La tertúlia proscrita

Coses que m’agraden del metro

  • Un viatge amb ganxet per la línia blava de Barcelona

Mercè Ibarz
29.07.2023 - 21:40
Actualització: 29.07.2023 - 21:44
VilaWeb
Línia blava, Barcelona, direcció Cornellà Centre, 21 de juliol, 11:23h. Fotografia: MI.

M’agrada més anar en metro que en bus, cosa no gaire compartida, almenys entre els meus, que acostumen a preferir el viatge exterior que no el subterrani per allò de veure la ciutat. No diré pas que no sigui encertat: des del bus hi veus, si vas fins al final de la línia, una ciutat desconeguda. Al metro, però, hi veus la gent, i com deia aquell la ciutat és la gent. El poble ho és igual, la idea és la mateixa: la gent fem el lloc on vivim; de la mateixa manera a la inversa: els llocs ens fan. Els que arriben a la ciutat per les raons que siguin, com hi vaig arribar jo mateixa el 1971, també la fem. Els turistes? No pas, la gent que fem la ciutat som els que l’aguantem, en el doble sentit o més de la paraula: li donem suport i la patim. Els turistes no fan res de tot això per la simple raó que estan de pas, ser turista és per antonomàsia estar de pas en un lloc, tant de pas que quan arribes a casa pot ser que ni la recordis, la ciutat, les ciutats del teu recorregut. Per això m’agrada el metro, per la gent. La tens al davant, al costat, al llarg passadís, quan hi entren, a l’andana, quan en surten.

M’agrada fer fotos al metro. Abans les feia amb la màquina digital; des de fa temps, amb el mòbil. Llavors, fa temps, no era sempre una bona idea, ni amb la càmera ni amb el mòbil, podies molestar algú que ràpidament t’exigia que l’esborressis. No he tingut mai problemes en aquest sentit: tirava la foto, si la persona se n’adonava li feia un somriure, l’hi ensenyava i de vegades l’hi enviava per correu electrònic si ho volia (per watzap després). Si veia que a la persona no li feia cap gràcia, esborrava la foto davant seu i, apa, tots contents. Demanar permís no és exactament el meu mètode, m’agrada copsar la persona quan no sap que la fotografien. La foto de carrer és així.

M’agrada, és un dir, que la proliferació dels mòbils em permeti fer fotos al metro sense res de tot això que us deia, si molestes o no la persona que et veu tirar la foto. Ara tothom va, anem, enganxats al telèfon: mirant missatges, vídeos (alguns de semipornos), jocs, per no parlar d’aquells que hi xerren, donant compte a tot cristo de la seva vida. O sigui que tots anem tan capficats en les nostres coses que els del costat –i mira que el metro pot anar ple fins a la bandera— simplement no existeixen. Per això m’agrada encara més fer fotos al metro. És una constatació de l’existència dels altres i de la meva pròpia.

M’agraden les imatges sobtades, regals de la vida que he d’interpretar. El divendres 21 de juliol l’atzar me’n va proporcionar unes sense preu. Al banc davant meu hi havia tres dones i un noi. Dues de les dones, enganxades al mòbil, igual que el noi als auriculars de l’ídem. La dona del mig, capcota, que de primer semblava mirar el telèfon –mirar el mòbil implica abaixar el cap, requisit indispensable per eliminar els altres de la teva perspectiva visual— no mirava el mòbil, no, en absolut. Estava fent ganxet.

M’agrada veure fer ganxet. La dona comptava punts amb la concentració pròpia del cas. Hi seguia el patró de la meva mare, tinc un ponxo així, amb els mateixos colors: marró foscant i gris verdós. Me’n vaig encaterinar i vaig fer la foto que teniu amunt. La dona ni se’n va adonar, les altres i el noi tampoc. Estava pensant en la mare i les seves labors quan, oh, la dona a la dreta de la que practicava l’art del ganxet va deixar el mòbil i se la va mirar. L’artista, impassible; la dona de l’altre costat també. Mentre la dona que havia deixat en pau el seu mòbil mirava fascinada el ganxet, vaig tirar la segona foto. La tercera va ser el trofeu, la vaig tirar en veure que aquesta dona ja no mirava el ganxet de la seva companya de seient sinó que, abstreta, es decantava cap a l’altra banda… sense el mòbil: invisible, desat a la bossa. El ganxet havia fet el miracle.

M’agrada el metro per això i més. La dona del ganxet no va alçar la mirada en cap moment, abduïda per un art que sens dubte per ella és el mòbil, millor que el mòbil, segurament perquè, com han sabut i saben tantes dones de sempre, fer ganxet és un descans mental, una meditació. Arribo a la meva parada. Elles estan al costat de la porta d’eixida, no s’havien adonat de cap de les meves fotos. Em costa sortir sense celebrar aquell regal imprevist atresorat a la galeria de fotos del mòbil. La dona que havia deixat el telèfon somriu quan li assenyalo el ganxet. La dona del ganxet, ni així no alça la vista. M’hi atanso una micona, introdueixo en el seu camp visual l’índex en direcció al ganxet i, aleshores sí, alça la vista i somriu.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any