Jordi Cuixart
Pantalla gran instal.lada al carrer Diputació per a seguir la declaració de Jordi Cuixart (Foto: Albert Salamé)

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, va declarar ahir al matí davant el Tribunal Suprem, però per un moment va semblar que ho feia des del mig del carrer. La seva veu i la seva imatge es projectaven en una pantalla gran, no gegant, al carrer de la Diputació 276 de Barcelona, seu d’Òmnium Cultural. Centenars de persones seguien emocionades, primer, i orgulloses, després, la intervenció d’un Cuixart més president que mai, i no solament d’Òmnium. Aquest redactor va comptar més de seixanta vegades aplaudiments d’una concurrència entregada i vibrant.

Ahir, després de cinc-cents dies, les paraules de Cuixart retornaven, i retronaven, en llibertat enmig de l’Eixample. Alguns passavolants s’aturaven embadalits i s’unien a una congregació de mitjana edat i tercera asseguda en cadires al mig del carrer. Uns altres, més joves, seguien la intervenció fent una cervesa a les terrasses del voltant, i fins i tot famílies amb nens s’acostaven a la pantalla. Només alguns ciclistes mostraven enuig perquè el carril bici havia quedat tallat en aquell punt, cosa que els obligava a fer la volta o baixar de la bici. Però l’ambient viscut fou bàsicament serè, i no direm alegre, però sí amb molts moments vibrants, emotius i de somriure ampli i sincer. El presoner Cuixart va animar els homes lliures. I, segons Òmnium, durant les cinc hores d’intervenció, 1.500 persones es van inscriure a l’entitat.

Aquesta és una entitat en creixement i ahir, seguint la declaració de Jordi Cuixart, es va haver d’habilitar una primera fila d’autoritats per on van desfilar la consellera de Justícia, Ester Capella, l’alcaldable Ernest Maragall, el diputat Francesc de Dalmasses, el sociòleg Salvador Cardús, el sindicalista Camil Ros, l’editora Izaskun Arretxe, el diputat Enric Pujol, l’activista Simona Levi, el periodista David Fernàndez i els actors Marc Martínez i Joel Joan, per citar-ne només uns quants. De fet, Òmnium tenia ahir una persona encarregada de fer les gestions amb les autoritats. Que sapiguem, cap altra entitat o partit no ha tingut la idea de muntar pantalles al mig del carrer.

Simona Levi, de vermell, escoltant Jordi Cuixart.

El dia havia començat amb el carrer buit i uns operaris muntant la pantalla i les cadires, mentre un crit ressonava de lluny: ‘Vinga, nois, que no fem tard.’ Eren les nou del matí, i en un dels bars de davant d’Òmnium dos veïns feien el cafè i es mostraven enutjats. ‘Que pesats. Una altra vegada.’ Al bar del costat, era al revés, i la gran majoria de clients portaven llaços grocs i als cambrers se’ls veia empàtics amb el punt de caos llatí de davant.

[VÍDEOS] La defensa memorable de Jordi Cuixart davant l’interrogatori del fiscal 

Comentari a banda mereix l’armeria Ravell del carrer de la Diputació. Davant per davant d’Òmnium, en aquest establiment es venen armes, i no solament de fogueig. ‘Vam obrir l’any 1939. Ara és la tercera generació, que ho porta. Jo hi treballo, en aquest negoci familiar. Aquí hi compren armes bàsicament caçadors i policies. Segons la llei, els policies tenen dret de tenir una arma privada a casa. I des dels atemptats gihadistes del 17 d’agost en venem quatre o cinc cada setmana. S’hi acosten policies locals, mossos, guàrdies civils i policies nacionals.’ Paradoxes de la vida. Ironies del destí. Cuixart acusat de rebel·lió. I els piolins armant-se aquí dins.

Armeria Ravell.

Fora, la gent seguia la declaració d’un Cuixart que no solament ampliava la base (citava Colau, CCOO i UGT sense parar) sinó que també aprofundia la base (citava Gandhi, Rosa Parks i Hannah Arendt). No esmentarem les més de seixanta vegades que va arrencar aplaudiments, però sí tres de destacades, que no és que arrenquessin aplaudiments sinó, directament, una ovació.

Una: ‘Jo sóc un pres polític, no pas un polític pres.’ Dues: ‘Sóc un pres polític i la meva prioritat no és sortir de presó. La meva prioritat és denunciar l’atac de drets i llibertats que hi ha a Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol.’ I tres: ‘Violència? La de la policia.’ En aquests tres moments, el carrer va vibrar com mai.

Però la declaració de Cuixart va aconseguir un efecte catàrtic encara més potent que una ovació. Cuixart va fer riure la concurrència. La rialla que salva, que deia el gran Berger. Tres són els moments que Jordi Cuixart ha fet riure, aconseguint que jutges i fiscals perdessin tota la seva intimidació: quan Cuixart va explicar el significat de la paraula ‘llonganisses’ en un correu electrònic (llonganisses per a celebrar una botifarrada contra el 12 d’octubre). Quan Marchena, aclaparat per la volta argumental de Cuixart explicant com un poble holandès va salvar uns immigrants fent missa, va fer que el pobre jutge digués ‘deixem de banda l’experiència holandesa’, cosa que va fer riure la gent; i finalment quan el fiscal, incapaç de preguntar ràpidament i bé, va encallar-se amb un ah, ah, ah, ah, que no li deixava començar la pregunta. En aquelles rialles, la gent es treia un pes de sobre. S’alleugeria. Es deixava anar. És a dir, podríem dir sense por d’equivocar-nos que ahir Jordi Cuixart ens va alliberar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb