves, com dos pica-soques, són molt insistents que la premsa ha de reflectir que hi ha joves. “I l’Onze de Setembre també n’hi havia”, reiteren.

La font és ampla i complica la proporció, però la plaça es va atapeint. A una banda de les escales hi han desplegat una bandera amb les barres com foses de calor. El Museu Nacional d’Art de Catalunya queda nord enllà, on diuen que la gent etcètera, separat de tot per l’escalinata, per un cordó de voluntaris, un altre de premsa i encara un altre d’antiavalots, just al límit ja previst de la concentració. Ni es mira, ni es toca.

Unchi –la caca rosa del Doctor Slump– i l’emoji d’un vòmit verdós acompanyen una fotografia d’Emmanuel Macron i Pedro Sánchez en un cartell que flota davant d’un senyor: “Som i serem gent catalana encara que no ho vulgueu. I la vostra galdosa trobada, amb una tifa us la confiteu”. Més cartells: “Si lluitem, podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”, “Som i serem una nació malgrat us foti”, “Desobediència i insubmissió”, “País de merda: empoderem el futur”. En un lateral, venda a la menuda: braçalets grocs per 1,50 euros, xapes, samarretes, imants, clauers, estelades d’urgència. 

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Costa d’entendre un element estructural de la manifestació. Per què l’han convocada a les nou del matí, quan el sol encara no banya l’escalinata, si Macron no arriba fins a dos quarts d’onze? La gent s’impacienta i els xiulets que reparteixen els voluntaris se senten de bon començament. L’eixordament aviari funciona també per escalfar una mica l’ambient. Els crits d’independència i de “Puigdemont, president” ressonen mentre els dirigents de les entitats convocants s’enfilen a les escales per parlar. “Aquests qui són?”, demana un noi jove. 

Una idea travessa el manifest que declamen: “Als Països Catalans no hi ha normalitat, sinó uns estats acostumats a tancar els conflictes en fals per a preservar la seva unitat”. “Als Països Catalans no hi ha normalitat”, van repetint. La repeteix el president d’Òmnium, Xavier Antich, que parla d’anomalia democràtica de l’estat espanyol. Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea, s’ha centrat en la crítica al paper d’Aragonès a la cimera, que considera que no s’entén.

Mònica Roca, de la Cambra de Comerç, encara una mica el discurs a Foment i La Vanguardia: “Nosaltres no tenim cap problema que dos estats es reuneixin per parlar de les seves coses.” El problema són els incompliments amb Catalunya, aclareix. El batlle de l’Ametlla de Mar i president de l’Associació de Municipis per la Independència, Jordi Gaseni, ensuma l’oportunitat com una guilla i diu: “Això només és un vermut!” Que l’independentisme és viu “ho tornarem a demostrar d’aquí a quinze setmanes, amb les eleccions municipals!”

El micròfon on han anat parlant queda desemparat uns minuts. S’hi atansa un senyor de cabell blanc i ulls molt blaus, amb la veu trencada d’emoció. Parla en nom dels Avis i Àvies de Reus. “Hem vingut aquí a defensar el que no defensen els nostres polítics. Volem la llibertat per als exiliats, per als quatre mil represaliats que no defensa ni la Generalitat ni ningú. Nosaltres som aquí, com cada dia al Mercadal, de dilluns a dissabte, fa cinc anys que hi som i no ens n’anirem, no ens n’anirem fins que no torni el nostre president –i aquí la veu s’esquerda del tot– en Carles Puigdemont”. “Molt bé!”, fa una senyora rere seu, “ara tu, Victòria!”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El clímax arriba ara. El cordó de voluntaris i de la premsa es trenca, però en lloc de tensar la manifestació, simplement n’omple el pulmó. Els altaveus i la gentada canten “Els Segadors”. S’anuncia “una xiulada monumental” per a dos quarts d’onze, just quan arribi Macron. Macron acaba arribant més tard, però els xiulets no s’esperen. La cridòria s’allarga minuts i minuts, i, si amaina, al cap d’una estona rebrota. La gent xiula amb força. Hi ha qui xiula amb molta força. El vent dels xiulets neix d’una mateixa indignació. Que l’independentisme és viu, per més que el PSOE digui el contrari. 

És en aquest moment que, ben oportuns, Oriol Junqueras, Joan Tardà, Marta Vilalta –“el dream team del xiulet”, diu un noi– i la delegació d’Esquerra Republicana abandonen la manifestació entre quatre crits

Al cap d’una estona, entre xiulets, els entrepans s’abraonen als llavis tallats. Unes senyores es fan fotografies amb Laura Borràs, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i fins i tot amb el senador de Junts Josep Lluís Cleries. La gent, ja més distesa, parla de les seves coses, es retroba, s’abraça, es posa al dia, comenta la jugada. A l’extrem de les escales hi ha un breu instant d’una tensió que no escala. 

Al final de tot, els dos joves insistents amb el paper dels joves no poden combatre una imatge irresistiblement irònica que els fa enriolar. Jordi Pesarrodona, vice-president de l’Assemblea, pren la paraula i retrona pels altaveus: “Si algú ha perdut un audiòfon, que vingui, que l’hem trobat!” El sol ja s’alça i la manifestació enfila cap al consolat francès. El sentiment es bifurca. Anant cap al consolat, i després de Sant Jaume, la protesta s’escalfa i provoca neguit i enfrontaments amb els Mossos d’Esquadra. L’altra part es desinfla. A la boca del metro de Plaça Espanya, una senyora parla per telèfon: “Nena, ens han detingut”. “Va, home, no l’espantis”, diu el seu home. “És broma, reina”, esclata a riure ella. “T’ho imagines?”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes