Coses que neguen els que solen parlar de “negacionistes”

"La manera d'actuar d'aquests presbiteris 'progres' del pensament sembla tenir com a patró psicològic principal el de noblesa castellana d'antany"

Thomas Harrington
Thomas Harrington
12.02.2022 - 11:43
Actualització: 12.02.2022 - 12:43
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Durant aquests darrers dos anys, hem vist i hem escoltat moltes jeremiades contra els anomenats “negacionistes”, aquells que, tot escoltant les seves veus interiors, evidentment feixistes i orgullosament antiintel·lectuals, neguen fets preclars com ara, per exemple, que l’existència d’un virus que mata gent a un ritme molt semblant a la grip estacional és un bon motiu per a trencar tots els ritmes normals de la vida quotidiana i suspendre sine die els drets més bàsics, incloent-hi el dret de la sobirania corporal.

Per molts membres de l’esquerra benpensant, dir-li negacionista a una persona que simplement vol proves de l’eficàcia de les mesures dissenyades contra la covid s’ha convertit en un reflex tan natural com vantar-se de la seva pertinença a SOS-Racisme o l’Amnistia Internacional.

L’elegància de la tècnica rau en com salva l’autor de la maledicció de la necessitat d’embrutar-se les mans amb lectures i opinions que no li arriben directament i pre-mastegades per la big tech a la safata d’entrada.

La manera d’actuar d’aquests presbiteris progres del pensament sembla tenir com a patró psicològic principal el de noblesa castellana d’antany. Però, mentre que els antics barons de l’altiplà central menyspreaven els qui que treballaven amb les mans, els barons benpensants del culte de la covid menyspreen tots els qui no es creuen al peu de la lletra les teories recentment cuinades pels “experts” i les figures mediàtiques sorgits de la mateixa extracció social.

Una altra diferència entre aquells terratinents del passat i els comissaris de la correcció covidiana d’avui és en les seves actituds davant la natura aparentment caiguda de l’home. Mentre que els primers rendien homenatge –almenys verbalment– al concepte de la pietat i a la coneguda capacitat humana d’equivocar-se, aquests darrers, no. No, per ells l’única resposta vàlida a les preguntes evidentment impertinents dels escèptics del discurs covid és la imposició d’alguna o una altra forma de la mort social.

Qualsevol que hagi estudiat una mica la història sap que tant les revolucions com els pànics socials tenen dates de caducitat, i que allò que és condemnat com a il·lògic i heretge durant el període de l’hegemonia de les autoanomenades avantguardes del poble té una manera molt consistent de restablir-se com a lògic i sensat una volta passat el moment de fervor.

Aquest procés passa a tot arreu, per exemple, al Regne Unit, Israel i els EUA. Però amb la molt lloable excepció de Beatriz Talegón, molt poca gent en el complex mediàtic català –un col·lectiu d’una vocació suposadament molt cosmopolita i escèptic en comparació amb uns altres de la mateixa part d’Europa– sembla tenir interès a veure-ho o parlar-ne.

Orgull? Vergonya? Qui sap.

És cert que com més dura sigui la negació davant els fets, més dura serà la decepció ciutadana i la caiguda de la credibilitat d’un estament mediàtic ja força desacreditat. Això, sobretot, si els membres del gremi miren de cobrir la seva ceguesa voluntària amb excuses com ara: “Ningú no en sabia res, d’això de què parles, quan fèiem els reportatges.”

De què parlo?

1. Del fet que els vaccins no funcionen, almenys contra la transmissió del virus, que és, sense cap dubte, la raó principal que les autoritats van donar per a posar-se’l i la raó per la qual la major part de gent va conceptualitzar-lo com un deure social. L’evidència empírica no pot ser més clara. Però si sou dels qui creuen més en les paraules de les “autoritats” que en allò que veuen amb els seus propis ulls, us puc remetre a les constatacions de la directora del CDC, que ha dit que els vaccins no tenen aquesta capacitat, o el guru Fauci admetent, el 10 de gener de 2022, després d’haver estat un dels propulsors més visibles a l’hora de dir que els vaccins frenen la infecció, que tard o d’hora gairebé tota la població s’infectaria amb el virus.

Què això sembla una notícia xocant per a alguns és una mostra de l’enorme capacitat que té molta gent de no voler veure res que no secundi els discursos presentats a la premsa com a majoritaris i sense discussió. Tal com vaig apuntar en el meu article del maig de l’any passat –amb enllaços als documents oficials de la FDA–, les proves clíniques no aporten cap, repeteixo, cap evidencia sòlida que els vaccins evitin la infecció o frenar la transmissió del virus. Però això no va impedir que les autoritats diguessin cínicament cada dos per tres que tenien precisament aquesta capacitat essencial, ni que moltíssims ciutadans desesperats, víctimes de l’abús psicològic sistemàtic del complex mediàtic-governamental, s’ho creguessin plenament.

2. Que hi ha un cos emergent d’estudis –de països com ara Escòcia i Israel– que suggereixin que els vaccins no sols no bloquen la transmissió del virus sinó que podrien ser catalitzadors de la replicació viral.

3. Si els vaccins no bloquen la transmissió, i el seu únic benefici mínimament provat és que minimitzen els efectes del virus als més vulnerables, no hi ha cap justificació per al certificat covid. Vaccinar-se és una opció purament personal i ha de ser vist com a tal.

Havent vist la lògica eloqüent i inapel·lable d’això que acabo de dir, alguns membres del culte dels vaccins han provat de justificar que es continués campanya de la seva administració forçosa en tot menys el nom per “salvar” el sistema sanitari, com si els ciutadans que el paguen de les seves butxaques tinguessin la responsabilitat de servir-lo, i no al revés. Però assumim que estem tots d’acord amb el supòsit absurd que els ciutadans hi són per a servir el govern i no al revés. En aquest context, no tindríem també la necessitat moral urgent de llevar drets bàsics també –per dir solament dos grups– als obesos i als fumadors, persones que sabem del cert que carreguen el sistema de salut més que no pas unes altres?

4. Emprar qualsevol coacció en l’administració de qualsevol medicament és una violació absolutament clara dels Principis de Nuremberg, elaborats després de la Segona Guerra Mundial com a resposta a les pràctiques abusives i freqüentment obertament eugèniques dels nazis, entre més qüestions. Que ningú de la premsa ni dels alts estaments governamentals no ho hagi dit a Macron o als mandataris dels governs d’Àustria i Alemanya és una bona mostra de la paràlisi moral gairebé total de la UE en aquest moment de la història.

5. Que les proves PCR, que van ser una peça clau en els esforços de generar “casos” i fomentar el pànic entre la població en relació amb la suposada amenaça greu “per a tots” de la covid en realitat són, tal com van assenyalar algun negacionista boig i també el tribunal de relació de Lisboa el novembre del 2020, màquines de falsos positius, sobretot quan operen més enllà de 28-30 Ct (cicles d’amplificació). Malgrat això, el govern dels EUA, així com la gran majoria dels governs d’Europa, recomanava d’emprar les proves a 40-45 cicles d’amplificació. Durant divuit mesos el govern dels EUA, així com molts governs europeus, no va admetre res de tot això mentre aplicava una política de proves en massa entre la població asimptomàtica. Però ara que és clar que els vaccins fan entre poc i res per a frenar els contagis, cosa que converteix els recomptes de casos tan “beneficiosos” d’abans en un llast important per al govern, el santíssim CDC ha suprimit la PCR, suggerint que no distingeix gaire bé entre la covid i la grip. I ara fa unes setmanes, la directora de la mateixa organització va admetre que les PCR poden donar falsos positius fins a dotze setmanes després d’una infecció. I, per fi, l’NBA, preocupada perquè la darrera onada de positius per l’òmicron li destrossés els ingressos, va dir que tan sols un senyal obtingut per sota de 30 cicles d’amplificació comptaria com a positiu. Poc després, la lliga, tot invocant una de les lleis més bàsiques de la medicina de tots els temps fins al març del 2020, va dir que sols investigaria com a potencialment nocius per a la salut del grup aquells jugadors amb símptomes clars de la malaltia.

Potser aquestes honrades autoritats poden explicar tot això als meus estudiants, que, com a gent entre 18 anys i 22, tenen una possibilitat molt minsa de tenir efectes greus per la covid, però que van ser engabiats i forçats a cedir gran part de la seva vida social i interaccions reals amb els seus professors com a resultat de la plaga de “positius” obtinguts a 40-45 cicles d’amplificació en els seus amics asimptomàtics. I això mentre les seves famílies paguen 70.000 dòlars anuals perquè gaudeixin d’aquest privilegi.

6. Que JAMA, una de les revistes de medicina de més prestigi al món, ha confirmat un vincle aparent entre l’administració dels vaccins i un salt considerable en el nombre de casos de miocarditis en homes joves. Un altre estudi ha confirmat un vincle entre els vaccins i la disrupció del cicle menstrual en les dones.

7. Que les farmacèutiques que fabriquen els vaccins han demanat, i han rebut, als EUA i en la majoria dels països del món, indemnitat total per a qualsevol mal causat pels vaccins en la vida dels ciutadans que se’ls posen. Quan un grup de ciutadans nord-americans va demanar accés a la documentació sobre les proves clíniques dels vaccins que Pfizer li havia donat a l’FDA durant la petició per a una Autorització Temporal d’Urgència (EUA, per les sigles en anglès) del seu vaccí –documentació que l’FDA va ser capaç d’analitzar en una mica més de cent dies– la farmacèutica va dir que era impossible i que necessitaria setanta-cinc anys per a fer-la pública! Afortunadament, un jutge va rebutjar aquest intent absurd i insultant d’amagar aquesta informació essencial.

8. Que l’argument que els confinaments eren mesures provadament eficaces contra la difusió del virus mai no va tenir una base científica sòlida, cosa suggerida per aquest metaestudi sobre la qüestió publicat fa poc per Johns Hopkins.

9. Que durant tota la pandèmia tant el CDC com la FDA, tot negant un dels pilars més bàsics de la immunologia, van qüestionar una vegada i una altra tant la realitat com la durada de la immunitat natural, arribant a suggerir unes quantes vegades que és clarament inferior a la immunitat que podrien donar els nous vaccins experimentals. Tan omnipresent era el missatge que la gent de la revista Rolling Stone, en el seu moment tota una icona del periodisme d’investigació, però ara no menys àvida que els seus competidors de complaure el gran poder, va presentar la idea que la immunitat natural podia ser tant o més robusta que la immunització per vaccí com una teoria de conspiració de quatre gats estrafolaris. Ara que és evident que els vaccins no protegeixen contra la infecció o la transmissió, i que gairebé tota la gent que volia la injecció ja la té, el CDC ha admès discretament allò que era una teoria de conspiració sols uns mesos abans és cert: que els no vaccinats tenen resultats considerablement més bons que no pas els vaccinats davant les noves variants del virus.

Una mentida bonica, no? Sobretot per als qui, sabent la veritat sobre la realitat de la immunitat natural, eren obligats a escollir entre perdre la feina i els seus drets cívics plens o prendre una injecció experimental que no els podria ajudar de manera substancial, però que sí que podria aportar-los complicacions, unes quantes de les quals molt serioses.

10. Una altra preocupació dels suposats negacionistes i conspiranoics durant la pandèmia –sobretot els que van llegir aquest estudi o coneixien el sistema de grans recompenses financeres que el govern dels EUA i més governs del món oferien als hospitals per a cada diagnòstic i cada mort “covid”– era quanta gent va ingressar o es va morir per covid o simplement amb una prova positiva a més d’unes quantes condicions preexistents. La qüestió va ser ignorada sistemàticament tant pel govern com pels seus transcriptors a la premsa comercial durant gairebé dos anys. Així van anar les coses fins fa unes setmanes, quan el guru Fauci, sabent que ara, arran del fracàs estrepitós dels vaccins, li calia minimitzar la importància dels casos, ingressos i morts relacionats amb el virus, va dir com si fos la cosa més normal i sabuda en el món que la majoria dels ingressats per covid són hi són principalment per uns altres motius. Unes setmanes més tard, la directora del CDC va dir una cosa molt semblant, constatant allò que alguns hem sabut d’ençà del primer moment, però que va ser amagat sistemàticament pel govern i la premsa corporativista: que la majoria aclaparadora de morts per covid, el 75%, han estat de gent amb “almenys quatre comorbiditats”. I ací teniu les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit (lliurades sols perquè un investigador ho va demanar a través d’una petició FOI) sobre el nombre de gent que s’ha mort solament per covid durant la pandèmia.

Allò que cap dels dos no va tenir la decència de fer és demanar perdó als qui han estat censurats i desterrats de les xarxes socials per dir exactament això durant aquests darrers vint-i-dos mesos.

