16.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.03.2023 - 21:56
Ahir acabava l’editorial desitjant que avui us pogués donar una bona notícia. La puc donar. Com molts ja deveu saber, ahir vam estrenar La tertúlia proscrita, un programa en vídeo presentat per Txell Partal i que cada setmana, cada dijous, comptarà amb la presència d’Albano-Dante Fachin i Josep Costa. La tertúlia vol ser un espai crític, de reflexió, que durant una hora servesca sobretot per a construir.
En la mesura que el panorama polític ha anat fent-se irrespirable, hi ha hagut gent, amb noms i cognoms, que d’una manera informal s’ha convertit en referent d’aquells que no ens hem mogut d’allà on tots érem el Primer d’Octubre de 2017. Gent que hem anat apujant el to de la crítica enfront de l’esperpent que vivim i que cerquem com posar sobre la taula les idees i els conceptes que necessitem per a refer-nos i per a tornar a presentar un embat a Espanya.
Per sort, moltes persones s’han convertit en fars de la població en aquest moment tan aspre. I, de fet, estic segur que tots ens posaríem d’acord si haguéssem de fer una llisteta d’aquests noms. Entre ells, Josep Costa i Albano-Dante Fachin són indiscutibles, a parer meu. No tan sols pel seu pensament, sinó també per la seua acció, pel compromís personal, pels fets que protagonitzen i per la seua capacitat de plantar cara a qui calga: amic o enemic, pròxim o llunyà.
És per això que VilaWeb els ha convidats a participar en aquest nou espai setmanal de comentari i reflexió. Estem convençuts que la seua aguda visió de tot allò que passa als Països Catalans la comparteix una gran part dels lectors de VilaWeb, si no tots. I pensem que és necessari, precisament perquè són proscrits, que la seua veu es puga sentir alta i clara.
Som molts els qui estem cansats d’esperar que passe alguna cosa i hem decidit de passar a l’acció. Personalment o col·lectivament. En el nostre cas, com a diari, l’acció és informar i també oferir espais a la reflexió que puguen fer pensar. Jo no sé si les veus de Costa i Fachin haurien de ser habituals en uns altres espais, però sí que sé que VilaWeb, si pot, té la missió també d’evitar que el seu discurs, i el discurs de tanta gent com ells, siga relegat lluny de la ciutadania. I és això, exactament, que hem fet. Per La tertúlia proscrita desfilaran cada dijous moltes altres d’aquestes veus lliures a què em referia adés i voldríem que amb el temps es convertís en una referència ineludible.
Vull aclarir, en relació amb això, que ho fem perquè ho hem volgut fer, però també perquè hem pogut. I hem pogut gràcies al fet que de dia en dia creix el nombre de lectors de VilaWeb que fan el pas de fer-se’n subscriptors. I això ens permet de créixer a nosaltres i encarar envits que fa pocs temps veiem irrealitzables. Com més subscriptors tinguem, més continguts podrem fer. Però, com que ja tenim els que tenim, podem fer tot això que ja fem. Gràcies.
Construir un diari o construir una nació no són coses tan diferents. Cal, evidentment, voler-ho fer. Cal, i això és molt important, coherència en el temps i coratge. Però, per damunt de qualsevol altra cosa, cal posar-se a treballar, sense excusar-se en què fa o deixa de fer el del costat.
La història recent del moviment independentista comença així. Amb gent que es posa a treballar, a Arenys de Munt per exemple, sense esperar els altres i sense demanar permís a ningú i menys que a ningú als polítics. Hem viscut molts anys enganxats a una classe política que, no tota però en bona part, ens ha decebut i ens allunya cada dia més de l’objectiu que volem atènyer. De manera que cal reaccionar i tornar als orígens. Cadascú que ho faça com vulga i com ho crega convenient, però sobretot que cadascú siga responsable de la parcel·la que li pertany i no defuja la responsabilitat col·lectiva que tots tenim.
I és això que fem. Com a diari, nosaltres, a VilaWeb, vam decidir fa molts anys que no faríem mai cap pas enrere ni en la defensa del periodisme rigorós, de qualitat, lliure i compromès ni en la defensa de la nostra societat. Voldríem, per tant, que aquest nou pas que emprenem avui, aquest nou projecte que tant ens il·lusiona, fos un altre senyal de la nostra perseverança, però també una aportació, modesta i alhora decidida, al desvetllament del país. Tingueu-ho clar: si volem podem i com que podem ho hem de fer. És tan fàcil com això i no hi ha excuses que valguen.
Enhorabona per la iniciativa. No es pot esperar aquell que no vol vindre. El meu sogre tenia una expressió, per aquesta manera de fer. “Jo t’esperaré anant, anant”. I continuava fent via. Seguim.