11. Que mai no hi va haver cap ciència sòlida darrere les recomanacions sobre la durada de les quarantenes. Com ho sabem? Doncs perquè, a final de desembre, el CDC va reduir el temps de quarantena postinfecció a tan sols cinc dies. Quan li van demanar a la directora del CDC si el canvi era un resultat de nous estudis científics, ella no va citar cap investigació i va dir: “Realment tenia molt a veure amb allò que pensàvem que la gent podia tolerar.”

12. Que després de vilipendiar com a negacionistes que odien la ciència tots els que vam prendre’ns el temps de llegir el cos sencer d’estudis sobre l’efectivitat de les màscares com a barrera d’infecció, l’FDA va admetre –és clar, ara que la infectivitat extrema amb l’òmicron els ha deixats totalment nus davant el públic– que les de tela que alguns han portat religiosament durant vint-i-dos mesos bàsicament no valen per a res. Bo i mostrant l’absència de vergonya que hem arribat a esperar dels comissaris de la covid, la doctora Leana Wen, que potser ha estat el portaveu més fanàtic als nostres mitjans en pro de la línia oficial sobre la covid, va dir poc després: “No portis una màscara de tela. Són poc més que decoracions facials.” I ho diu amb una altra mentida òbvia: que és que l’òmicron que ha canviat sobtadament les regles del joc. Això com si la variant particular d’un virus canviés les dinàmiques bàsiques de la física que regeixen la filtració dels virus en forma d’aerosol!

13. Que Israel, així com uns quants dels països més vaccinats del món, ha tingut una proliferació de casos i de morts per covid extraordinària durant el gener, mentre països com ara el Japó, Sud-àfrica i l’Índia, on la pressió per a vaccinar-se és bastant baixa, i on, per exemple, en el cas del Japó, s’ha distribuït Ivermectina àmpliament entre la població, les xifres són molt superiors.

14. Que després de dos anys les taxes de mortalitat covid a Suècia, aquell país calumniat sistemàticament a la premsa de Catalunya, sobretot al diari del senyor Rodés, són bastant millors que les de l’estat espanyol. Si les xifres fossin simplement empatades, encara seria una victòria aclaparadora per al país nòrdic. Per què? Perquè ho van fer sense retallar llibertats bàsiques, sense emmordassar ningú, especialment els nens, i sense sentenciar aquells mateixos nens al purgatori d’escoles tancades i classes remotes.

Som enmig de la campanya de censura i propaganda possiblement més ambiciosa i àmplia de la història, una campanya mundial que en nom de la lluita contra la “desinformació” censura i cancel·la milions de ciutadans ordinaris juntament amb savis d’altíssimes qualificacions pel “pecat” de tenir opinions que van en contra de la línia oficial sobre la covid propagada pels governs i les autoritats mèdiques escollides per ells.

I això es fa, si podem creure en les enquestes, amb l’aprovació de la majoria de la ciutadana en la major part dels països occidentals. Però, tal com vaig suggerir en una columna anterior, el concepte de fake news, que és el pretext per a la censura rampant d’avui, no resisteix la més mínima anàlisi lògica. Que tanta gent sembli veure en aquesta nova censura contra la “desinformació” un bon remei per a les angoixes que els causa un món hipermediatitzat és un senyal molt alarmant per al futur de les nostres cultures.

Segons que veig d’on visc estant, a Catalunya no hi ha –i potser m’equivoco– gaire consciència de l’enormitat d’aquesta censura i com afecta les percepcions bàsiques de la realitat del fenomen covid. Quan surt la qüestió de la censura a la premsa del país, es limita més aviat a casos puntuals i locals com per exemple el cas de López Bofill a la UPF o les moltes distorsions sobre Catalunya a la premsa espanyola. La idea que possiblement heu estat els objectes, així com milions de ciutadans arreu del món, d’una de les campanyes més ambicioses i sofisticades de desinformació de la història, i en mans de la mateixa gent i institucions que diuen lluitar a favor vostre contra la desinformació, no sembla que li passi pel cap a gaires membres de l’estament intel·lectual del país.

Em sembla que ja és hora que uns quants comencin a considerar aquesta possibilitat. Si teniu interès d’explorar explicacions alternatives al fenomen de la covid, un bon lloc per a començar és amb el llibre, publicat fa poc, del prestigiós acadèmic neerlandès Kees Vander Pijl.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €